El salari mínim interprofessional s’ha apujat 15 euros. Però ni és suficient, ni és convenient. No és suficient perquè la inflació se n’ha apujat molt més, el que vol dir que el poder adquisitiu de les persones que estaven cobrant aquest salari és ara molt menys. Però tampoc és convenient, perquè tenint en compte el que suposa per a les empreses en aquest moment incert i difícil en molts sectors econòmics, la pujada pot significar un greuge més en la viabilitat dels negocis.
Si no és suficient i tampoc convenient, la conclusió pot ser que estiguem davant d’una mesura electoralista, pensada per distreure l’atenció de tants altres temes. La prova pot ser que els sindicats, que haurien de mantenir una tensió bel·ligerant amb els governs quan prenen mesures tan poc efectives com aquesta, es manifesten d’acord amb el resultat de la negociació, tot criticant els que no l’avalen. Podem imaginar quina hauria estat la seva actitud en el cas que els 15 euros de la misèria haguessin estat publicitats i celebrats pel PP?
Mentre la tarifa elèctrica puja molt i els salaris molt poc, la inflació es desboca i la capacitat de sobreviure esdevé un objectiu titànic. En canvi, per a una part de la població, cada cop més petita, el problema no existeix. Es van acumulant fortunes en poques mans i l’última jugada a aquest respecte és la compra massiva d’hotels en fallida i altres grans estructures immobiliàries per part de fons voltor.
Tot, per mòdics preus (en alguns casos sols el deute que acumulen, que de vegades és molt), que permetran a aquests fons no sols fer-se titulars de la major part del sòl del país amb un mínim esforç, sinó, a més, lucrar-se de la revenda, en benefici dels seus socis i amb marges extraordinaris derivats del fet de poder esperar la millor ocasió.
En temps de reclamació d’independència i capacitat d’autogovern, la veritable llibertat material s’esvaeix quan la terra ja no sols no és per a qui la treballa, com voldria el comunisme, sinó que tampoc pot ser en mans del teixit productiu del país, com desitja el liberalisme. Les mesures populistes instades des de governs sense criteri no poden aturar aquesta dinàmica, de manera que al final bona part de la població serà capaç d’acceptar el missatge que llencen governants incapaços: l’expropiació o l’afectació d’aquests béns a l’interès general s’obre pas en la consciència de la gent, disposada a empassar-se també aquesta consigna electoralista. De manera que cada cop més pobres i malgrat tot, molt contents!
Si no és suficient i tampoc convenient, la conclusió pot ser que estiguem davant d’una mesura electoralista, pensada per distreure l’atenció de tants altres temes. La prova pot ser que els sindicats, que haurien de mantenir una tensió bel·ligerant amb els governs quan prenen mesures tan poc efectives com aquesta, es manifesten d’acord amb el resultat de la negociació, tot criticant els que no l’avalen. Podem imaginar quina hauria estat la seva actitud en el cas que els 15 euros de la misèria haguessin estat publicitats i celebrats pel PP?
Mentre la tarifa elèctrica puja molt i els salaris molt poc, la inflació es desboca i la capacitat de sobreviure esdevé un objectiu titànic. En canvi, per a una part de la població, cada cop més petita, el problema no existeix. Es van acumulant fortunes en poques mans i l’última jugada a aquest respecte és la compra massiva d’hotels en fallida i altres grans estructures immobiliàries per part de fons voltor.
Tot, per mòdics preus (en alguns casos sols el deute que acumulen, que de vegades és molt), que permetran a aquests fons no sols fer-se titulars de la major part del sòl del país amb un mínim esforç, sinó, a més, lucrar-se de la revenda, en benefici dels seus socis i amb marges extraordinaris derivats del fet de poder esperar la millor ocasió.
En temps de reclamació d’independència i capacitat d’autogovern, la veritable llibertat material s’esvaeix quan la terra ja no sols no és per a qui la treballa, com voldria el comunisme, sinó que tampoc pot ser en mans del teixit productiu del país, com desitja el liberalisme. Les mesures populistes instades des de governs sense criteri no poden aturar aquesta dinàmica, de manera que al final bona part de la població serà capaç d’acceptar el missatge que llencen governants incapaços: l’expropiació o l’afectació d’aquests béns a l’interès general s’obre pas en la consciència de la gent, disposada a empassar-se també aquesta consigna electoralista. De manera que cada cop més pobres i malgrat tot, molt contents!