Tres dies després del desarmament definitiu d'ETA, aquest dimarts TV3 emetrà Polifonia Basca, un retrat sobre la situació actual del País Basc a través d'un delicat repàs per la trajectòria professional del periodista Antoni Batista. El documental, que ja es va poder veure a Euskal Telebista el passat octubre, és una lliçó magistral del bon periodisme -el que Batista defineix com a polifonia de fonts- i que es regeix per una norma que hauria de ser sagrada: per explicar bé un conflicte cal donar veu a tothom. I com més valoracions hi puguis reflectir més periodístic serà el teu treball.
Aquesta, que sembla una obvietat, sovint no és compartida per molts lectors o oients que consideren que sentir les opinions que no van amb el seu pensament no és útil. Defensen que entrevistar a un o altre és prendre partit. I moltes vegades et jutgen abans de sentir l’entrevista.
La setmana passada al Suplement en parlàvem amb Àngels Barceló. M’explicava que rebia crítiques a la SER per tenir tertulians de perfil conservador. Si portes veus diferents a les que els oients estan acostumats sempre n’hi ha algun que ho critica. A tots ells, els recomano veure dimarts el Sense Ficció de TV3.
El documental és imprescindible per entendre el País Basc. Fa una radiografia sobre com la societat basca ha anat cicatritzant les ferides provocades per 58 anys de violència armada. Impactant Madariaga, un dels fundadors d'ETA, quan explica que van decidir matar per fer el mateix que feia l'enemic. "Si disparava, havíem de disparar", diu. O Jauregui, exdelegat del govern espanyol al País Basc, quan explica que durant un temps va tenir la sensació que la violència no s'acabaria mai, que hi havia tres funerals per setmana, que no hi havia una societat basca ben articulada, ni cap mena de voluntat política de canviar res. "Lluitàvem sols", explica. O Rosa Lluch, la filla d'Ernest Lluch, duríssima i crítica amb el paper d'algunes persones al capdavant de segons quines associacions de víctimes.
Quan la mirada és prismàtica és periodística. I aquest documental constata com hauria de ser el professional de la informació en qualsevol conflicte, reivindica les bones fonts com la principal eina, entén l’ofici com un espai combatent, fràgil i, el millor de tot, Batista demostra al documental que ser rigorós i respectuós et dona credibilitat per afirmar que la pau a Euskadi ja és irreversible.
Aquesta, que sembla una obvietat, sovint no és compartida per molts lectors o oients que consideren que sentir les opinions que no van amb el seu pensament no és útil. Defensen que entrevistar a un o altre és prendre partit. I moltes vegades et jutgen abans de sentir l’entrevista.
La setmana passada al Suplement en parlàvem amb Àngels Barceló. M’explicava que rebia crítiques a la SER per tenir tertulians de perfil conservador. Si portes veus diferents a les que els oients estan acostumats sempre n’hi ha algun que ho critica. A tots ells, els recomano veure dimarts el Sense Ficció de TV3.
El documental és imprescindible per entendre el País Basc. Fa una radiografia sobre com la societat basca ha anat cicatritzant les ferides provocades per 58 anys de violència armada. Impactant Madariaga, un dels fundadors d'ETA, quan explica que van decidir matar per fer el mateix que feia l'enemic. "Si disparava, havíem de disparar", diu. O Jauregui, exdelegat del govern espanyol al País Basc, quan explica que durant un temps va tenir la sensació que la violència no s'acabaria mai, que hi havia tres funerals per setmana, que no hi havia una societat basca ben articulada, ni cap mena de voluntat política de canviar res. "Lluitàvem sols", explica. O Rosa Lluch, la filla d'Ernest Lluch, duríssima i crítica amb el paper d'algunes persones al capdavant de segons quines associacions de víctimes.
Quan la mirada és prismàtica és periodística. I aquest documental constata com hauria de ser el professional de la informació en qualsevol conflicte, reivindica les bones fonts com la principal eina, entén l’ofici com un espai combatent, fràgil i, el millor de tot, Batista demostra al documental que ser rigorós i respectuós et dona credibilitat per afirmar que la pau a Euskadi ja és irreversible.