I el premi és per…

Aquest article no està embargat. Els premiats són d’abast públic. No hi ha ni secrets ni sorpreses. Com a la majoria dels premis que es donen, vaja. On als guardonats se’ls avisa amb antelació, tenen cadira reservada i temps per avisar a amics i familiars. I sobretot, per assajar la cara d’aquell que vol fer veure que no en sabia res. Quan ho sabia tot, fins i tot s’havia anat a comprar el vestit de gala. Quan ja tenia el discurs preparat i el millor dels somriures per a la foto oficial. Entre ovació i aplaudiments, els que estan feliços pel protagonista i els que diuen amb veu baixa que no te’l mereixes, que havia de ser per a un altre o fins tot per a ells mateixos. Els que et donaran els copets a l’espatlla i els que t’hi clavaran els punyals.

No ho acabo d’entendre, però això dels reconeixements, els premis i les condecoracions és allò a qui molts aspiren en aquesta vida. T’imagines que et dediquen un carrer? I si et fan una escultura al mig de la plaça? Doncs vés amb compte, que pot ser que et vegin a les últimes o que ja hagis traspassat. Sovint busquem la recompensa al nostre esforç, pensem que si fem més que la resta o més pels altres a la llarga ens ho agrairan. Com si fos una cursa de fons, quan ja t’imagines al podi recollint la copa. Com si tota acció que fas acabés amb una medalla penjada al coll. Empesos cap a l’èxit, els fracassos ens acaben fent plorar com a nens petits.

La rebequeria de Vinícius, sense anar més lluny. Algú que ja es veia aixecant la pilota d’or, que tenia vestit i una cort de 50 persones que havien de venir a celebrar el premi des del Brasil. A qui no sabem si el van avisar dos cops, per dir-li que li donaven i per comunicar-li que li donaven a un altre. El gran tema a Madrid, el disgust de tota la cleca blanca, i ell plorant per les cantonades perquè no entén el motiu. Potser és que no cau bé? Potser és tan simple com això. O potser que amb els seus comportaments a la gespa no és cap exemple per ningú. Que ja està bé que d’una vegada per totes es valorin altres condicions humanes més enllà de saber xutar una pilota.

Premis privats. En el cas del Ballon d’or impulsat per la revista France Football. Si parlem d’estrelles Michelin, organitzades per la famosa guia de neumàtics. I si mirem els llibres, el Premi Planeta, pagat per l’editorial que porta el mateix nom. Negoci i reconeixement que ens aboca sense voler a malpensar. A no refiar-nos dels interessos que hi ha perquè guanyi un i no l’altre. Quin és el criteri, on és la trampa? Qui s’ho mereix i qui no? Ets més bon cuiner per tenir una estrella, escrius millor per guanyar el Planeta? Segurament no, però tindràs el restaurant ple i vendràs tots els llibres. La perversió d’entrar o no al joc. El ser conscient que hi ha molts que mai rebran una medalla, ni tan sols un copet a l’espatlla o un simple un ‘gràcies’. I que potser el premi està en un mateix. En sentir-se bé amb el que fas per tu i per la resta. I el premi és per aquells que mai en rebran cap i que s’ho mereixen més que els altres.