Si hi ha una cosa que m’empipa especialment, és aquella gent propera que, per una banda, t’ensabona i fa innumerables esforços per sobreactuar que et té en consideració, però a la mínima de canvi creu que pot prendre’t el pèl sense ni que te n’adonis, perquè en el fons no et té cap mena de respecte. I això val per a la gent i val per a les institucions. I qui diu institucions, diu el Govern, és clar.
El recent anunci d’avançament electoral ha sigut això, però a escala de país. Per una banda, empoderar els catalans amb la vista posada a unes imminents i transcendentals eleccions, i per l’altra forçar uns comicis completament evitables —perquè ho eren, d’evitables. Per una banda, fer veure que vols el Hard Rock i, per l’altra, insinuar que hi estàs en contra: allò de ni sí, ni no, ni tot el contrari, que tant agrada als professionals de la gestió de la cosa pública. Al cap i a la fi, el que més em rebenta és fer-nos voler creure que l’avançament electoral és culpa del càlcul polític dels comuns i de la seva hipocresia servil cap al PSC. I no pas perquè els assessors d’Esquerra, amb totes les cartes sobre la taula, hagin volgut fer d’aprenent de Pedro Sánchez i, tot desafiant la sort i veient la conjuntura política, hagin decidit que és o ara o mai. És a dir, que malgrat el panorama desolador, ara és el moment menys dolent per tractar d’aconseguir sobreviure amb Esquerra al Govern després d’un breu i tortuós mandat que no ha durat ni tres anys i que, tot sigui dit, ha comptat amb el boicot constant dels exsocis de Junts durant tota la legislatura.
En resum, podríem definir aquest breu mandat de Pere Aragonès com una contínua gesticulació des del simbolisme independentista i progressista, però alhora comportant-se com un aprenent de convergent dels anys més grisos de l’autonomisme. Però per molt que els pesi als dirigents d’aquest país nostre, els temps de la Catalunya de fa vint-i-cinc anys —quan alguns els semblava que el país anava com un coet— ja no tornaran. Perquè entre uns i altres només ens heu deixat una Catalunya amb una pagesia agonitzant, amb un teixit industrial a anys llum del que havíem tingut, i que sembla que només aspira a ser el parc temàtic d’Europa. Ja fa molts anys que si amb una cosa s’assemblen els polítics del nostre Parlament és que sembla que la majoria van apostar per vincular cegament el futur de Catalunya amb el monocultiu turístic que destrueix el territori i que limita l’horitzó dels nostres fills a servir macchiatos als adinerats expats que colonitzen Barcelona. O en la millor de les opcions, fotre el camp a qualsevol país del món on tractar de complir els seus somnis.
Tot amb tot, les eleccions estan servides i anunciades a bombo i plateret, tot col·locant-nos de nou a la graella de sortida d’una campanya electoral que es preveu insofriblement tediosa i que, digueu-me perspicaç, no sé pas si ajudarà gaire a frenar el desencís polític que respira Catalunya —i especialment l’independentisme— des de fa anys. Un desencís que no fa altra cosa que alimentar l’abstenció i una perillosíssima antipolítica. Una antipolítica que creix gràcies als cants de sirena dels que l’instrumentalitzen, però que augmenta sobretot quan la població constata que les paraules dels polítics disten força d’allò que practiquen. I amb això, el Govern també hi ha caigut de quatre potes durant tota la legislatura i ho ha fet, fins i tot, aquests darrers dies de forma ben visible amb dos fets que han passat prou desapercebuts.
En primer lloc, amb la campanya publicitària del Govern,Tenim clara la nostra destinació, pagada amb diners públics i presentada casualment molt pocs dies abans de l’anunci de les noves eleccions. Una campanya que fins i tot el Consell Audiovisual de Catalunya n’ha exigit el cessament immediat o la modificació, entenent que pot ser partidista i contrària a la legislació vigent. I, en segon lloc, un fet que també té a veure amb l’estratègia comunicativa del Govern. No deixa de ser paradoxal, que, per una banda, s’aposti econòmicament per una àmplia estructura de mitjans públics com la que tenim al país i de la qual el Govern n’hauria d’estar orgullosa, però resulta que, a l’hora de veritat, quan toca demostrar que et creus amb aquests mitjans, la primera entrevista que fa el president Aragonès l’endemà d’anunciar unes eleccions, no és a Catalunya Ràdio, sinó a una ràdio privada com RAC1. Tela.
El recent anunci d’avançament electoral ha sigut això, però a escala de país. Per una banda, empoderar els catalans amb la vista posada a unes imminents i transcendentals eleccions, i per l’altra forçar uns comicis completament evitables —perquè ho eren, d’evitables. Per una banda, fer veure que vols el Hard Rock i, per l’altra, insinuar que hi estàs en contra: allò de ni sí, ni no, ni tot el contrari, que tant agrada als professionals de la gestió de la cosa pública. Al cap i a la fi, el que més em rebenta és fer-nos voler creure que l’avançament electoral és culpa del càlcul polític dels comuns i de la seva hipocresia servil cap al PSC. I no pas perquè els assessors d’Esquerra, amb totes les cartes sobre la taula, hagin volgut fer d’aprenent de Pedro Sánchez i, tot desafiant la sort i veient la conjuntura política, hagin decidit que és o ara o mai. És a dir, que malgrat el panorama desolador, ara és el moment menys dolent per tractar d’aconseguir sobreviure amb Esquerra al Govern després d’un breu i tortuós mandat que no ha durat ni tres anys i que, tot sigui dit, ha comptat amb el boicot constant dels exsocis de Junts durant tota la legislatura.
En resum, podríem definir aquest breu mandat de Pere Aragonès com una contínua gesticulació des del simbolisme independentista i progressista, però alhora comportant-se com un aprenent de convergent dels anys més grisos de l’autonomisme. Però per molt que els pesi als dirigents d’aquest país nostre, els temps de la Catalunya de fa vint-i-cinc anys —quan alguns els semblava que el país anava com un coet— ja no tornaran. Perquè entre uns i altres només ens heu deixat una Catalunya amb una pagesia agonitzant, amb un teixit industrial a anys llum del que havíem tingut, i que sembla que només aspira a ser el parc temàtic d’Europa. Ja fa molts anys que si amb una cosa s’assemblen els polítics del nostre Parlament és que sembla que la majoria van apostar per vincular cegament el futur de Catalunya amb el monocultiu turístic que destrueix el territori i que limita l’horitzó dels nostres fills a servir macchiatos als adinerats expats que colonitzen Barcelona. O en la millor de les opcions, fotre el camp a qualsevol país del món on tractar de complir els seus somnis.
Tot amb tot, les eleccions estan servides i anunciades a bombo i plateret, tot col·locant-nos de nou a la graella de sortida d’una campanya electoral que es preveu insofriblement tediosa i que, digueu-me perspicaç, no sé pas si ajudarà gaire a frenar el desencís polític que respira Catalunya —i especialment l’independentisme— des de fa anys. Un desencís que no fa altra cosa que alimentar l’abstenció i una perillosíssima antipolítica. Una antipolítica que creix gràcies als cants de sirena dels que l’instrumentalitzen, però que augmenta sobretot quan la població constata que les paraules dels polítics disten força d’allò que practiquen. I amb això, el Govern també hi ha caigut de quatre potes durant tota la legislatura i ho ha fet, fins i tot, aquests darrers dies de forma ben visible amb dos fets que han passat prou desapercebuts.
En primer lloc, amb la campanya publicitària del Govern,Tenim clara la nostra destinació, pagada amb diners públics i presentada casualment molt pocs dies abans de l’anunci de les noves eleccions. Una campanya que fins i tot el Consell Audiovisual de Catalunya n’ha exigit el cessament immediat o la modificació, entenent que pot ser partidista i contrària a la legislació vigent. I, en segon lloc, un fet que també té a veure amb l’estratègia comunicativa del Govern. No deixa de ser paradoxal, que, per una banda, s’aposti econòmicament per una àmplia estructura de mitjans públics com la que tenim al país i de la qual el Govern n’hauria d’estar orgullosa, però resulta que, a l’hora de veritat, quan toca demostrar que et creus amb aquests mitjans, la primera entrevista que fa el president Aragonès l’endemà d’anunciar unes eleccions, no és a Catalunya Ràdio, sinó a una ràdio privada com RAC1. Tela.