He tingut ocasió de veure, saludar o tractar diversos presidents de la Generalitat. El primer, Francesc Macià, l’any 1931, quan, poc després de proclamada la República i constituïda la Generalitat, va visitar Lleida. Simplement, des del balcó-tribuna d’uns amics vaig veure com passava en cotxe per la rambla de Ferran. Jo tenia vuit anys i em dominava la consciència, atesa l’atmosfera exaltada que regnava en aquella tribuna, d’estar presenciant un esdeveniment. Recordo bé l’actitud reverent i emocionada del meu pare.
No sempre la intensitat del sentiment és tanta. Per exemple, quan a Barcelona vaig intervenir breument a la seu de l’Editorial Seix Barral, en un acte que presidia Josep Tarradellas, el fet de donar-li la mà protocol·làriament, em produí un mínim d’emoció. Ara, quan es va aprovar un nou Estatut, després de tants anys de governs franquistes i de falsa uniformitat, ens va semblar una conquesta molt seriosa i una garantia de futur fruitós. A mi, saber que disposàvem d’uns caminadors em va emocionar. I a qui no? Després va venir tot el serial, i els mateixos que celebràvem la vinguda d’un règim autonòmic havíem de sentir la sotragada de la decepció, en veure com de trossejat quedava l’Estatut; de debò que ens sentíem eixalats. Però l’emoció de l’aprovació de l’Estatut la recordo molt bé, un pessigolleig i una respiració agitada, a punt de llàgrima. I, a molts anys de distància, el 1931, reveig el meu pare molt commogut en anunciar-se que hi hauria Estatut de la República.
Tornem als presidents. Ara trobo Jordi Pujol, amb qui l’amistat personal de llarga durada me l’ha posat molt proper. Ell sap que no soc apte per a l’acció i, per tant, em diposita a la lleixa dels intel·lectuals. En valorar Pujol li reconec el tremp d’un home de govern, la doctrina segura, la impertorbable fidelitat al país i l’acceptació del sacrifici. També ell pot transmetre una viva emoció.
La propera diapositiva presenta un rostre llis, una mirada prudent, correspon al cognom Montilla. El primer contacte és el dinar que ofereix a un grup d’escriptors a la Casa dels Canonges. Després, l’he saludat de manera protocol·lària un bon plec de vegades, sempre és a tot arreu.
Al president Mas li he donat la mà una vegada, com de passada, en un acte de Premis escolars. D’emoció no n’hi podia haver. I els darrers presidents de la meva col·lecció són Torra, que em penjà la Medalla d’Or, i Pere Aragonès, que és al teló de fons d’aquest any que m’ha estat dedicat. A Puigdemont l’havia saludat a Girona, on lluïa la vara d’alcalde.
Però el president que més m’ha commogut ha estat l’únic que no he vist ni saludat, Lluís Companys. Sense pretendre-ho, per fatalitat històrica, ell va viure els moments més intensos d’un català, i d’un català president; m’estremeixo d’imaginar-lo, en una nit de tardor, ara fa 80 anys, caient assassinat per la fredor d’una sentència venjativa, morint per un país que és el meu i per una gent que és la nostra.
No sempre la intensitat del sentiment és tanta. Per exemple, quan a Barcelona vaig intervenir breument a la seu de l’Editorial Seix Barral, en un acte que presidia Josep Tarradellas, el fet de donar-li la mà protocol·làriament, em produí un mínim d’emoció. Ara, quan es va aprovar un nou Estatut, després de tants anys de governs franquistes i de falsa uniformitat, ens va semblar una conquesta molt seriosa i una garantia de futur fruitós. A mi, saber que disposàvem d’uns caminadors em va emocionar. I a qui no? Després va venir tot el serial, i els mateixos que celebràvem la vinguda d’un règim autonòmic havíem de sentir la sotragada de la decepció, en veure com de trossejat quedava l’Estatut; de debò que ens sentíem eixalats. Però l’emoció de l’aprovació de l’Estatut la recordo molt bé, un pessigolleig i una respiració agitada, a punt de llàgrima. I, a molts anys de distància, el 1931, reveig el meu pare molt commogut en anunciar-se que hi hauria Estatut de la República.
Tornem als presidents. Ara trobo Jordi Pujol, amb qui l’amistat personal de llarga durada me l’ha posat molt proper. Ell sap que no soc apte per a l’acció i, per tant, em diposita a la lleixa dels intel·lectuals. En valorar Pujol li reconec el tremp d’un home de govern, la doctrina segura, la impertorbable fidelitat al país i l’acceptació del sacrifici. També ell pot transmetre una viva emoció.
La propera diapositiva presenta un rostre llis, una mirada prudent, correspon al cognom Montilla. El primer contacte és el dinar que ofereix a un grup d’escriptors a la Casa dels Canonges. Després, l’he saludat de manera protocol·lària un bon plec de vegades, sempre és a tot arreu.
Al president Mas li he donat la mà una vegada, com de passada, en un acte de Premis escolars. D’emoció no n’hi podia haver. I els darrers presidents de la meva col·lecció són Torra, que em penjà la Medalla d’Or, i Pere Aragonès, que és al teló de fons d’aquest any que m’ha estat dedicat. A Puigdemont l’havia saludat a Girona, on lluïa la vara d’alcalde.
Però el president que més m’ha commogut ha estat l’únic que no he vist ni saludat, Lluís Companys. Sense pretendre-ho, per fatalitat històrica, ell va viure els moments més intensos d’un català, i d’un català president; m’estremeixo d’imaginar-lo, en una nit de tardor, ara fa 80 anys, caient assassinat per la fredor d’una sentència venjativa, morint per un país que és el meu i per una gent que és la nostra.