Massa sovint les opinions es modulen segons les fílies i les fòbies: allò que sembla terrible si ho fan uns, té tota la justificació si ho fan altres. El pressing –sigui sobre Junts pel Sí, la CUP o Colau-, es defineix per un reacció prou nombrosa perquè sigui considerada com a tal, contra un polític o una formació política, per denunciar el seu posicionament sobre una qüestió específica.
Qui pateix el pressing explica que està orquestrat des de les tribunes d’opinió i accelerat gràcies a comptes fantasmes de les xarxes socials; i qui hi està d’acord alaba l’activisme d’aquelles persones que no només volen ser consultades un cop cada quatre anys, sinó que expressen el seu disgust amb els governants quan ho creuen oportú.
El cas, però, és que aquest fenomen ha vingut per quedar-se. Sabeu per què? Perquè és indicatiu i perquè sovint, també, és efectiu. S’ha acabat la comunicació política unidireccional, s’ha acabat prendre una decisió avui i esperar que l’electorat l’hagi oblidat quan arribin els propers comicis. Ho vam experimentar fa tot just una setmana.
Diumenge, 9 de juliol, la formació liderada per Ada Colau anunciava que no donaria suport al referèndum de l’1-O, que no podien fer cap crida a la participació perquè no havia estat convocat i que, en el cas que tingués lloc, no el considerarien vinculant.
En el text aprovat per la coordinadora dels "comuns", menystenien el referèndum convertint-lo un "acte d’afirmació pel dret a decidir". I per posar la cirereta al pastís, Xavier Domènech deixava anar que el referèndum de l’1 d’octubre "no és el que Catalunya es mereix ni necessita".
La resposta a l’enèsim acte de "trilerisme colauita" no es va fer esperar i van arribar les crítiques des de les files del PDECat, Esquerra i les CUP. I més enllà d’aquestes respostes, les xarxes van ser un espai on l’independentisme de tot origen i segell –i no només l’independentisme-, amb més o menys formalitat, va retreure als "comuns" el seu posicionament.
Dilluns, 10 de juliol. Justes vint-i-quatre hores després, en un acte al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Ada Colau rectificava. Primer es va mostrar "sorpresa" pel rebombori provocat per la decisió presa el dia anterior i es va mostrar dolguda per les crítiques rebudes "pels partits sobiranistes". Però tot seguit es va comprometre a facilitar la participació en el referèndum de l’1-O tot afegint que "la nostra predisposició ja està acreditada". I desautoritzant les paraules de Domènech va reblar la declaració afirmant "que Barcelona hi serà amb totes les garanties". Fins i tot es va mostrar predisposada a anar a votar. Finalment, Colau va lamentar que l’independentisme l’acusi de ser tèbia i ambigua.
I tenia tota la raó. I no només l’independentisme. Les dones i els homes disposats a fer realitat el referèndum de l’1 d’octubre l’havien trobat tèbia i ambigua. I li havien fet saber. I encara que fos amb una fugida endavant, es va veure obligada a contradir la decisió suposadament sobirana del màxim òrgan del seu partit, que no és poc.
Pressing? Sí. I que s’hi vagin acostumant, va amb el sou i amb les responsabilitats polítiques.
Qui pateix el pressing explica que està orquestrat des de les tribunes d’opinió i accelerat gràcies a comptes fantasmes de les xarxes socials; i qui hi està d’acord alaba l’activisme d’aquelles persones que no només volen ser consultades un cop cada quatre anys, sinó que expressen el seu disgust amb els governants quan ho creuen oportú.
El cas, però, és que aquest fenomen ha vingut per quedar-se. Sabeu per què? Perquè és indicatiu i perquè sovint, també, és efectiu. S’ha acabat la comunicació política unidireccional, s’ha acabat prendre una decisió avui i esperar que l’electorat l’hagi oblidat quan arribin els propers comicis. Ho vam experimentar fa tot just una setmana.
Diumenge, 9 de juliol, la formació liderada per Ada Colau anunciava que no donaria suport al referèndum de l’1-O, que no podien fer cap crida a la participació perquè no havia estat convocat i que, en el cas que tingués lloc, no el considerarien vinculant.
En el text aprovat per la coordinadora dels "comuns", menystenien el referèndum convertint-lo un "acte d’afirmació pel dret a decidir". I per posar la cirereta al pastís, Xavier Domènech deixava anar que el referèndum de l’1 d’octubre "no és el que Catalunya es mereix ni necessita".
La resposta a l’enèsim acte de "trilerisme colauita" no es va fer esperar i van arribar les crítiques des de les files del PDECat, Esquerra i les CUP. I més enllà d’aquestes respostes, les xarxes van ser un espai on l’independentisme de tot origen i segell –i no només l’independentisme-, amb més o menys formalitat, va retreure als "comuns" el seu posicionament.
Dilluns, 10 de juliol. Justes vint-i-quatre hores després, en un acte al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Ada Colau rectificava. Primer es va mostrar "sorpresa" pel rebombori provocat per la decisió presa el dia anterior i es va mostrar dolguda per les crítiques rebudes "pels partits sobiranistes". Però tot seguit es va comprometre a facilitar la participació en el referèndum de l’1-O tot afegint que "la nostra predisposició ja està acreditada". I desautoritzant les paraules de Domènech va reblar la declaració afirmant "que Barcelona hi serà amb totes les garanties". Fins i tot es va mostrar predisposada a anar a votar. Finalment, Colau va lamentar que l’independentisme l’acusi de ser tèbia i ambigua.
I tenia tota la raó. I no només l’independentisme. Les dones i els homes disposats a fer realitat el referèndum de l’1 d’octubre l’havien trobat tèbia i ambigua. I li havien fet saber. I encara que fos amb una fugida endavant, es va veure obligada a contradir la decisió suposadament sobirana del màxim òrgan del seu partit, que no és poc.
Pressing? Sí. I que s’hi vagin acostumant, va amb el sou i amb les responsabilitats polítiques.