Totes les cerimònies d’inauguració de Jocs Olímpics creen inevitables i impossibles comparacions. La de París no és comparable a cap altra perquè l’agosarament que significa usar tota la part emblemàtica de la gran ciutat com escenari no s’havia fet mai. Que diguin que va tenir alts i baixos és una bona descripció i estic segura que els responsables n’eren conscients, perquè era un espectacle amb simbologia de diferent escala en diferents edificis i personatges. En un recorregut de més de tres quilòmetres no es pot mantenir el clímax.
Em deixaré portar per la nostàlgia i diré que els Jocs de Barcelona van ser molt més que uns Jocs Olímpics i Barcelona molt més que una ciutat. Per començar, va ser una ciutat qui organitzava i es va fer responsable, tant per bé com per mal, de la planificació, construcció i desenvolupament d’aquell esdeveniment. Per contra, als tercers jocs de París en l'era moderna de l'olimpisme, el president de la República ha volgut, des del principi, ser-ne la cara visible.
Em deixo arrossegar encara més per la nostàlgia. Recordo com tota la cerimònia va seguir un fil conductor on cap vestit, cap música, cap escenografia estava exempta de significat. Tot plegat ens deia que no havíem oblidat els nostres orígens ni els temps difícils. Ara que som ciutat europea, ens espera la prosperitat si sabem conduir les nostres accions col·lectives fer la modernitat, els avenços científics, el respecte al patrimoni històric i el treball digne com a mètode per assolir la igualtat d’oportunitats. Ara som Europa, la nostra nova gran pàtria.
Quan la bandera olímpica va entrar a l’estadi de Montjuïc —que a partir d’aleshores s’anomenaria Lluís Companys— la mezzosoprano grega Agnès Baltsa interpretava una composició de Mikis Theodorakis que dirigia l’orquestra de Barcelona en aquell precís moment. La nova era olímpica retia honors a la història i a la tradició hel·lènica de l’inici dels jocs olímpics, com ja havia fet a Empúries amb l’arribada de la flama. Aquesta Empúries que aquesta setmana ens ha recordat com és referència obligada per entendre la civilització.
Amb aquesta música hel·lènica composta per un empresonat per la dictadura militar grega, van desfilar, també, les banderes de les ciutats olímpiques de l’era moderna. Quan va ser el torn dels jocs de 1936 que Hitler va fer servir per a l’enaltiment del nazisme, la bandera que va aparèixer va ser la del colom de la pau.
La cerimònia, que va durar més de tres hores, va tenir tots els detalls possibles per unir passat i present, tradició i modernitat i projectar esperança pel futur. Per primera vegada participaven totes les delegacions. Cuba que havia estat vetada, Sud-àfrica, que havia iniciat el camí per posar fi a l’apartheid i, tot i la guerra al cor d’Europa, les diferents delegacions de l’antiga Iugoslàvia participaven sota la bandera olímpica. Fins i tot es va arribar a un acord amb la federació russa perquè els esportistes competissin fos quina fos la seva antiga república soviètica.
L’èxit d’aquells jocs no fou atzarós, hi treballaren els millors, es defensaren els principis de la capacitat transformadora de l’obra pública i Pasqual Maragall va aconseguir que la gestió pública del hòlding Holsa fos eficient i retornés els esforços pressupostaris a tota la ciutadania en forma d’obra perdurable. Com s’hagi gestionat després aquell èxit caldrà que ho expliquin els responsables posteriors de les ciutats olímpiques. Era el moment de demostrar la força transformadora del poder local i ho va fer.
Que els jocs havien niat en el cor de molts catalans es va fer evident en els relleus per portar la torxa del foc olímpic que hauria d’encendre el peveter. En la cerimònia, la Fura dels Baus explicava els valors de la Mediterrània en la formació d’Europa i Carlos Santos demostrava que la cultura ha de provocar vestint de manera daliniana als músics de la cobla que va dirigir.
Pasqual Maragall va reflexionar l’any 1995 sobre el fet que el sectarisme havia desaprofitat molt del talent que s’havia agrupat en el COOB92. Començant pel seu conseller delegat, Josep Miquel Abat, i seguint per tots els que havien adquirit gran expertesa en organització, logística i obra pública i que molts van acabar treballant lluny de Catalunya, desaprofitats per a una modernització que Maragall volia estendre a tota Catalunya.
Al contrari que a París, a Barcelona va ser l’alcalde qui va dirigir-se al món. Va fer callar reis, presidents d’Espanya i de Catalunya per explicar en molt pocs segons la història de l’Estadi de Montjuïc on s’havia de fer una olimpíada popular com a contrapès al nazisme alemany i com el nazisme local ho va impedir i que significava que a l’antiga porta de la marathon hi hagi gravat el nom de Lluís Companys.