Andrés Rodríguez-Pose és un catedràtic de Geografia Econòmica de la London School of Economics i assessor d’infinitat d’organismes internacionals, des de la Comissió Europea al Banc Interamericà de Desenvolupament.
Com a científic, es fa preguntes en relació amb la Covid-19 com, per exemple, aquesta: Per què el coronavirus no ha afectat de la mateixa manera països semblants? Per què hi ha tanta diferència en les seves taxes de mortalitat?
I Rodríguez-Pose arriba a una conclusió poc comentada: "Els països que tenen una taxa de mortalitat més alta tenen una cosa en comú, una qualitat de govern seriosament deteriorada els últims 20 anys". Entre aquests països en destaca 4: Regne Unit, Espanya, Itàlia i Bèlgica. Per si voleu aprofundir en tot el que diu el catedràtic, aquí en teniu l'enllaç.
Com ja he dit altres vegades i no em cansaré de repetir i de denunciar des del principi d’aquesta catàstrofe, el govern espanyol no ha fet una bona gestió de la pandèmia. L’elevada xifra de morts a Espanya, l’elevat nombre de sanitaris infectats, el nombre de morts totalment inacceptables a les residències, la centralització de competències, la militarització dels missatges durant les primeres setmanes de la crisi, el patriotisme i nacionalisme ranci espanyol.
La improvisació constant en gairebé tot el que s’ha fet, les correccions sistemàtiques en el BOE, el laberint de normes i contra normes, el manteniment de Fernando Simón com, de facto, el portaveu de la crisi, un epidemiòleg que no es cansava de repetir que això era com una grip, igual que feia a Catalunya un altre epidemiòleg, Antoni Trilla.
És a dir, es vulgui o no es vulgui i es busquin les excuses que es vulguin buscar, els resultats són els que són. I no crec que hi hagi ningú amb una mica de vergonya i de dignitat que pugui sentir-se satisfet després de tenir més de 28 mil morts oficials damunt la taula. Ningú.
Parlant de morts, Rodríguez-Pose diu que "comptar el nombre de morts, que ha de ser un exercici relativament senzill i que tots els països desenvolupats han fet amb precisió durant dècades, s’ha convertit de sobte en un problema polític". Cap país vol encapçalar la lliga de morts induïdes o relacionades amb la Covid-19. Sovint, les estadístiques nacionals relacionades amb la Covid-19 han estat o no són fiables.
És per això que hi ha la necessitat de buscar fonts alternatives d’informació per avaluar el veritable cost de la pandèmia a la vida. La font més fiable ha estat avaluar com les morts en els mesos de l’esclat es comparen amb els anys anteriors per calcular l’excés de mortalitat en els primers mesos de 2020. Això és el que John Burn-Murdoch ha estat fent pel Financial Times per als vint països on l’excés de mortalitat es pot calcular d’una manera comparable. Si voleu, aquí teniu el treball d’aquest periodista del Financial Times.
És una vergonya que aquestes dades no te les doni Simón o el ministre Illa. Una vergonya. Quants morts ha fet fins ara a Espanya el maleït coronavirus? Segurament, entre directes i indirectes, i segons les fonts, entre 44 mil i 48 mil persones. Fins al 10 de juny, per exemple, l’excés de mortalitat a Espanya era de 44.000 persones i al Regne Unit, de 64.200.
Com diu Rodríguez-Pose, el Regne Unit, Espanya, Itàlia i Bèlgica són els quatre països amb major incidència de mortalitat en excés del món desenvolupat, amb taxes de 946 morts addicionals per milió en el Regne Unit, 941 a Espanya, 772 a Itàlia i 768 a Bèlgica. I a Portugal, el veí de l’oest d’Espanya? Doncs, un sorprenent 294 per milió, menys d’un terç que Espanya! I a Alemanya? “Una taxa de 101 per milió, és a dir, l’excés de mortalitat és menys d’una novena part de la del Regne Unit i Espanya”.
Els mandataris, els seus epidemiòlegs oficials i totes les seves corts d’aduladors orgàniques i no orgàniques dels 4 països amb les taxes de mortalitat més altes han buscat sota les pedres les justificacions del que ha passat per, evidentment, evitar perdre suport electoral. Per això s’ha parlat de taxes de contaminació, de hubs aeroportuaris, les densitats de les poblacions, l’envelliment de les poblacions, el tarannà dels ciutadans, les interaccions socials... Res.
Pot ser que algun factor afecti més que un altre, però, per exemple, agafem l’envelliment. Què ha passat al Japó que és el país amb la proporció de gent de més de 65 anys més alta del món? Doncs, tot i ser més a prop de Wuhan que Espanya i tenir la població més envellida, ho ha fet millor. Parlem de hubs aeroportuaris? Què ha passat a Frankfurt? Bé, no acabaríem. Però, i aleshores, què ho pot explicar?
I és aquí on Rodríguez-Pose aporta, des del meu punt de vista, singularitat, dades noves: "El Regne Unit, Espanya, Bèlgica i Itàlia no són només els països amb més incidència d’excés de morts en 2020, sinó també els que han estat testimonis del descens més gran relatiu de l’efectivitat del govern, mesurat pel Banc Mundial, en els últims 20 anys. Per contra, Portugal, un país que ha resistit molt millor la pandèmia, la qualitat del govern ha augmentat en el mateix període...". Ho podeu veure aquí. Esperem que, si hi ha una altra onada, hàgim après alguna cosa, perquè el que ha passat aquí no té nom.
Com a científic, es fa preguntes en relació amb la Covid-19 com, per exemple, aquesta: Per què el coronavirus no ha afectat de la mateixa manera països semblants? Per què hi ha tanta diferència en les seves taxes de mortalitat?
I Rodríguez-Pose arriba a una conclusió poc comentada: "Els països que tenen una taxa de mortalitat més alta tenen una cosa en comú, una qualitat de govern seriosament deteriorada els últims 20 anys". Entre aquests països en destaca 4: Regne Unit, Espanya, Itàlia i Bèlgica. Per si voleu aprofundir en tot el que diu el catedràtic, aquí en teniu l'enllaç.
Com ja he dit altres vegades i no em cansaré de repetir i de denunciar des del principi d’aquesta catàstrofe, el govern espanyol no ha fet una bona gestió de la pandèmia. L’elevada xifra de morts a Espanya, l’elevat nombre de sanitaris infectats, el nombre de morts totalment inacceptables a les residències, la centralització de competències, la militarització dels missatges durant les primeres setmanes de la crisi, el patriotisme i nacionalisme ranci espanyol.
La improvisació constant en gairebé tot el que s’ha fet, les correccions sistemàtiques en el BOE, el laberint de normes i contra normes, el manteniment de Fernando Simón com, de facto, el portaveu de la crisi, un epidemiòleg que no es cansava de repetir que això era com una grip, igual que feia a Catalunya un altre epidemiòleg, Antoni Trilla.
És a dir, es vulgui o no es vulgui i es busquin les excuses que es vulguin buscar, els resultats són els que són. I no crec que hi hagi ningú amb una mica de vergonya i de dignitat que pugui sentir-se satisfet després de tenir més de 28 mil morts oficials damunt la taula. Ningú.
Parlant de morts, Rodríguez-Pose diu que "comptar el nombre de morts, que ha de ser un exercici relativament senzill i que tots els països desenvolupats han fet amb precisió durant dècades, s’ha convertit de sobte en un problema polític". Cap país vol encapçalar la lliga de morts induïdes o relacionades amb la Covid-19. Sovint, les estadístiques nacionals relacionades amb la Covid-19 han estat o no són fiables.
És per això que hi ha la necessitat de buscar fonts alternatives d’informació per avaluar el veritable cost de la pandèmia a la vida. La font més fiable ha estat avaluar com les morts en els mesos de l’esclat es comparen amb els anys anteriors per calcular l’excés de mortalitat en els primers mesos de 2020. Això és el que John Burn-Murdoch ha estat fent pel Financial Times per als vint països on l’excés de mortalitat es pot calcular d’una manera comparable. Si voleu, aquí teniu el treball d’aquest periodista del Financial Times.
És una vergonya que aquestes dades no te les doni Simón o el ministre Illa. Una vergonya. Quants morts ha fet fins ara a Espanya el maleït coronavirus? Segurament, entre directes i indirectes, i segons les fonts, entre 44 mil i 48 mil persones. Fins al 10 de juny, per exemple, l’excés de mortalitat a Espanya era de 44.000 persones i al Regne Unit, de 64.200.
Com diu Rodríguez-Pose, el Regne Unit, Espanya, Itàlia i Bèlgica són els quatre països amb major incidència de mortalitat en excés del món desenvolupat, amb taxes de 946 morts addicionals per milió en el Regne Unit, 941 a Espanya, 772 a Itàlia i 768 a Bèlgica. I a Portugal, el veí de l’oest d’Espanya? Doncs, un sorprenent 294 per milió, menys d’un terç que Espanya! I a Alemanya? “Una taxa de 101 per milió, és a dir, l’excés de mortalitat és menys d’una novena part de la del Regne Unit i Espanya”.
Els mandataris, els seus epidemiòlegs oficials i totes les seves corts d’aduladors orgàniques i no orgàniques dels 4 països amb les taxes de mortalitat més altes han buscat sota les pedres les justificacions del que ha passat per, evidentment, evitar perdre suport electoral. Per això s’ha parlat de taxes de contaminació, de hubs aeroportuaris, les densitats de les poblacions, l’envelliment de les poblacions, el tarannà dels ciutadans, les interaccions socials... Res.
Pot ser que algun factor afecti més que un altre, però, per exemple, agafem l’envelliment. Què ha passat al Japó que és el país amb la proporció de gent de més de 65 anys més alta del món? Doncs, tot i ser més a prop de Wuhan que Espanya i tenir la població més envellida, ho ha fet millor. Parlem de hubs aeroportuaris? Què ha passat a Frankfurt? Bé, no acabaríem. Però, i aleshores, què ho pot explicar?
I és aquí on Rodríguez-Pose aporta, des del meu punt de vista, singularitat, dades noves: "El Regne Unit, Espanya, Bèlgica i Itàlia no són només els països amb més incidència d’excés de morts en 2020, sinó també els que han estat testimonis del descens més gran relatiu de l’efectivitat del govern, mesurat pel Banc Mundial, en els últims 20 anys. Per contra, Portugal, un país que ha resistit molt millor la pandèmia, la qualitat del govern ha augmentat en el mateix període...". Ho podeu veure aquí. Esperem que, si hi ha una altra onada, hàgim après alguna cosa, perquè el que ha passat aquí no té nom.