Em llevo amb un article a La Vanguardia que parla de mi com el "dentrífic ideològic" dels "comuns", una peça periodística que es recrea en la meva manera de vestir, la meva gesticulació, la meva manera de parlar i el meu somriure. Una peça d'un periodista d'aquests del "seny" (sort!), de llarga trajectòria però que no ha estat capaç d'anar més enllà d'allò que resulta obvi: que compro la roba a grans magatzems com la majoria de la gent i que soc una persona "normal", però que per al seu gust somric massa.
Algú em va dir que això passaria. Són coses que passen a les dones quan tenen certa exposició pública. I com que això havia de passar i passarà més d'una vegada (perquè ens ha passat a totes) se suposa que ens hi hem d'acostumar.
Em demano, en primer lloc, per què hem donat per suposat que qualsevol anàlisi del perfil d'una dona en política sempre ha de recórrer a aspectes físics per posar en dubte el que pensem o el que defensem; i en segon lloc, per què se suposa que això ha de deixar d'afectar-nos. No és quan deixa d'afectar-nos que entrem en el pendent perillós de normalitzar-ho?
La primera persona que ha alçat una ploma per fer-me un perfil ho ha fet per fer córrer rius de tinta masclista. Algú va dir que passaria. No s'ha interessat pels més de deu anys d'implicació en política municipal, no l'ha encuriosit com durant 6 anys vaig donar íntegrament el meu sou polític a projectes socials que havien de contribuir a transformar Castellar del Vallès, o com vaig haver d'empescar-me-les per treballar a tres llocs diferents per pagar el lloguer, fins que vaig decidir marxar a la Xina per poder viure amb certa dignitat. Quan algú creu que el lloc que està predestinat a les dones és l'ombra, no escriu sobre les ombres, comença a escriure quan les dones irrompen en aquests espais que suposadament estan reservats per als homes.
A Catalunya, els anhels de canvi són majoritaris i ho són perquè també els encapçalen dones. Tal vegada, tot plegat és el que fa més por als qui durant molts anys han sustentat l'hegemonia cultural i política del nostre país: que naixem per construir una nova època. Una nova generació capitanejada també per dones s'obre pas per acabar amb la vella guàrdia. Ningú va dir que això passaria, som totes nosaltres qui ho farem possible.
Algú em va dir que això passaria. Són coses que passen a les dones quan tenen certa exposició pública. I com que això havia de passar i passarà més d'una vegada (perquè ens ha passat a totes) se suposa que ens hi hem d'acostumar.
Em demano, en primer lloc, per què hem donat per suposat que qualsevol anàlisi del perfil d'una dona en política sempre ha de recórrer a aspectes físics per posar en dubte el que pensem o el que defensem; i en segon lloc, per què se suposa que això ha de deixar d'afectar-nos. No és quan deixa d'afectar-nos que entrem en el pendent perillós de normalitzar-ho?
La primera persona que ha alçat una ploma per fer-me un perfil ho ha fet per fer córrer rius de tinta masclista. Algú va dir que passaria. No s'ha interessat pels més de deu anys d'implicació en política municipal, no l'ha encuriosit com durant 6 anys vaig donar íntegrament el meu sou polític a projectes socials que havien de contribuir a transformar Castellar del Vallès, o com vaig haver d'empescar-me-les per treballar a tres llocs diferents per pagar el lloguer, fins que vaig decidir marxar a la Xina per poder viure amb certa dignitat. Quan algú creu que el lloc que està predestinat a les dones és l'ombra, no escriu sobre les ombres, comença a escriure quan les dones irrompen en aquests espais que suposadament estan reservats per als homes.
A Catalunya, els anhels de canvi són majoritaris i ho són perquè també els encapçalen dones. Tal vegada, tot plegat és el que fa més por als qui durant molts anys han sustentat l'hegemonia cultural i política del nostre país: que naixem per construir una nova època. Una nova generació capitanejada també per dones s'obre pas per acabar amb la vella guàrdia. Ningú va dir que això passaria, som totes nosaltres qui ho farem possible.