Diria que no. Totes li ponien, encara li ponen quasi totes. Aquí el teniu, el clúster d'antics franquistes asseguts en butaques com a consellers de gegantines empreses, el grup de banquers i grans empresaris oposats a qualsevol canvi, els aristòcrates latifundistes, l'escamot de la camarilla del monarca, les restes de la gran milícia, els rendistes immobilistes, els caps suprems dels tricornis i de la policia...
Aquestes palanques varen forçar bancs i empreses radicats a Catalunya a anar-se'n i, si mai volen tornar, maldaran per fer-los-en desistir; l'aixafament del múscul català que pretenien no s'ha produït del tot per gràcia d'empreses exemplars, de la petita i mitjana indústria, del botiguer, de l'emprenedor i, ben visible és, del poble, a punt sempre de manifestar-se i demanant tothora que el deixin votar, entomant per resposta cops de matraca i boles de goma.
L'aixafament del múscul català no triomfa perquè els qui estan entre reixes no afluixen, ni afluixaran; no reïx perquè el ridícul judicial arriba a pretendre que els presos polítics, amb la mirada abaixada, demanin perdó i segueixin un curset de reeducació. Volen fer de reeducadors els que no tenen educació. Impecablement educats ho són, els nostres presos i preses, ben xopats de drets humans i amants de la llibertat per a tothom.
Els presos polítics han guanyat la primera batalla amb la seva integritat i coratge, la seva voluntat intel·ligent davant uns fiscals i uns jutges que no tenen altre projecte que la humiliació, i que avui acumulen obstacle rere obstacle, fa l'efecte que a la desesperada, després que fa un any van fer la pasterada més pudent. Una munió d'espanyols impulsius els segueix l'acció amb brams de persecució del senglar.
Europa s'ho mira, sap de què va la pel·lícula, però un cop li apliques la lupa, es presenta com un simple club d'Estats que defensarà qualsevol dels seus membres, però que és incapaç de fer atenció a cap grup nacional: individualment alguns diputats i potser comissaris tindran simpatia inicial per Catalunya, més enllà no arriben.
És una vergonya que una nació sigui ignorada només perquè l'Estat que l'ha bloquejada pertany a Europa. D'això sobreviu la monarquia i els anomenats constitucionalistes d'aquí baix. Per això sembla que l'enemic no tremola, almenys visiblement; però no creiem que se'n surti xiulant; sentim com li ronquen els budells per dintre.
Aquestes palanques varen forçar bancs i empreses radicats a Catalunya a anar-se'n i, si mai volen tornar, maldaran per fer-los-en desistir; l'aixafament del múscul català que pretenien no s'ha produït del tot per gràcia d'empreses exemplars, de la petita i mitjana indústria, del botiguer, de l'emprenedor i, ben visible és, del poble, a punt sempre de manifestar-se i demanant tothora que el deixin votar, entomant per resposta cops de matraca i boles de goma.
L'aixafament del múscul català no triomfa perquè els qui estan entre reixes no afluixen, ni afluixaran; no reïx perquè el ridícul judicial arriba a pretendre que els presos polítics, amb la mirada abaixada, demanin perdó i segueixin un curset de reeducació. Volen fer de reeducadors els que no tenen educació. Impecablement educats ho són, els nostres presos i preses, ben xopats de drets humans i amants de la llibertat per a tothom.
Els presos polítics han guanyat la primera batalla amb la seva integritat i coratge, la seva voluntat intel·ligent davant uns fiscals i uns jutges que no tenen altre projecte que la humiliació, i que avui acumulen obstacle rere obstacle, fa l'efecte que a la desesperada, després que fa un any van fer la pasterada més pudent. Una munió d'espanyols impulsius els segueix l'acció amb brams de persecució del senglar.
Europa s'ho mira, sap de què va la pel·lícula, però un cop li apliques la lupa, es presenta com un simple club d'Estats que defensarà qualsevol dels seus membres, però que és incapaç de fer atenció a cap grup nacional: individualment alguns diputats i potser comissaris tindran simpatia inicial per Catalunya, més enllà no arriben.
És una vergonya que una nació sigui ignorada només perquè l'Estat que l'ha bloquejada pertany a Europa. D'això sobreviu la monarquia i els anomenats constitucionalistes d'aquí baix. Per això sembla que l'enemic no tremola, almenys visiblement; però no creiem que se'n surti xiulant; sentim com li ronquen els budells per dintre.