Amb els resultats de les eleccions a Barcelona, a ERC se li va plantejar un dilema: o bé ens posàvem d'esquena a la nova alcaldessa, o bé provàvem de fer gestos d'acostament. Si ens giràvem a la nova realitat, i fèiem bloc amb el PP o Ciutadans, PSC i CiU, ens distanciàvem també del missatge de renovació, canvi i justícia social que sens dubte havien triat molts electors. Vam entendre que nosaltres, partidaris d'una profunda transformació que passa per la independència i la igualtat, havíem de fer l'ullet als milers de ciutadans que havien apostat per vents de canvi.
Tot i així, vam haver de dir que "no" a Ada Colau; un "no" que responia a la principal demanda que ens havia arribat. Vam rebutjar l'oferta generosa d'entrar al govern municipal, a diferència del que ERC havia fet altres cops en el passat. No hi havia cap urgència per ocupar càrrecs institucionals, i teníem clar que la prioritat passava per parlar de política i buscar un acostament de tipus ideològic. Això implicava que Esquerra Republicana es quedava a l'oposició, malgrat les ofertes insistents que vam rebre per part dels dirigents de BeC. Ara mateix, els cinc regidors d'ERC som a l'oposició, i no hi ha plans per entrar a governar amb Ada Colau.
Llavors vam demanar a l'alcaldessa electa mostres clares de complicitat, per poder-hi correspondre. Es va signar el compromís amb la continuïtat del Congrés de Mòbils, i tot seguit Ada Colau va mantenir una reunió amb l'ANC i Òmnium Cultural. D'aquesta segona trobada en van sortir diversos compromisos; que l'alcaldessa ajudaria a l'organització de la manifestació del 11-S, que hi assistiria a títol oficial, que obriria la porta a aprovar l'adhesió de Barcelona a l'AMI, i que s'avançaria en la signatura d'un compromís de Barcelona amb el procés.
Ens van semblar signes prou sòlids i positius com per portar a la militància una discussió sobre com calia correspondre a tots aquells gestos. La qüestió es va debatre en assemblea oberta a Barcelona, i va portar a una decisió oficial de votar la investidura d'Ada Colau. Es va tenir en compte que el 2011 s'havia votat a favor de la investidura de Xavier Trias –quan CDC no s'havia manifestat independentista- i que es tractava d'un vot eminentment simbòlic, ja que la força guanyadora tenia assegurada l'alcaldia. No hi havia cap majoria absoluta raonable que pogués arrabassar-li la vara a Ada Colau, ja que a més de CiU i ERC, hauria calgut el concurs de PSC, PP i/o Ciutadans. Una barreja impensable.
Aquests dies hem rebut mostres de suport pel nostre vot favorable a la investidura d'Ada Colau, però també ens heu fet arribar crítiques. No se'ns escapa que a molts seguidors nostres, simpatitzants i votants, els ha decebut la nostra decisió. En concret, alguns han criticat que es produís "a canvi de res". La veritat és que no hi ha hagut contrapartides tangibles, però sí intercanvi de gestos i d'accions simbòliques, que en política són essencials... sobretot quan es vol ampliar el cercle de suport a un procés democràtic tan laboriós com el nostre. El futur de Catalunya depèn en gran mesura de la capacitat que tinguem de generar complicitats, i això és precisament el que estem intentant a Barcelona.
Per això cal dialogar molt, i explicar el perquè de les decisions que es prenen. I si al capdavall, llegides aquestes ratlles la decepció es manté, doncs benvinguda sigui, amb la consciència que a l'hora d'escollir gairebé és inevitable que es produeixin discrepàncies. Però als que hem pres la decisió ens queda la certesa que hem optat per la via més correcta, no pas la més fàcil ni rendible electoralment, sinó la més beneficiosa per al conjunt de la ciutat i del país.
Tot i així, vam haver de dir que "no" a Ada Colau; un "no" que responia a la principal demanda que ens havia arribat. Vam rebutjar l'oferta generosa d'entrar al govern municipal, a diferència del que ERC havia fet altres cops en el passat. No hi havia cap urgència per ocupar càrrecs institucionals, i teníem clar que la prioritat passava per parlar de política i buscar un acostament de tipus ideològic. Això implicava que Esquerra Republicana es quedava a l'oposició, malgrat les ofertes insistents que vam rebre per part dels dirigents de BeC. Ara mateix, els cinc regidors d'ERC som a l'oposició, i no hi ha plans per entrar a governar amb Ada Colau.
Llavors vam demanar a l'alcaldessa electa mostres clares de complicitat, per poder-hi correspondre. Es va signar el compromís amb la continuïtat del Congrés de Mòbils, i tot seguit Ada Colau va mantenir una reunió amb l'ANC i Òmnium Cultural. D'aquesta segona trobada en van sortir diversos compromisos; que l'alcaldessa ajudaria a l'organització de la manifestació del 11-S, que hi assistiria a títol oficial, que obriria la porta a aprovar l'adhesió de Barcelona a l'AMI, i que s'avançaria en la signatura d'un compromís de Barcelona amb el procés.
Ens van semblar signes prou sòlids i positius com per portar a la militància una discussió sobre com calia correspondre a tots aquells gestos. La qüestió es va debatre en assemblea oberta a Barcelona, i va portar a una decisió oficial de votar la investidura d'Ada Colau. Es va tenir en compte que el 2011 s'havia votat a favor de la investidura de Xavier Trias –quan CDC no s'havia manifestat independentista- i que es tractava d'un vot eminentment simbòlic, ja que la força guanyadora tenia assegurada l'alcaldia. No hi havia cap majoria absoluta raonable que pogués arrabassar-li la vara a Ada Colau, ja que a més de CiU i ERC, hauria calgut el concurs de PSC, PP i/o Ciutadans. Una barreja impensable.
Aquests dies hem rebut mostres de suport pel nostre vot favorable a la investidura d'Ada Colau, però també ens heu fet arribar crítiques. No se'ns escapa que a molts seguidors nostres, simpatitzants i votants, els ha decebut la nostra decisió. En concret, alguns han criticat que es produís "a canvi de res". La veritat és que no hi ha hagut contrapartides tangibles, però sí intercanvi de gestos i d'accions simbòliques, que en política són essencials... sobretot quan es vol ampliar el cercle de suport a un procés democràtic tan laboriós com el nostre. El futur de Catalunya depèn en gran mesura de la capacitat que tinguem de generar complicitats, i això és precisament el que estem intentant a Barcelona.
Per això cal dialogar molt, i explicar el perquè de les decisions que es prenen. I si al capdavall, llegides aquestes ratlles la decepció es manté, doncs benvinguda sigui, amb la consciència que a l'hora d'escollir gairebé és inevitable que es produeixin discrepàncies. Però als que hem pres la decisió ens queda la certesa que hem optat per la via més correcta, no pas la més fàcil ni rendible electoralment, sinó la més beneficiosa per al conjunt de la ciutat i del país.