Acaba un any 2023 una mica pitjor del que va començar, perquè al principi de les coses sempre hi ha esperança i quan acaben, el balanç mai no enganya. El país sembla navegar per inèrcia a la deriva. L’extrema dreta treu el nas cada dia més i per tot arreu, acabo de collir un manat d’espàrrecs en ple Nadal —i això vol dir que fa un temps completament foll— i patim una sequera insostenible. De futbol no en parlaré, perquè em preocupa més aviat poc, per no dir gens, però del retrocés galopant de la llengua catalana sí: que només un de cada quatre joves parli en català de manera habitual a Catalunya, és una dada tan summament alarmant que em costa d’entendre com és possible que no s’estiguin invocant tots els Déus per revertir una situació literalment dramàtica.
Però no tot ha estat negatiu, en l'àmbit del país, aquest 2023. Aquest any que deixem, segurament serà el primer d’una nova etapa amb uns mitjans de comunicació públics reforçats amb la creació de la marca 3Cat. Nous programes, noves eines, presència a la xarxa amb més força que mai i una clara aposta per la creació de continguts propis. Té coses millorables?, oi tant, en podríem fer una bona llista. Però aquest gir de timó era necessari també, per incidir precisament amb la caiguda d’ús social del català, especialment entre el jovent.
I parlant de la influència als més joves, no ens podem oblidar de la música. Aquest 2023 també ha estat l’any de la consolidació de l’anomenada «nova escena musical catalana». És a dir, de la normalització d’un reguitzell d’artistes i bandes que fan música en català «penant-ho» fort i arreu i amb els ritmes de moda. O dit d’una altra manera: la consolidació d’una sèrie molt limitada de bandes i artistes, que han copat quasi en exclusiva l’espai comunicatiu català.
Aquí ve el però. I que consti d’entrada, que aquest monopoli no és culpa dels artistes —ells, al cap i a la fi, en són els màxims interessats i a priori els beneficiats— sinó dels mitjans de comunicació i de la mal anomenada «indústria» musical, que ven cançons com qui ven tomàquets a la plaça i d’un dia per l’altre s’oblida dels artistes que tant havia promocionat, un cop ensumen els calés a una altra banda. I que això ho facin segells discogràfics i mànagers espavilats, és cosa seva, perquè, al cap i a la fi, és el seu negociat. Però que els mitjans de comunicació ho reforcin com si els hi anés la vida, em sembla un error terrible.
M’explico. Avui en dia, pràcticament no hi ha visibilitat més enllà de la dotzena d’artistes o bandes de l’anomenada «nova escena», que sonen dia sí i dia també a la ràdio, a la tele i als canals digitals del panorama mediàtic català. Quasi sempre són els mateixos i tots ells tenen com a mínim, dues coses en comú: van a reflux de les modes musicals i no parlen de política. És a dir, són un producte que econòmicament va com un coet —tenint en compte les limitacions del mercat nacional— i sembla que han apostat per una fórmula d’èxit assegurat: desmarcar-se del compromís polític i social. I com allò de què és primer, si l’ou o la gallina, no em queda clar si el monopoli de l’anomenada «nova escena musical catalana», és el resultat més o menys buscat de la confluència d’interessos empresarials, amb la voluntat d’una part del món institucional i del periodisme nostrat, de despolititzar no només la música del país, sinó el país sencer.
I ja és curiós que en el moment de més efervescència musical catalana en molts anys —per la varietat, la qualitat i la capacitat de difusió d’aquesta— i davant de la situació de crisi política, social i nacional que viu Catalunya, des de les institucions i des dels grans mitjans de comunicació, prefereixin limitar aquesta nova escena només a uns pocs i deixin de banda tota la resta.
Es parla molt d’aquesta «nova escena», però la veritat és que no s’aposta per donar veu al ventall quasi infinit d’artistes que utilitzen de forma desacomplexada la llengua catalana, ja sigui des de la música electrònica, el punk-rock, l’ska, el rap, el cant polifònic, el metall, la música tradicional, o des de l’anomenada música urbana. Tot amb tot, els relegats de la música catalana que no trobareu dia sí i dia també, arreu i per tot, també tenen com a mínim dues coses en comú: no els hi fa gens de por allunyar-se de les modes, ni tampoc parlar de política. És una casualitat?, no ho crec pas.
Però no tot ha estat negatiu, en l'àmbit del país, aquest 2023. Aquest any que deixem, segurament serà el primer d’una nova etapa amb uns mitjans de comunicació públics reforçats amb la creació de la marca 3Cat. Nous programes, noves eines, presència a la xarxa amb més força que mai i una clara aposta per la creació de continguts propis. Té coses millorables?, oi tant, en podríem fer una bona llista. Però aquest gir de timó era necessari també, per incidir precisament amb la caiguda d’ús social del català, especialment entre el jovent.
I parlant de la influència als més joves, no ens podem oblidar de la música. Aquest 2023 també ha estat l’any de la consolidació de l’anomenada «nova escena musical catalana». És a dir, de la normalització d’un reguitzell d’artistes i bandes que fan música en català «penant-ho» fort i arreu i amb els ritmes de moda. O dit d’una altra manera: la consolidació d’una sèrie molt limitada de bandes i artistes, que han copat quasi en exclusiva l’espai comunicatiu català.
Aquí ve el però. I que consti d’entrada, que aquest monopoli no és culpa dels artistes —ells, al cap i a la fi, en són els màxims interessats i a priori els beneficiats— sinó dels mitjans de comunicació i de la mal anomenada «indústria» musical, que ven cançons com qui ven tomàquets a la plaça i d’un dia per l’altre s’oblida dels artistes que tant havia promocionat, un cop ensumen els calés a una altra banda. I que això ho facin segells discogràfics i mànagers espavilats, és cosa seva, perquè, al cap i a la fi, és el seu negociat. Però que els mitjans de comunicació ho reforcin com si els hi anés la vida, em sembla un error terrible.
M’explico. Avui en dia, pràcticament no hi ha visibilitat més enllà de la dotzena d’artistes o bandes de l’anomenada «nova escena», que sonen dia sí i dia també a la ràdio, a la tele i als canals digitals del panorama mediàtic català. Quasi sempre són els mateixos i tots ells tenen com a mínim, dues coses en comú: van a reflux de les modes musicals i no parlen de política. És a dir, són un producte que econòmicament va com un coet —tenint en compte les limitacions del mercat nacional— i sembla que han apostat per una fórmula d’èxit assegurat: desmarcar-se del compromís polític i social. I com allò de què és primer, si l’ou o la gallina, no em queda clar si el monopoli de l’anomenada «nova escena musical catalana», és el resultat més o menys buscat de la confluència d’interessos empresarials, amb la voluntat d’una part del món institucional i del periodisme nostrat, de despolititzar no només la música del país, sinó el país sencer.
I ja és curiós que en el moment de més efervescència musical catalana en molts anys —per la varietat, la qualitat i la capacitat de difusió d’aquesta— i davant de la situació de crisi política, social i nacional que viu Catalunya, des de les institucions i des dels grans mitjans de comunicació, prefereixin limitar aquesta nova escena només a uns pocs i deixin de banda tota la resta.
Es parla molt d’aquesta «nova escena», però la veritat és que no s’aposta per donar veu al ventall quasi infinit d’artistes que utilitzen de forma desacomplexada la llengua catalana, ja sigui des de la música electrònica, el punk-rock, l’ska, el rap, el cant polifònic, el metall, la música tradicional, o des de l’anomenada música urbana. Tot amb tot, els relegats de la música catalana que no trobareu dia sí i dia també, arreu i per tot, també tenen com a mínim dues coses en comú: no els hi fa gens de por allunyar-se de les modes, ni tampoc parlar de política. És una casualitat?, no ho crec pas.