Aquesta setmana farà nou mesos de les eleccions municipals i Barcelona continua amb un govern provisional de 10 regidors sobre un total de 41, encapçalat per un alcalde que no va guanyar les eleccions però que, incomplint la seva promesa de quedar-se a l'oposició si quedava segon, va ordir una jugada de despatx amb el concurs del PP i dels comuns per prendre el poder. Collboni va mentir en campanya quan va dir que no seria alcalde si no guanyava, i els comuns van mentir fins al dia abans de la presa de possessió, afirmant que de cap manera triangularien amb el PP per fer alcalde el candidat del PSC. El "que us bombin a tots" de Xavier Trias va tancar un episodi que passarà als llibres de la mala política i que segur que no va ajudar a combatre la desafecció ciutadana.
L'alcaldia de Collboni, doncs, és un fet consumat. I com que no hi ha animal més adaptatiu que el professional de la política, els dos principals perjudicats per aquella punyalada per l'esquena, Junts i ERC, ara es postulen com a socis de govern del PSC a la ciutat. També els comuns, no cal dir-ho. La conseqüència és que a l'alcalde que es va colar per la porta del darrere no li falten núvies i està en condicions de triar company de viatge. Primer es va dir que esperaria a veure el resultat de les eleccions espanyoles i els pactes que se'n derivessin. Ara s'especula que espera la triple aprovació de pressupostos a Espanya, Catalunya i Barcelona per decidir amb el panorama totalment clarificat.
Quines opcions té Collboni sobre la taula? De combinacions que li garanteixin majoria absoluta al ple (21 regidors), només dues: pacte amb Junts (10+11) o bé tripartit amb Comuns i ERC (10+9+5). Aquesta segona opció és molt improbable perquè ERC no vol ser el soci petit d'un tripartit i ha decidit que només entrarà al govern si és com a soci únic, per tant, amb més poder i capacitat d'influència. I el pacte amb Trias, que és el més natural atenent els models de ciutat, s'ha refredat molt fins al punt que ja gairebé ningú hi aposta. Collboni se sentiria còmode amb el grup municipal de Junts (integrat al 100% per exmembres de CiU), però Salvador Illa no vol anar a les eleccions al Parlament de l'any que ve com a soci de Puigdemont a la capital de Catalunya. A l'electorat del PSC, ja molt dividit sobre l'amnistia, li podria resultar indigerible aquesta aliança.
Barcelona, doncs, s'encamina probablement cap a un govern de coalició en minoria, i sobre el paper hi ha dues opcions: PSC+Comuns (19 regidors) o bé PSC+ERC (15). Però una cosa és el paper, que ho aguanta tot, i una altra la realitat. I la realitat diu que els sectors de la ciutat que han donat suport a Collboni abans i després de les eleccions ho han fet principalment per treure's de sobre Ada Colau, a qui no volen veure ni en pintura. Pactant amb ella i regalant-li la tornada al govern municipal, l'alcalde estaria dinamitant el seu sistema de relacions i confiances amb els lobbies de poder barcelonins i es complicaria molt la vida. És per això que ara mateix la hipòtesi del pacte amb ERC és la més plausible perquè és el que presenta menys contraindicacions per a Collboni.
I a ERC la solució li encaixa, per diversos motius: la situa com a partit de govern a banda i banda de la plaça Sant Jaume, reforçant la imatge de centralitat del partit a un any de les eleccions al Parlament; li permet capitalitzar en solitari les rectificacions que pugui forçar al model de ciutat de Collboni, tant en clau nacional com social; i l'ajuda a projectar la imatge de la nova líder del grup municipal, Elisenda Alamany, que vol aprofitar aquesta oportunitat per consolidar-se com a alcaldable el 2027. Tenint en compte tot plegat, l'acord Collboni-Alamany d'aquesta setmana per al pressupost municipal fa tota la pinta de ser el prolegomen d'un pacte de govern que no seria estrany que arribés ben aviat.
L'alcaldia de Collboni, doncs, és un fet consumat. I com que no hi ha animal més adaptatiu que el professional de la política, els dos principals perjudicats per aquella punyalada per l'esquena, Junts i ERC, ara es postulen com a socis de govern del PSC a la ciutat. També els comuns, no cal dir-ho. La conseqüència és que a l'alcalde que es va colar per la porta del darrere no li falten núvies i està en condicions de triar company de viatge. Primer es va dir que esperaria a veure el resultat de les eleccions espanyoles i els pactes que se'n derivessin. Ara s'especula que espera la triple aprovació de pressupostos a Espanya, Catalunya i Barcelona per decidir amb el panorama totalment clarificat.
Quines opcions té Collboni sobre la taula? De combinacions que li garanteixin majoria absoluta al ple (21 regidors), només dues: pacte amb Junts (10+11) o bé tripartit amb Comuns i ERC (10+9+5). Aquesta segona opció és molt improbable perquè ERC no vol ser el soci petit d'un tripartit i ha decidit que només entrarà al govern si és com a soci únic, per tant, amb més poder i capacitat d'influència. I el pacte amb Trias, que és el més natural atenent els models de ciutat, s'ha refredat molt fins al punt que ja gairebé ningú hi aposta. Collboni se sentiria còmode amb el grup municipal de Junts (integrat al 100% per exmembres de CiU), però Salvador Illa no vol anar a les eleccions al Parlament de l'any que ve com a soci de Puigdemont a la capital de Catalunya. A l'electorat del PSC, ja molt dividit sobre l'amnistia, li podria resultar indigerible aquesta aliança.
Barcelona, doncs, s'encamina probablement cap a un govern de coalició en minoria, i sobre el paper hi ha dues opcions: PSC+Comuns (19 regidors) o bé PSC+ERC (15). Però una cosa és el paper, que ho aguanta tot, i una altra la realitat. I la realitat diu que els sectors de la ciutat que han donat suport a Collboni abans i després de les eleccions ho han fet principalment per treure's de sobre Ada Colau, a qui no volen veure ni en pintura. Pactant amb ella i regalant-li la tornada al govern municipal, l'alcalde estaria dinamitant el seu sistema de relacions i confiances amb els lobbies de poder barcelonins i es complicaria molt la vida. És per això que ara mateix la hipòtesi del pacte amb ERC és la més plausible perquè és el que presenta menys contraindicacions per a Collboni.
I a ERC la solució li encaixa, per diversos motius: la situa com a partit de govern a banda i banda de la plaça Sant Jaume, reforçant la imatge de centralitat del partit a un any de les eleccions al Parlament; li permet capitalitzar en solitari les rectificacions que pugui forçar al model de ciutat de Collboni, tant en clau nacional com social; i l'ajuda a projectar la imatge de la nova líder del grup municipal, Elisenda Alamany, que vol aprofitar aquesta oportunitat per consolidar-se com a alcaldable el 2027. Tenint en compte tot plegat, l'acord Collboni-Alamany d'aquesta setmana per al pressupost municipal fa tota la pinta de ser el prolegomen d'un pacte de govern que no seria estrany que arribés ben aviat.