Prop de mig milió de catalans ja estan fent el ramadà. Celebren el novè mes del calendari islàmic, que recorda el moment en què Mahoma va rebre la primera revelació del Corà. Què implica? Doncs que en les setmanes vinents els nostres veïns, amics o coneguts musulmans no menjaran, beuran ni fumaran durant el dia. Només trencaran el dejuni quan caigui el sol i fins que torni a sortir.
Però no només fan una purificació física i sexual, sinó també, i sobretot, espiritual. És una penitència que els posa a prova la força de voluntat, la paciència, i els crea empatia amb els que passen gana tot l'any. Els imams recorden que "la llengua també ha de fer el ramadà", i això vol dir moderar les paraules per evitar insults, ser més servicial, penedir-se dels pecats i rectificar. I és el moment de passar més temps amb la família i de la caritat: a Catalunya es fan col·lectes solidàries a les mesquites per repartir menjar als més necessitats.
Ara bé, tot i que el ramadà és sinònim de pau i recolliment entre els fidels, la història política demostra tot el contrari. El mateix profeta Mahoma va lliurar la batalla de Badr, la primera guerra musulmana contra els infidels a la Meca durant el ramadà de l'any 624. Però és a partir de la segona meitat del segle XX que nombrosos dirigents musulmans han fet coincidir aquesta celebració amb algunes de les guerres més mortíferes des de la Segona Guerra Mundial.
Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel durant el primer dia de ramadà del 1973, i anomenen Guerra del Ramadà la que per als jueus és la Guerra del Yom Kippur. A la dècada dels 80, l'Iran va llançar una ofensiva anomenada operació Ramadà en la guerra contra l'Iraq, que va provocar més de 80.000 morts; i al Líban la guerra dels campaments també es va lluitar durant el més sagrat. Als 90, va coincidir amb el cop d'estat d'Algèria, i el 2000, a Palestina, Hamas fins i tot va fer una crida per intensificar la infitada contra Israel durant aquelles dates.
En els últims anys, Estat Islàmic no només no ha tingut cap escrúpol per atemptar durant el ramadà, sinó que ho ha convertit en un sàdic costum. Fins i tot s'ha inventat que els terroristes veuran multiplicada la seva recompensa perquè els seus atacs són interpretats per Al·là com una bona acció. Un llibre imprescindible per copsar en imatges el terror del califat és el que acaba de publicar el fotoperiodista català Ricard Garcia Vilanova sota el títol Fade to black(editorial Blume).
La immensa majoria dels 1.500 milions de musulmans que hi ha al món viuen el ramadà i el conjunt de la seva fe des del pacifisme. Són ells els primers de patir i de denunciar les barbaritats d'una minoria que traeix els principis de l'islam. Cada vegada que hi ha hagut un atemptat gihadista, l'han rebutjat públicament amb el lema "Not in my name" (No en nom meu). Tant de bo que el ramadà que ara comença no engreixi la llista dels més sagnants, sinó tot el contrari.
Ramadà mubarak!
Però no només fan una purificació física i sexual, sinó també, i sobretot, espiritual. És una penitència que els posa a prova la força de voluntat, la paciència, i els crea empatia amb els que passen gana tot l'any. Els imams recorden que "la llengua també ha de fer el ramadà", i això vol dir moderar les paraules per evitar insults, ser més servicial, penedir-se dels pecats i rectificar. I és el moment de passar més temps amb la família i de la caritat: a Catalunya es fan col·lectes solidàries a les mesquites per repartir menjar als més necessitats.
Ara bé, tot i que el ramadà és sinònim de pau i recolliment entre els fidels, la història política demostra tot el contrari. El mateix profeta Mahoma va lliurar la batalla de Badr, la primera guerra musulmana contra els infidels a la Meca durant el ramadà de l'any 624. Però és a partir de la segona meitat del segle XX que nombrosos dirigents musulmans han fet coincidir aquesta celebració amb algunes de les guerres més mortíferes des de la Segona Guerra Mundial.
Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel durant el primer dia de ramadà del 1973, i anomenen Guerra del Ramadà la que per als jueus és la Guerra del Yom Kippur. A la dècada dels 80, l'Iran va llançar una ofensiva anomenada operació Ramadà en la guerra contra l'Iraq, que va provocar més de 80.000 morts; i al Líban la guerra dels campaments també es va lluitar durant el més sagrat. Als 90, va coincidir amb el cop d'estat d'Algèria, i el 2000, a Palestina, Hamas fins i tot va fer una crida per intensificar la infitada contra Israel durant aquelles dates.
En els últims anys, Estat Islàmic no només no ha tingut cap escrúpol per atemptar durant el ramadà, sinó que ho ha convertit en un sàdic costum. Fins i tot s'ha inventat que els terroristes veuran multiplicada la seva recompensa perquè els seus atacs són interpretats per Al·là com una bona acció. Un llibre imprescindible per copsar en imatges el terror del califat és el que acaba de publicar el fotoperiodista català Ricard Garcia Vilanova sota el títol Fade to black(editorial Blume).
La immensa majoria dels 1.500 milions de musulmans que hi ha al món viuen el ramadà i el conjunt de la seva fe des del pacifisme. Són ells els primers de patir i de denunciar les barbaritats d'una minoria que traeix els principis de l'islam. Cada vegada que hi ha hagut un atemptat gihadista, l'han rebutjat públicament amb el lema "Not in my name" (No en nom meu). Tant de bo que el ramadà que ara comença no engreixi la llista dels més sagnants, sinó tot el contrari.
Ramadà mubarak!