Per fi, les televisions han trobat la imatge que treballosament cercaven per il·lustrar l’alarmant inseguretat que, segons diuen, amara Barcelona. Aquesta vegada no ha estat necessari atribuir-hi delictes que realment passaven a l’Hospitalet, Tortosa o Madrid. N’hi ha hagut prou amb sortir a rodar algunes escenes de persones usuàries de droga i entrevistar els veïns i veïnes indignats que havien sortit a manifestar-se. L’opinió del veïnat era raonable i comprensible: el barri necessita solucions, i és que a ningú no li agrada trobar-se persones consumint drogues a peu del carrer ni un reguitzell de xeringues a la cantonada. Els titulars dels mitjans, en canvi, anaven per una altra banda: “Baralles, atracaments i robatoris: la inseguretat s'apodera del Raval”.
Què està passant al Raval? Realment s’ha convertit en el nou set de rodatge d’una nova temporada de The Wire? És cert que en els darrers mesos s’observa un augment del consum de drogues a l’espai públic i que aquest comporta problemes de convivència. Ara bé, la qüestió és com emmarquem aquest repunt del consum: es tracta d’un problema de seguretat, d’exclusió o de salut pública?
Abans que res, cal desmuntar alguns tòpics. D’acord amb el darrer informe de The Economist, Barcelona és l’onzena ciutat més segura del món, per sobre de Frankfurt, Londres, Zuric i Madrid. I si en aquest darrer any s’ha observat l’empitjorament d’alguns indicadors, com la taxa de criminalitat o la recollida de xeringues, és perquè aquests estan recuperant els valors prepandèmia. D’altra banda, el Raval està lluny de convertir-se en una no-go area, tal com demostra l’afluència diària de visitants als grans equipaments culturals (CCCB, MACBA, Filmoteca), restaurants, bars i botigues del barri. La voluntat de situar el repunt de drogues que viu el Raval com un problema estrictament de seguretat respon a una voluntat política: la de fer ressorgir els pànics morals i reforçar les solucions punitives davant dels problemes socials.
Segons apunten les entitats i moviments socials que treballen al barri, ens trobem davant d’un fenomen complex que requereix una solució integral. El repunt del consum de droga és sobretot d’oferta, no de demanda, i aquesta es localitza en habitatges i locals buits propietat de bancs, grans immobiliàries i fons voltors que són emprats pel menudeig de droga. És doncs la irresponsabilitat d’aquests grans tenidors, que prefereixen tenir els habitatges ocupats en activitats delictives, en lloc de destinar-los a habitatge social, la raó principal de l’actual situació. Cal doncs la màxima duresa amb els responsables: els grans tenidors i les màfies que s’aprofiten de la seva irresponsabilitat, i el màxim acompanyament a les persones usuàries de drogues que en molts casos viuen situacions d’exclusió social severa. En aquest sentit, la voluntat de criminalitzar equipaments sociosanitaris com la sala Baluard de consum supervisat és com acuséssim el cos de bombers de causar als incendis, perquè un i altre normalment van de bracet, ignorant que sense bombers les conseqüències d’un incendi serien més devastadores.
D’altra banda, els problemes del Raval van més enllà d’aquest repunt del consum. De fet, la principal inseguretat que han d’afrontar molts veïns i veïnes d’aquest barri majoritàriament de classe treballadora multinacional és l’angoixa per arribar a final de més, pagar les factures de llum, aigua i gas o l’import d’un lloguer al qual caldrà afegir la pujada per la inflació. En aquest sentit, no només cal una major implicació de totes les administracions, perquè són problemes urgents que excedeixen les competències municipals, sinó també una col·laboració real dels diferents agents que estan al Raval. No és comprensible que les grans institucions culturals que hi ha al barri, i que es beneficien de la seva ubicació, continuïn donant l’esquena a les seves necessitats. Durant massa temps, el Raval ha ocupat una posició subalterna ja fos com a boc expiatori dels seus pànics morals o com a mina d’or de l’especulació immobiliària. Tal com afirmava l’arquitecte Jaume Artigues, en un llibre editat per l’Associació de Veïns fa més de 40 anys: és hora que el Raval deixi de ser un barri servidor de la ciutat i passi a ser un barri més de la ciutat.
Què està passant al Raval? Realment s’ha convertit en el nou set de rodatge d’una nova temporada de The Wire? És cert que en els darrers mesos s’observa un augment del consum de drogues a l’espai públic i que aquest comporta problemes de convivència. Ara bé, la qüestió és com emmarquem aquest repunt del consum: es tracta d’un problema de seguretat, d’exclusió o de salut pública?
Abans que res, cal desmuntar alguns tòpics. D’acord amb el darrer informe de The Economist, Barcelona és l’onzena ciutat més segura del món, per sobre de Frankfurt, Londres, Zuric i Madrid. I si en aquest darrer any s’ha observat l’empitjorament d’alguns indicadors, com la taxa de criminalitat o la recollida de xeringues, és perquè aquests estan recuperant els valors prepandèmia. D’altra banda, el Raval està lluny de convertir-se en una no-go area, tal com demostra l’afluència diària de visitants als grans equipaments culturals (CCCB, MACBA, Filmoteca), restaurants, bars i botigues del barri. La voluntat de situar el repunt de drogues que viu el Raval com un problema estrictament de seguretat respon a una voluntat política: la de fer ressorgir els pànics morals i reforçar les solucions punitives davant dels problemes socials.
Segons apunten les entitats i moviments socials que treballen al barri, ens trobem davant d’un fenomen complex que requereix una solució integral. El repunt del consum de droga és sobretot d’oferta, no de demanda, i aquesta es localitza en habitatges i locals buits propietat de bancs, grans immobiliàries i fons voltors que són emprats pel menudeig de droga. És doncs la irresponsabilitat d’aquests grans tenidors, que prefereixen tenir els habitatges ocupats en activitats delictives, en lloc de destinar-los a habitatge social, la raó principal de l’actual situació. Cal doncs la màxima duresa amb els responsables: els grans tenidors i les màfies que s’aprofiten de la seva irresponsabilitat, i el màxim acompanyament a les persones usuàries de drogues que en molts casos viuen situacions d’exclusió social severa. En aquest sentit, la voluntat de criminalitzar equipaments sociosanitaris com la sala Baluard de consum supervisat és com acuséssim el cos de bombers de causar als incendis, perquè un i altre normalment van de bracet, ignorant que sense bombers les conseqüències d’un incendi serien més devastadores.
D’altra banda, els problemes del Raval van més enllà d’aquest repunt del consum. De fet, la principal inseguretat que han d’afrontar molts veïns i veïnes d’aquest barri majoritàriament de classe treballadora multinacional és l’angoixa per arribar a final de més, pagar les factures de llum, aigua i gas o l’import d’un lloguer al qual caldrà afegir la pujada per la inflació. En aquest sentit, no només cal una major implicació de totes les administracions, perquè són problemes urgents que excedeixen les competències municipals, sinó també una col·laboració real dels diferents agents que estan al Raval. No és comprensible que les grans institucions culturals que hi ha al barri, i que es beneficien de la seva ubicació, continuïn donant l’esquena a les seves necessitats. Durant massa temps, el Raval ha ocupat una posició subalterna ja fos com a boc expiatori dels seus pànics morals o com a mina d’or de l’especulació immobiliària. Tal com afirmava l’arquitecte Jaume Artigues, en un llibre editat per l’Associació de Veïns fa més de 40 anys: és hora que el Raval deixi de ser un barri servidor de la ciutat i passi a ser un barri més de la ciutat.