Aquests darrers dies, i tot i la voràgine de notícies (algunes bones com l’arxivament de la causa del Tsunami) ha començat un insipient debat al voltant del Front Popular a França i de pas, han començat a aparèixer articles de la seva eventual bondat (o no) a Catalunya.
Tant o més important que celebrar les victòries és saber dimensionar-les i no magnificar-les. El 7 de juliol electoralment es va frenar l’extrema dreta, però algú considera que aquesta ha retrocedit quan uns 10 milions d’habitants a l’estat francès van posar la papereta lepenista a una urna? De fet, el que es va aconseguir fa poc més d’una setmana és una pròrroga que obliga a construir un projecte polític i social basat en les necessitats socials i materials que serveixi per combatre les idees del capitalisme neoliberal, el jacobinisme que nega les nacions sense estat, i les polítiques securitàries i racistes de les que es nodreix arreu l’extrema dreta.
Però més enllà de l’estat francès, podem parlar d’una internacional reaccionària que avança. I no parlo només de la victòria vaticinada de Trump a les pròximes eleccions dels Estats Units, sinó del trumpisme com a moviment internacional: nacionalisme autoritari, xenòfob, demagog, masclista, islamòfob i negacionista climàtic que ho impregna tot, una dreta radical o extrema dreta radiografiada a la perfecció per Miguel Urban al seu llibre sobre trumpismes.
A Catalunya, cal partir de l’evidència clara que més enllà dels últims resultats electorals existeix un retrocés de l’esquerra sobiranista i independentista, i que els catalans i catalanes no som éssers de llum que vivim aliens a la internacional reaccionària trumpista. Es palpa, com he dit, no només perquè després de les eleccions del 12-M hi ha menys diputats del suposat bloc d'"esquerres sobiranistes" sinó sobretot per l’afebliment de les estructures populars i comunitàries, per la impossibilitat de visualitzar horitzons de ruptura factibles i la dificultat de construir blocs de mobilització massiva ja no “a l'ofensiva” sinó també reactius davant dels atacs de les elits i els governs neoliberals, malgrat els “brots verds” de les darreres setmanes. I d’aquesta desfeta i de “l’eufòria francesa” hi ha qui obre debats sobre si davant d’una eventual repetició electoral cal fer fronts populars a la catalana.
Hi hagi repetició electoral o no, el primer que cal és honestedat. Honestedat en les lectures polítiques, en assumir que victòries electorals pírriques no són “la” victòria, que si no teníem resolt si l’1 d’octubre i els dies posteriors van ser una victòria o una derrota ara l’independentisme ha perdut; que l’oportunitat que es va obrir el 2021 d’una agenda transformadora independentista ha fracassat per una dependència volguda dels poders econòmics o que per més que es repeteixi, el PSC, aquell que nega el dret a l’habitatge o vol ampliar l’aeroport, no és d’esquerres, malgrat que el seu electorat ho pugui ser.
Necessitem realisme polític. I el millor realisme polític és assumir i explicar que tot i que la majoria del poder a la societat catalana no resideix al Parlament o al Govern de la Generalitat, sinó on es concentra el poder econòmic, on hi ha el nucli dur dels aparells de l’Estat i on es troba el poder judicial i policial, quan s’ha combinat l’acció de les institucions en pro de la garantia de drets amb una mobilització social massiva s’han vençut algunes resistències i s’han fet passos endavant.
El millor realisme polític és plantejar, hi hagi repetició electoral o no, un programa d’acció política que tingui clar que cal anar més enllà del que és viable i possible en aquestes institucions i que impugni la idea del capitalisme com a designi diví que només desapareixerà quan s’acabi el món. Un programa d’acció política que es constitueixi com a alternativa al poder establert, i que assumeixi que en un moment en què no existeix un horitzó d'esperança creïble, l'esperança es reconstrueix amb victòries parcials i amb la batalla discursiva.