És innegable que vivim una reculada severíssima en l’ús social del català en favor de l’espanyol. I, a aquesta reculada, hi hem de sumar aquelles sentències judicials sobre l’obligatorietat d’haver de fer un percentatge d’hores lectives en espanyol a l’escola catalana. Una realitat, aquesta, que planteja, obertament, analitzar la situació social de la llengua. D’una llengua que, si ens agafem a la llei que en normalitza l’ús, ens adonem com l’ambigüitat i la redundància són els seus grans trets condicionadors.
La llei de normalització lingüística a Catalunya és la que evidencia que Catalunya viu un conflicte lingüístic, i un conflicte lingüístic, aquí, al Quebec i arreu és, sempre, conseqüència d’un conflicte polític. De la Transició i fins avui, aquesta nostra realitat no la volem descriure d’aquesta manera tan descarnada potser perquè ens fa mal, però és la que és. I aquí, senyors, no hi ha més cera que la crema, que diria Pla.
Ja des de l’articulat primer, aquesta llei neix supeditada a la Constitució espanyola, on s’explicita quina és la llengua que, allà i aquí, tothom té el deure de conèixer. I no és pas la catalana. Però és que a l’hora de redactar els Estatuts que ens regeixen, no s’hi contempla un deure semblant per al català al qual la Constitució espanyola reserva per al castellà. Només s’hi fa constar l’oficialitat de l’una i de l’altra. Oficialitat a la qual s’afegeix, a tot Catalunya, des del 2010, l’occità. Per tant, a Catalunya tenim una triple oficialitat lingüística.
Què vol dir, a la pràctica, aquest marc legal? Doncs que tothom té el dret a servir-se de la llengua catalana sigui quina sigui la circumstància i sigui quin sigui l’interlocutor. Però compte, perquè aquest nostre marc legal dona per sobreentès que el mateix dret empara tothom que, aquí, vulgui servir-se de l’espanyol. És el valor que té l’oficialitat davant del deure. Aquesta és la realitat que ens limita. I que fa que l’espanyola sigui, davant la catalana, llengua hegemònica.
La realitat que vivim avui, que ja no és la dels vuitanta del segle passat, evidencia que Catalunya, el catalanisme polític, no s’ha volgut fer mai un plantejament d’Estat amb referència a l’ús de la llengua, que vol dir que la llengua esdevé factor de discriminació. En quin sentit? Doncs en el sentit que els qui més hi excel·leixen més possibilitats tenen per aconseguir els seus interessos.
I per què diuen els nostres dirigents que ningú no serà discriminat per raons de llengua? Per tapar amb un vel la realitat, potser? Perquè de discriminació és innegable que sí que n’hi ha. Però l’única llengua a través de la qual s’efectua discriminació és l’espanyola, que és la que es fa necessària per obrir-se camí socialment i per fer funcionar el sistema econòmic propi de tota economia de mercat. Per això l’espanyol respecte al català és una llengua hegemònica per raons de prepotència administrativa i de mercat, tal com destacava Fuster a començament dels vuitanta; però, avui, encara.
Preguntem-nos: per què no hem estat capaços de bastir una política lingüística valenta i coherent que situés la catalana com a llengua preferent? No ens haurem pas perdut per les nostres pròpies febleses, oi? I com ho redreçarem tot això?