En una societat polaritzada, la ciutadania adopta postures polítiques extremes, reduint la cohesió social. Hem vist aquesta tendència els darrers anys fruit de transformacions sociopolítiques que han ficat de cap per avall la forma en què vivíem a Europa. El fenomen es fa visible perquè baixa el suport a posicions moderades i centristes, així com a l’aparició de partits populistes de dretes, però també per la fragmentació dels parlaments.
La gran recessió de 2008 és el context que ha propiciat la polarització política. No és novetat, és una tendència habitual rere problemes financers i no passa només a Occident, sinó arreu del món. Els senyals d’alerta són la pèrdua de confiança en les institucions i la classe política (per això es desmobilitza el vot), els conflictes de deute i l’augment de les desigualtats.
També s’apunta al canvi demogràfic com a font de polaritat: hem passat de ser emissors d’emigració a ser els principals receptors. Segons una recerca dels investigadors alemanys Alkis Otto i Max Steinhardt, el creixement de la dreta populista als anys 2000 està vinculat a l’arribada de persones de les geografies del sud. Hi ha diferents raons: per un costat, l’entrada de nous competidors al mercat. Per un altre, la competició en l’ús dels serveis públics i la nova redistribució de les prestacions. El fet que, enfront d'algú físicament o culturalment diferent, creix la consciència d’identitat.
Si bé, la polarització és un vell amic de la història global, aquest cop s’ha topat amb transformacions tecnològiques a una velocitat exponencial, a l’alarma constant de l'ecologisme, a la pandèmia de la Covid-19, a la guerra a Ucraïna i a la crisi humanitària constant a les vies d’accés irregular cap a Europa. Vies i motius de polaritat, el que em duu a voler problematitzar el concepte en si mateix, perquè ve a posar al mateix nivell dos tipus d’argumentació, sí oposades, però de qualitats diferents.
Per exemple, i reflexionant entorn d'un debat de Re-Imagine Europe amb un títol semblant: cal fer una transició ecològica imminent, que genera resistències en implicar un canvi d’un model de producció global. Si bé podem estar d’acord que una transformació tan significativa ha de fer-se amb la població, qui més ha de renunciar, podríem parlar de polarització si el debat fos sobre si el model és el decreixement o el capitalisme verd; i no si encara estiguéssim discutint sobre la urgència d’iniciar una transició per no desaparèixer com a espècie.
De manera semblant passa amb la crisi humanitària en la mobilitat humana, o de les guerres a Ucraïna i el genocidi a Palestina. Acceptaria polaritat en el model d’inclusió i en la xifra d’acollida, o en els mecanismes de redistribució global de persones en cerca d’un nou país. Acceptaria polaritat en la quantitat de territori que Ucraïna hauria de cedir a Rússia per acabar la guerra, o si Palestina hauria de negociar sobre Jerusalem. El que no podem acceptar de manera natural com a polaritat és la dignitat i el dret a la vida dels centenars de milers de persones que s’hi deixen la vida. El rol dels polítics hauria de ser, si bé recollir el debat social i l’opinió pública, en qüestions fonamentals com el dret a existir, s’hauria d’evitar la paràlisi pels irats, que en tot cas mai estarien d’acord que se’ls arrabassi el propi dret a existir.
Entenc que la definició de polarització és, en si mateixa, la impossibilitat d’una solució pacífica a les discrepàncies polítiques, però vam signar una carta de drets humans perquè les discrepàncies polítiques mai fossin per sobre de la dignitat inherent a tota persona. Però, en part, aquest rebuig als consensos adquirits també neix de la disfunció de les institucions pensades per protegir la pau i la seguretat, així com al costat maligne de les xarxes socials i la intel·ligència artificial.
En aquest context, la Unió Europea s’erigeix en institució d’esperança per despolaritzar (o, potser diria, desradicalitzar), tot i no estar sent capaç de garantir la protecció als drets humans, i que disposa d’articles que conniveixen la discriminació a les persones de tercers estats en la Carta de Drets Fonamentals. És l’únic espai de diàleg segur supraestatal, amb capacitat d’exigir el compliment d’acords, amb suficients mecanismes de balanç i amb massa a perdre per no dialogar. Els partits, per la seva banda, també haurien de fer un esforç com a part d’un Parlament, i no com a competidors polítics, per trobar les vies per evitar l’erosió de la democràcia que l’odi com a posició creixent a l’opinió pública ens està duent.