Catalunya ha començat una nova etapa política amb el president Illa i el seu Govern, amb el suport d’ERC i comuns, i el retorn del president Puigdemont, cap de l’oposició, a Waterloo. Ara, amb responsabilitat, cal encarar els reptes de Catalunya, en els àmbits nacional i social, indestriables. La legislatura comença, de nou, amb excepcionalitats secundàries a la intromissió del poder judicial en la política catalana. La legislatura haurà de recomençar quan el president Puigdemont i el conseller Puig, diputats electes, puguin exercir presencialment i amb llibertat.
El repte inajornable a curt termini és l’aplicació de la llei d'amnistia que permetria tancar una etapa amb totes les persones encausades pel procés, el retorn dels exiliats, del president Puigdemont. Hi ha una ofensiva per ignorar aquest fet i instal·lar la idea de “canvi de cicle” ajornant sine die la reivindicació nacional i novament acusant al president Puigdemont de ser el problema.
Una pregunta simple explica l’excepcionalitat: com podrà exercir de cap de l’oposició el president Puigdemont? L’aplicabilitat de la llei d'amnistia, aprovada i acordada per la investidura de Pedro Sánchez entre el PSOE i Junts, no és un tema només del president Puigdemont ni de Junts, sinó un tema de tots els demòcrates, ja que la separació de poders s’ha confirmat inexistent novament a Espanya.
L’amnistia anava associada a la defensa de l’autodeterminació com dos pilars fonamentals dels drets nacionals. En l’acord d’investidura entre el PSC, ERC i els comuns aquesta reivindicació no hi consta. Un president Illa que defensa la Catalunya dins una Espanya que ell anomena discursivament plurinacional i que s’oposa al dret de l’autodeterminació. ERC ha sigut la clau per aquest canvi polític.
Catalunya, més enllà de la retòrica, s’està desnacionalitzant. Només cal seguir l’ús regressiu del català o la indiferència creixent en termes nacionals, en el coneixement del llegat de la història i les dificultats manifestes per construir sentiment de pertinença a un poble mil·lenari des del present cap el futur. Per a mi, com deia Renan, la nació és el plebiscit de la vida quotidiana.
En l’àmbit social, el repte principal és la revisió en profunditat del model socioeconòmic de Catalunya, la convivència i la gestió de la diversitat i la millora dels serveis públics (municipals i de la Generalitat; educació, salut, serveis socials, suport a les famílies i a la dependència, habitatge, seguretat). La millora del finançament és condició necessària, però no suficient, calen anàlisis rigoroses dels clars i obscurs i grans consensos polítics i socials per les reformes i autonomia legislativa des de Catalunya. Els estats europeus amb població comparable a la de Catalunya (Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda) amb la millor qualitat democràtica i els millors indicadors d’igualtat d’oportunitats i de preservació del medi ambient, prioritzen els ajuntaments o mancomunitats municipals com a claus en l’operativitat de les polítiques de benestar i sostenibilitat.
Catalunya és un territori amb creixement natural negatiu, més defuncions que naixements, des de fa set anys, però el creixement poblacional és continuat secundari a la immigració, cada vegada més diversa. La població de Catalunya l’any 1910 era de dos milions, l’any 1960 de quatre, entre el 1980-1999 de sis milions, l’any 2006 de 7 milions i actualment superem els vuit milions. Els models econòmics, les migracions i la natalitat marquen la demografia dels territoris. Catalunya durant el segle XX va atraure molta població espanyola i durant els primers vint-i-quatre anys del segle XXI immigració estrangera. La natalitat a Catalunya és de les més baixes del món i l’esperança de vida de les més altes. El model econòmic de Catalunya atrau treballadors poc qualificats per sector intensius d’ocupació amb salaris baixos: turisme, construcció, pagesia, cura de les persones i també treballadors més qualificats sobretot del sector digital, a part de l’esportiu. El turisme massiu ha substituït com a primer sector, en termes d’ocupació, el sector industrial del segle XIX i XX i el sector especulatiu de la construcció. Creix el nombre de catalans emigrants a l’estranger, actualment 386.486, i la gran majoria són persones amb alt nivell de qualificació.
La sostenibilitat social i mediambiental del model econòmic és el gran debat de país. Creixement continu de la població i encara amb un 9,4% d’atur, molt per damunt del 6% de la Unió Europea-27 que és del 6%, igual al del 2006. Ara Catalunya té un milió més de persones que el 2006 — de 7 milions a 8 milions— i més atur. Un atur juvenil (22% a Catalunya versus 14% UE-27) i abandonament escolar prematur (14% Catalunya i 9% UE-27), per damunt de la mitjana europea. 395.300 persones aturades, economia submergida i molts sectors mancats de personal. El PIB per càpita encara està per sota la mitjana europea quan durant molts anys, fins al 2020, el superàvem. La revisió de l’activitat econòmica empresarial, del sector dels autònoms, la qualificació professional inicial i el llarg de la vida i la qualitat en el treball són una urgència. El model clàssic que separa el model productiu i l’educació obligatòria, els cicles formatius, la universitat i la recerca/innovació no ens porta enlloc. El coneixement i la formació al llarg de la vida són la clau dels canvis profunds que cal fer en el model de desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Coneixement i qualificació davant del repte de l’energia, de l’aigua, de l’emergència climàtica, de la tecnologia, de l’equitat, de les expectatives dels joves, i de les persones grans, de la integració de la immigració, de la salut, de l’equilibri territorial, de la globalització requereixen no dissociar les polítiques, dites productives, i les polítiques de l’estat del benestar.
El fenomen migratori és motiu de política sense fer d’estruç, sense populismes, però sense defugir els seus reptes. Necessitem mà d’obra, especialment en sectors estratègics i en feines de baixa qualificació, però una part se suma a la pobresa estructural de Catalunya i a les dificultats d’habitatge accessible per a tothom. Però també cal un debat entorn la gestió de la convivència, de la diversitat i integració cultural, del sentiment de pertinença a un país amb història i llengua pròpia. La societat catalana és més multicultural que intercultural.
Per enfrontar aquests reptes, nacionals i socials s’ha de creure en les aliances reals de fons i creure, confiar, donar valor a la societat civil catalana. El nou govern haurà de buscar fronts amplis i superar les contradiccions dels socis d’investidura.