Opinió

Saber guisar ens farà lliures

«Hem creat una societat de gent molt apta en coneixements abstractes i especialitzats, però profundament inútil per la supervivència més bàsica»

Jordi Borràs
27 de novembre de 2023, 19:00
No és pas casualitat que en el mateix espai-temps on ha esclatat el debat sobre l'anomenada intel·ligència artificial, hagi coincidit amb l'inquietant i alhora hilarant vídeo d'un noi netejant un pollastre entre fàstics i un interessant exercici d'autosuperació, acostumat, segurament, a comprar el pit de pollastre plastificat amb la safata de porexpan al supermercat. O també el d'un altre vídeo del jovent pagès del Priorat aplaudint irònicament la societat catalana per les seves —nostres— contradiccions.  Ahir hi pensava amb tot això, mentre empotava les olives en salmorra que anys després —a casa en fèiem, quan era petit— he tornat a envasar enguany, arran d'una mala collita de tomàquets que m'ha deixat tots els pots de vidre buits on habitualment hi hauria d'haver conserva per tot l'any.

Vivim en una societat estranya, on hi ha una generació d'adults —perquè això no només és qüestió de joves, alerta— sobradament preparats amb la respectiva col·lecció de carreres, màsters i postgraus a l'estranger. Una generació sobretot urbana, que ja no té cotxe per allò de la "consciència ecològica", però que té una tendència esgarrifosa en agafar vols baix cost un cop cada dos mesos i a qualsevol lloc del món per poder-ho explicar per Instagram.

És la mateixa generació que té uns coneixements vastíssims sobre la seva especialitat —enginyeria aeronàutica, literatura comparada, microbiologia, sociologia o disseny industrial aplicat a l'automoció, per exemple— però que no sap cosir-se el botó d'una camisa o canviar la roda del cotxe el dia que en lloguen un per anar a esquiar o a la casa rural de torn —perquè és clar, que no tinguin cotxe no vol dir que no cremin benzina quan els hi convé.

És la mateixa mena d'adult disfuncional que un dia fred i plujós, en lloc de fer-se una truita de patates per sopar, prefereix encarregar el menjar a través d'una app, i que li serveixin un àpat reescalfat al local de moda i transportat per un jove migrant terriblement explotat com a fals autònom i que li arribarà puntualment xop a casa. Això sí, el mateix individu, en un exercici d'eco-ansietat preventiva, després anirà a comprar mongeta fora de temporada i alvocats al Veritas, tot plegat transportat des de l'altra punta del planeta i a preu de cocaïna.

Amb tot això no dic que hàgim de tornar massivament a pagès a practicar l'autarquia en comunitats familiars —tot arribarà— sinó que és simptomàtic que en el mateix instant on es debat sobre els límits de la IA, ningú es plantegi cap dilema sobre els marges de la inutilitat humana que ens ha dut a una societat formada per éssers que en prou feines no saben fer pràcticament res sense la crossa tecnològica. Guisar un tall rodó (sense robot de cuina!), plantar una tomaquera, arreglar els baixos d'uns pantalons, esmolar la fulla d'un ganivet, podar un arbre o adobar un endoll que fa mala connexió s'ha convertit en un reguitzell d'enigmes per una generació de persones acostumades a viure totalment desconnectades de la natura i el seu entorn més immediat. Hem creat una societat de gent molt apta en coneixements abstractes i especialitzats, però profundament inútil per la supervivència més bàsica.

Al cap i a la fi, està tot ben connectat: entre el jove que fa ois netejant un pollastre, el ChatGPT que redacta el guió d'una presentació i el pagès de Marçà que ha de fer mans i mànigues per sobreviure entre preus per sota de producció i la paperassa de la conselleria, hi ha el mateix fil conductor. El d'una societat que es creu moderna, avançada i molt lliure, perquè pot encarregar en qüestió de segons un poke bowl a l'estil thai a través del seu telèfon intel·ligent, però que desconeix que la llibertat és, precisament, saber-se cuinar una escudella quan et vingui de gust.

Nascut a Barcelona (1981), soc fotoperiodista freelance i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Actualment, cap de fotografia del magazín La Mira i col·laboro, entre altres mitjans, amb l'Agència Catalana de Notícies. He dedicat bona part de la meva obra professional a investigar i documentar l'extrema dreta tant a Catalunya com a la resta d'Europa i soc autor de diversos llibres.

El més llegit