Davant el gran debat sobre la sostenibilitat de les pensions i la necessitat d'arribar a grans consensos sobre com finançar les jubilacions dels cotitzants, el Pacte de Toledo ja va establir el 1995 la importància del principi de contribuïtat en les cotitzacions a la Seguretat Social (SS). Un model que porta 30 anys d'opacitat volguda i potenciada per tots els partits que han governat a Madrid, PP i PSOE, per aconseguir l'efecte "on està la boleta?” I barrejar la naturalesa de les fonts de finançament de la SS pagant amb les cotitzacions contributives conceptes de les prestacions no contributives que s'haurien de finançar amb impostos i mai a la vida amb els diners que l'estat ens detreu obligatòriament cada mes per diferir el seu cobrament a la jubilació en forma de pensions. El 2020, la Comissió del Pacte de Toledo tornava a insistir en el fet que, d'una vegada, es clarifiqués el finançament de tot plegat.
Feia prop de 30 anys que esperàvem que algun govern fes els deures que faria qualsevol govern seriós i ara, de cop i volta, el primer trimestre d'aquest any, el reial decret 322/2024 modifica el Reglament General de Liquidació de la SS i torna a embolicar la troca i reforçant el principi de confusió que ja teníem posant un impost a l'ombra. Les classes mitjanes hauran de pagar una quota de solidaritat incrementada anualment en les seves cotitzacions. En altres paraules, les seves aportacions es veuran incrementades fins a un 7% en els pròxims 25 anys amb un impost per finançar les pensions més baixes o altres prestacions no contributives que els polítics de torn estimin oportunes. Més impostos injustos a les classes mitjanes.
Les transferències de rendes dels més rics als més pobres ja tenen els seus mecanismes de finançament, però les pensions contributives, per la seva naturalesa, no tenen aquesta funció per tant jo proposaria canviar el nom i fer foc nou. Ja n'hi ha prou d'enredar a la gent i tractar-nos com a criatures.
Aquest aparentment inofensiu increment anual acumulatiu de l'1,1% portarà a una ampliació de les bases màximes de cotització en 25 anys de prop del doble de les bases actuals. Haurem de pagar el doble de cotitzacions per cobrar la mateixa pensió. L'objectiu és clar i transparent, fer créixer la despesa pública empobrint les classes mitjanes. Per anivellar les rendes ja tenim mecanismes com l'IRPF que en funció del que guanyem, paguem amb un sistema progressiu per traslladar renda dels més rics als més pobres, però sembla que amb això no en tenen prou i han vist en l'opacitat de la Seguretat Social una nova via per plomar als de sempre, que formen un gruix social important i són més fàcils de detectar, ja que els seus ingressos són controlables mensualment. Que fàcil és anar a caçar al zoològic i que difícil sortir a la selva.
Cal recordar que l'increment de l'esperança de vida de la nostra població creix cada any, però que la taxa de natalitat continua baixant de forma inexorable amb un procés de substitució de fills per animals de companyia. L'actual model de pensions és insostenible com destaca el Banc d'Espanya i en lloc de fer complir els acords del Pacte de Toledo i responsabilitzar parcialment a la ciutadania del futur de la seva vellesa, hem creat un estat sobre protector que té les pensions més generoses d'Europa darrera de Grècia i Itàlia respecte a la relació entre la prestació mitjana sobre el sou mitjà europeu. Dit en altres paraules, proporcionalment tenim una despesa en pensions un 34% més alta que Alemanya amb un percentatge de cotitzants sobre la població activa notòriament més baix que al país teutònic.
Són moltes les mesures que es poden activar per corregir una caixa de la Seguretat Social fallida. Buida quasi del tot per finançar despeses impròpies pel que va ser creada: podríem allargar l'edat de jubilació i incrementar l'IVA per cobrir pensions entre moltes d'altres. M'agradaria emfatitzar una mesura en concret que no faria créixer la caixa, però que facilitaria reajustar el conjunt del model de pensions. Es tractaria de potenciar el tercer pilar de la previsió social, la capitalització individual per fer una borsa d'estalvi personal com tenen a tots els països seriosos del món que han generat una cultura de responsabilització respecte a vellesa.
Gairebé en lloc del món la gent pot viure de la pensió pública com aquí. Els països seriosos van entendre fa moltes dècades que calia potenciar i incentivar els plans de pensions individuals per evitar el col·lapse del sistema i les temptacions que els governs posessin la mà a la caixa com passa en aquest país. Aquí portàvem alguns anys amb la possibilitat de fer aportacions a plans de pensions fins a 8.000 euros anuals i fa dos anys que el govern socialista ho va reduir als 1.500 euros, del tot insuficient per a qui pugui i vulgui renunciar a rendes actuals per rendes futures. L'objectiu era clar, estalviar-se les deduccions fiscals i fomentar el segon pilar de la previsió social, que és el sistema de pensions promogut per l'empresa i per autònoms.
Res a dir respecte al fet que, via negociació col·lectiva, es creïn aquests mecanismes d'estalvi col·lectiu, però és absurd i empobridor que es vulgui matar la iniciativa privada de fer “el racó” pel futur, diferint el pagament de rendes i impostos quan ja no podem treballar. L'estat omnipresent i totpoderós ho ha tornat a fer. Primer retallant l'autonomia individual i ara, amb aquest reial decret, inventant-se un nou impost a les classes mitjanes destopant les bases de cotització i gravant el treball per fer-nos perdre competitivitat.