La gent jove a Catalunya cada cop ho té més difícil per emancipar-se, per viure de manera autònoma fora de la casa on han crescut amb els seus progenitors. L’edat mitjana d’emancipació se situa als 29,8 anys. Les dades a Espanya la situen als 30,3, molt poca diferència. És a dir que de mitjana la gent jove aconsegueix viure de manera autònoma quan estan a punt de deixar de formar part de la categoria de “joves”, això passa als 30 anys. La mitjana europea està 4 anys per sota. Aquestes dades es poden consultar al recent informe "Determinants per a l’emancipació residencial dels joves a EspanyaW de la càtedra d'empresa Habitatge i Futur, de la UPF i l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis de Catalunya.
Els 30 anys és la frontera establerta des de fa un temps per definir aquesta categoria de persona jove. El Carnet Jove de la Generalitat arriba fins als 30 anys. Dels 12 als 30 anys. El títol de transport de la T-Jove també és fins als 30. Ja podem intuir les diferències que hi ha entre persones que estan iniciant l’adolescència i les que ja han passat el 20... El concepte “jove” és tot un món i necessitem pensar-lo i repensar-lo.
En el cas de l’emancipació de les persones joves estem veient com el principal problema per a fer-la real és l’accés a l’habitatge. Les persones joves no poden pagar un pis de lloguer o propietat. Les dades que tenim (Enquesta Financera de les Famílies del Banc d’Espanya) diuen que avui un 35% de les persones joves a Espanya (en aquest cas consideren menors de 35 anys) viuen en un pis seu de propietat. Aquesta dada hauria anat reduint-se per canvis en les maneres d’accedir a l’habitatge, preferència pel lloguer, però també pels preus, els salaris... Una persona jove espanyola o catalana, no hi ha diferència, de mitjana, ha de dedicar més del 100% del seu sou a pagar el lloguer del pis (amb els subministraments) si es vol independitzar sola. 7 de cada 10 joves que treballen no poden emancipar-se. Dades també de fa pocs dies de l’Observatorio de Emancipación, del Consejo de la Juventud de España. Què ens diu aquesta realitat dels salaris? Què ens diu aquesta realitat dels preus dels habitatges? Què ens diu aquesta realitat de l’accés a l’emancipació de les persones?
Si les persones joves avui tenen tantes dificultats per emancipar-se és per un problema fonamental que comparteixen amb altres sectors de la població: el dret a l’habitatge. El dret a l’habitatge majoritàriament s’està practicant com el dret a pagar un habitatge si ho pots fer. El dret a l’habitatge no està sent practicat i garantit com el dret a disposar d’un habitatge per poder desenvolupar la teva vida. Sense un habitatge del qual puguem disposar, ja sigui per la via del lloguer, la compra, la cessió d’ús..., no podem tirar endavant una vida autònoma. No importa si tenim 20, 30, 40, 50... L’edat que sigui. Les dificultats en l’accés a l’habitatge avui afecten amplis sectors de la població, però no de la mateixa manera i amb les mateixes conseqüències. Algú podrà pensar que no passa res si les persones joves no es poden independitzar. Segur? Ens preguntem per què passa? Com ho viuen? Com afecta les famílies? A la societat?
L’etiqueta de “jove” moltes vegades s’utilitza per treure importància a allò que els afecta. No passa res si no es poden emancipar quan són joves, ja els arribarà el moment de tenir la seva casa. No passa res si hi ha precarietat juvenil en bona part de les seves feines, ja els arribarà el moment de tenir feines estables... Quan es parla de joves, d’emancipació, de condicions de vida i laborals, en massa ocasions sembla que s'accepta que ser joves justifica o explica les precarietats, les dificultats, que viuen. No hauria de ser així. Les persones joves adultes en aquestes circumstàncies no poden ser persones autònomes i satisfer les seves necessitats. Com a societat no estem garantint els seus drets.
Tinguem present també que aquesta precarietat habitacional, vital, laboral, que acceptem en les persones joves no és necessàriament temporal. No desapareix quan deixem de ser joves, bona mostra d’això és com es va allargant l’edat d’emancipació... Ens pot acompanyar en la vida adulta a partir dels 30 o dels 35 o de l’edat que establim que ja no entrem en la categoria de “joves”. Les dades també ens ho mostren. Necessitem polítiques públiques que garanteixin els drets que satisfan les necessitats vitals al llarg de la vida, tenint presents les particularitats de les edats o altres característiques de les persones.