Durant la llarga nit del franquisme, els comunistes, sense ser en absolut els únics que en van combatre la dictadura, sí que van ser dels que més aferrissadament van comprometre’s en la lluita per les llibertats democràtiques, nacionals i socials. Estaven molt ben organitzats i van aconseguir d’anar creant un partit de fronteres molt àmplies, interclassista no sols de classes populars, i amb vocació de majoria. El PSUC, a Catalunya, i el PCE, a Espanya, van tenir la capacitat d’aplegar gent molt diversa, de manera que, fent costat a una mateixa organització, t’hi podies trobar des d’estalinistes fins a liberals progressistes.
L’Assemblea de Catalunya, per exemple, com altres iniciatives unitàries i amb ànim suprapartidista, duia el segell del PSUC, “el partit” per excel·lència.A l’inici de la Transició espanyola, però, l’acomodació de les diferents forces polítiques a la nova realitat legal va comportar, també, un seguit de renúncies a aspectes considerats clau i tinguts per absolutament irrenunciables fins aquell moment. La monarquia, en la solució borbònica imposada pel dictador, va ser-ne la primera i, amb ella, el renunciament a la República com a forma d’Estat i a la bandera tricolor que representava tantes coses. Al comitè central del PCE, només Julián Ariza hi votà en contra.
La monarquia era la condició imprescindible perquè es fes el pas del franquisme, amb el dictador encara de cos present, a la situació d’ara.I la Constitució espanyola, que consagrava aquest estatus privilegiat, va tenir el suport de totes les forces polítiques, llevat de les darreres a ser legalitzades: ERC i els grups independentistes. L’autodeterminació, “dret inalienable i imprescriptible” segons la tradició marxista i que figurava com a punt central de l’Assemblea de Catalunya, va rebre el vot contrari dels comunistes en el debat constitucional, al costat dels altres partits del règim de sempre i els nous del sistema que s’estrenava.
Amb les coses serioses no s’hi val a jugar, i si els comunistes volien tenir un mínim paper en l’escena política no podien defensar segons què, encara que es tractés de conceptes als quals sempre havien donat suport. Les prioritats polítiques, doncs, van passar a ser unes altres i la ideologia de les transformacions de tot tipus va ser substituïda pel pragmatisme de la imatge pública homologada. L’objectiu primer esdevingué, de seguida, ser admesos com un partit normal del nou sistema democràtic espanyol i, per tant, no perillós per a aquest. Un partit més, doncs, als ulls de tothom. Unes sigles normals, legitimades en el paisatge polític homologat del guió del qual ningú no sortia.
Anys després, un fenomen semblant es produeix, al País Basc, amb l’esquerra abertzale. L’objectiu de la independència i la reunificació nacional ja no en són la raó de ser ni l’objectiu prioritari, de manera que, en la darrera campanya electoral, la reivindicació de la independència no era habitualment esmentada en els mítings i la ikurriña acostumava a brillar per la seva absència. Ni tan sols la batalla pels presos encapçala ara l’acció política dels abertzales. El seu objectiu central és ser vistos, sobretot, com una força política democràtica i amb voluntat de govern, de manera que se’n vagi esborrant la imatge d’unes sigles relacionables amb un passat de violència i lluita armada. Aquesta pràctica, que sembla voler allunyar-se de la reivindicació nacional històrica, la converteix en una força previsible, a la recerca d’una homologació general com un partit més del ventall democràtic que, a l’hora de la veritat, no posa en perill res de fonamental a l’estat espanyol.
Sembla que, per aquests verals -a Catalunya, al País Valencià i a les Balears- també hi ha qui en segueix el camí i es deixa anar, tossal avall, per la reivindicació d’una “República” abstracta, sense contingut concret, ni perfil nacional precís, massa pendents de no allunyar-se de les distintes modalitats de l’esquerra espanyola, expressant així un cert complex d’inferioritat ideològica i dependència política en relació amb ella. Per cert, pel que fa a aquesta “República” sense rostre que la identifiqui: quantes se suposa que aspirem a tenir-ne als Països Catalans? Quantes hom pensa que ha d’haver-n’hi, a l’estat espanyol? De quina “República” parlen uns i altres? De la mateixa? Quina? Amb quin abast territorial? I, en aquest cas, de quin règim republicà estaríem parlant: unitari com sempre, federal, confederal?
Per més esforços que facin per dissimular la seva identitat les formacions polítiques que aspiren a un altre sistema econòmic, o bé a l’emancipació nacional, sempre seran vistes com el que són: comunistes o independentistes. No té sentit, doncs, diluir la pròpia identitat política per aparèixer com a forces d’ordre, del tot homologables als partits del règim, simplement perquè és a aquestes darreres forces del sistema a qui pertany l’Estat i aquest no admet ingerències externes per part de gent que sempre seran vistos com a intrusos. Hi ha esforços d’imatge ben ridículs, com l’apel·lació constant a l’eficàcia, la modernització, la competitivitat, el realisme o el pragmatisme, com si això fes oblidar la pròpia identitat política.
D’altra banda, fa l’efecte que l’aspiració màxima d’algunes forces només sigui el reconeixement per part de les elits econòmiques que són bons tècnics, persones que saben gestionar bé i a les quals es permet de figurar, ocasionalment, en els esdeveniments socials de més glamur (institucionals, culturals, esportius, etc.), al costat del poder econòmic o les estrelles mediàtiques, com a expressió pública d’homologació. Però els problemes de dominació política, explotació econòmica, opressió nacional o discriminació de gènere, raça o orientació sexual no són simples problemes tècnics i sí de naturalesa política.
Aquest combat per l’homologació pot acabar convertint els independentistes en una simple marca electoral, com un cognom identificador, però en què la reivindicació pública de la independència per part dels independentistes sigui tan infreqüent i tan poc creïble com ho és el socialisme en boca dels socialistes. Quan ha estat, per cert, la darrera vegada que un dirigent socialista ha parlat de socialisme? Renunciar a la pròpia identitat política, per plaure el poder, no acostuma a merèixer mai cap respecte per part dels adversaris i sí un profund menyspreu pel caràcter volàtil i inconsistent de les conviccions polítiques pròpies. La fortalesa i el respecte sempre venen de la fidelitat a les pròpies idees.
No té sentit, doncs, abandonar els senyals d’identitat d’un projecte per no espantar unes elits i uns poders que mai no t’admetran de debò en els cercles reals de decisió i que sempre et veuran com el que ets, com “els altres”, per més que et vagis canviant de nom amb denominacions insípides i desideologitzades. Els comunistes continuaran sent tractats de comunistes, els independentistes d’independentistes i els catalans de catalans. I no hi ha més cera que la que crema.