Jo soc d’una generació que ens van inculcar a l’escola que si no arribaves a la universitat series un fracassat de per vida. Tenir una o dues carreres i una col·lecció de màsters, era símptoma d’èxit, de persona intel·ligent i amb el futur assegurat. Altrament, acabar fent una FP, era l’amenaça subjacent que planava sobre tots nosaltres, si arribats al BUP la cosa no funcionava com s’esperava. Era el pla B, el dels "rucs" com jo, si les nostres inquietuds no encaixaven amb l’inflexible binomi educatiu de ciències o lletres. De fet, era el mateix professorat qui, sota un tel de classisme evidentíssim, et plantejava el futur com si fos una competició entre els que arribarien a fer la selectivitat, pas previ a la triomfal entrada a la vida universitària i la resta de mortals, que acabaríem incorporant-nos al mercat laboral o estudiant, amb sort, algun cicle de Formació Professional com a mal menor.
Al cap i a la fi, els anys de la meva joventut van ser l’apogeu de la transformació econòmica del país que havia començat dècades abans amb els vasos comunicants de l’abandó del camp i el creixement sense sostre d’un turisme que es venia com la gallina dels ous d’or. Després va arribar la crisi del tèxtil, la incorporació de l’Estat espanyol al Mercat Comú i les olimpíades del 1992. El país d’aquells anys, quan ens deien que no entrar a la universitat era cosa de fracassats, també eren els anys en què ningú no mirava cap a l’agonia d’una pagesia que moria en silenci entre una societat que creia caminar cap al cantó correcte de la història. De tot plegat ja fa molts anys d’això, però mentre el turisme ha seguit creixent, la pagesia —la poca que quedava— ha seguit morint, fent, de passada, el nostre país cada cop més dependent i en conseqüència, cada cop menys lliure.
En un altre ordre de les coses, no em puc evitar de recordar l’afirmació que algú va fer durant la crisi de la Covid i que deia la cosa tan naïf com que "la pandèmia ens farà millors persones", i que ja no fa ni tan sols gràcia fins i tot si ens la mirem com un acudit. No, ni la pandèmia ens ha fet millors persones ni sembla que n’aprenguéssim cap lliçó d’aquell fenomen. El país que va haver de tancar bona part del sector serveis per un virus desconegut, segueix invertint en hotels, urbanitzacions vora-mar i turisme sense control. I ho fa com si no hi hagués, literalment, un demà. Tant li fa que la pandèmia deixés al carrer milers de persones dependents del sol i la platja, i que el turisme sigui un sector absolutament inestable —qualsevol conflicte per petit que sigui, desestabilitza aquesta indústria. És igual que sigui un motor econòmic depredador del territori com pocs altres ho són, que canvia de dalt a baix la fesomia del paisatge, capgira la societat, gentrifica ciutats senceres, ens fa més dependents i sobretot, ens fa més miserables —excepte als de sempre, és clar, que cada dia tenen les butxaques més plenes.
És molt simptomàtic del país que tenim, que mentre els pagesos i ramaders dormen al ras tallant carreteres, a la capital, hotels i prostíbuls fan l’agost durant els dies del Mobile World Congress. Barra lliure pels jacuzzis dels establiments de cinc estrelles en un context de terrible sequera, mentre als pagesos se’ls restringeix l’aigua dels cultius. I tot plegat passa durant els mateixos dies que el Govern, a bombo i plateret, anuncia un pacte amb el PSC per tal de garantir els pressupostos, condició sine qua non, però, que el macroprojecte del Hard Rock tiri endavant. És a dir, més pa i circ pel turisme, més cabassos de diners per qui ja són insultantment rics i menys futur per a tots nosaltres i especialment per als nostres fills.
Faria bé el Govern, doncs, en lloc de jugar a fer de trilers amb el PSC i els comuns tot amagant la piloteta del Hard Rock, que ens expliquin de veritat quin model de país volen. Si el d'aquesta cosa tan xarona de l’hotel en forma de guitarra gegant a Tarragona, o el de la dignitat de la pagesia que lluita per sobreviure al país del para-sol. És a dir, que ens expliquin sincerament si seguiran abraçant una agenda pròpia del turbo-liberalisme sense escrúpols, o apostaran per fer polítiques progressistes efectives, tot garantint un futur econòmic sostenible per Catalunya. La pagesia o l'hotel-guitarra del Hard Rock, què vol el Govern?
Al cap i a la fi, els anys de la meva joventut van ser l’apogeu de la transformació econòmica del país que havia començat dècades abans amb els vasos comunicants de l’abandó del camp i el creixement sense sostre d’un turisme que es venia com la gallina dels ous d’or. Després va arribar la crisi del tèxtil, la incorporació de l’Estat espanyol al Mercat Comú i les olimpíades del 1992. El país d’aquells anys, quan ens deien que no entrar a la universitat era cosa de fracassats, també eren els anys en què ningú no mirava cap a l’agonia d’una pagesia que moria en silenci entre una societat que creia caminar cap al cantó correcte de la història. De tot plegat ja fa molts anys d’això, però mentre el turisme ha seguit creixent, la pagesia —la poca que quedava— ha seguit morint, fent, de passada, el nostre país cada cop més dependent i en conseqüència, cada cop menys lliure.
En un altre ordre de les coses, no em puc evitar de recordar l’afirmació que algú va fer durant la crisi de la Covid i que deia la cosa tan naïf com que "la pandèmia ens farà millors persones", i que ja no fa ni tan sols gràcia fins i tot si ens la mirem com un acudit. No, ni la pandèmia ens ha fet millors persones ni sembla que n’aprenguéssim cap lliçó d’aquell fenomen. El país que va haver de tancar bona part del sector serveis per un virus desconegut, segueix invertint en hotels, urbanitzacions vora-mar i turisme sense control. I ho fa com si no hi hagués, literalment, un demà. Tant li fa que la pandèmia deixés al carrer milers de persones dependents del sol i la platja, i que el turisme sigui un sector absolutament inestable —qualsevol conflicte per petit que sigui, desestabilitza aquesta indústria. És igual que sigui un motor econòmic depredador del territori com pocs altres ho són, que canvia de dalt a baix la fesomia del paisatge, capgira la societat, gentrifica ciutats senceres, ens fa més dependents i sobretot, ens fa més miserables —excepte als de sempre, és clar, que cada dia tenen les butxaques més plenes.
És molt simptomàtic del país que tenim, que mentre els pagesos i ramaders dormen al ras tallant carreteres, a la capital, hotels i prostíbuls fan l’agost durant els dies del Mobile World Congress. Barra lliure pels jacuzzis dels establiments de cinc estrelles en un context de terrible sequera, mentre als pagesos se’ls restringeix l’aigua dels cultius. I tot plegat passa durant els mateixos dies que el Govern, a bombo i plateret, anuncia un pacte amb el PSC per tal de garantir els pressupostos, condició sine qua non, però, que el macroprojecte del Hard Rock tiri endavant. És a dir, més pa i circ pel turisme, més cabassos de diners per qui ja són insultantment rics i menys futur per a tots nosaltres i especialment per als nostres fills.
Faria bé el Govern, doncs, en lloc de jugar a fer de trilers amb el PSC i els comuns tot amagant la piloteta del Hard Rock, que ens expliquin de veritat quin model de país volen. Si el d'aquesta cosa tan xarona de l’hotel en forma de guitarra gegant a Tarragona, o el de la dignitat de la pagesia que lluita per sobreviure al país del para-sol. És a dir, que ens expliquin sincerament si seguiran abraçant una agenda pròpia del turbo-liberalisme sense escrúpols, o apostaran per fer polítiques progressistes efectives, tot garantint un futur econòmic sostenible per Catalunya. La pagesia o l'hotel-guitarra del Hard Rock, què vol el Govern?