Ens passem la vida vivint-la a mitges. Amb l'ai al cor i amb l'ai què passarà. L'i si hagués fet o el que podria fer dominen una societat imperfecta i egoista que hipoteca el nostre futur i no ens fa valorar el que tenim avui. Fins fa només quatre dies tenia un avi i dues àvies, a qui ben just veig un cop al mes quan vaig al poble. Perquè quan la professió t'allunya de casa també et desarrela dels teus. Per molt que hi lluitis, per molt que els pensis, sempre tens aquella sensació de no ser-hi, i encara més en moments importants. Sents que t'estàs perdent moltes coses i que el patiment i l'angoixa només els pots compartir per telèfon. Que per molt que la feina et faci donar voltes mai seràs d'enlloc, que el teu lloc és on tens els teus tot i que ara no puguis ser-hi. És la llàgrima als ulls cada cop que t'acomiades fins al mes vinent.
Dimecres va morir el iaio José, el pare de la meva mare, el marit de la meva iaia. L'home del somriure i la bondat inesgotables. Una persona incansable en tots els sentits. Amb la seva pèrdua m'han vingut al cap una gran quantitat de records i de moments viscuts i un sentiment de no ser-hi que em turmenta. Tenia 92 anys i molts dels que em llegiu segurament em diríeu el que s'acostuma a dir en aquests casos. Que hi he estat en altres moments i que la seva mort és llei de vida, que ja ha fet tot el que havia de fer. També que ha viscut una vida plena i la sort que he tingut d'haver-lo pogut gaudir tants anys. I teniu i tenen raó. No es pot demanar més. Però jo sí. Sempre em faltarà temps per compartir-lo amb els que estimo. I sempre em quedarà aquell neguit de no haver-los gaudit prou, de no veure'ls més sovint ni més estona.
Ja diuen que els avis haurien de ser eterns. Són els que malcrien, els que mai esperen res a canvi i amb qui mai t'hi podries enfadar. Els que et reben amb un somriure, i els que et diuen "no pateixis, ja vindràs quan puguis". És la iaia que et dona diners per Reis encara que en tinguis 40. És el iaio que et demana per la feina, perquè "l'important és que no en falti". Haurien de ser-hi sempre per gaudir-los, però també per escoltar-los perquè la seva generació, de la que pocs en queden, i les seves vivències ens haurien de servir per tocar de peus a terra. Per recordar-nos que som uns autèntics privilegiats i que hem tingut la sort de viure uns anys de luxes gràcies a les lluites que van exercir ells abans.
Mentrestant, nosaltres, entre tants ais i uis, ens preocupem per si no ens surt el pla que teníem pel cap de setmana o de si no ens ha arribat el paquet d'Amazon. Ens refem amb consells de com afrontar la tornada a la feina després de les festes i ens apuntem al gimnàs per cremar els torrons. Ara, els propòsits d'any nou són una col·lecció de bajanades que vistos amb els ulls dels avis són per posar-se a plorar. Pels que han patit gana, han treballat nit i dia al ras i no han tingut Netflix, el que ens amoïna a la nostra generació sembla una broma de mal gust.
Avui marxo de casa amb nous propòsits i amb més llàgrimes que mai, pensant que el mes vinent, quan torni, abraçaré encara més fort les meves àvies.
Dimecres va morir el iaio José, el pare de la meva mare, el marit de la meva iaia. L'home del somriure i la bondat inesgotables. Una persona incansable en tots els sentits. Amb la seva pèrdua m'han vingut al cap una gran quantitat de records i de moments viscuts i un sentiment de no ser-hi que em turmenta. Tenia 92 anys i molts dels que em llegiu segurament em diríeu el que s'acostuma a dir en aquests casos. Que hi he estat en altres moments i que la seva mort és llei de vida, que ja ha fet tot el que havia de fer. També que ha viscut una vida plena i la sort que he tingut d'haver-lo pogut gaudir tants anys. I teniu i tenen raó. No es pot demanar més. Però jo sí. Sempre em faltarà temps per compartir-lo amb els que estimo. I sempre em quedarà aquell neguit de no haver-los gaudit prou, de no veure'ls més sovint ni més estona.
Ja diuen que els avis haurien de ser eterns. Són els que malcrien, els que mai esperen res a canvi i amb qui mai t'hi podries enfadar. Els que et reben amb un somriure, i els que et diuen "no pateixis, ja vindràs quan puguis". És la iaia que et dona diners per Reis encara que en tinguis 40. És el iaio que et demana per la feina, perquè "l'important és que no en falti". Haurien de ser-hi sempre per gaudir-los, però també per escoltar-los perquè la seva generació, de la que pocs en queden, i les seves vivències ens haurien de servir per tocar de peus a terra. Per recordar-nos que som uns autèntics privilegiats i que hem tingut la sort de viure uns anys de luxes gràcies a les lluites que van exercir ells abans.
Mentrestant, nosaltres, entre tants ais i uis, ens preocupem per si no ens surt el pla que teníem pel cap de setmana o de si no ens ha arribat el paquet d'Amazon. Ens refem amb consells de com afrontar la tornada a la feina després de les festes i ens apuntem al gimnàs per cremar els torrons. Ara, els propòsits d'any nou són una col·lecció de bajanades que vistos amb els ulls dels avis són per posar-se a plorar. Pels que han patit gana, han treballat nit i dia al ras i no han tingut Netflix, el que ens amoïna a la nostra generació sembla una broma de mal gust.
Avui marxo de casa amb nous propòsits i amb més llàgrimes que mai, pensant que el mes vinent, quan torni, abraçaré encara més fort les meves àvies.