L’any 2011 el Yasser era un jove metge que va decidir sortir al carrer per manifestar-se de manera pacífica contra un govern opressor. Els concentrats només treien pancartes i cridaven a favor de la democràcia i la llibertat, però les forces de seguretat van respondre amb violència. Així és com va començar la revolució a Síria, en el context de les primaveres àrabs.
Pel simple fet d’estar present a les protestes i ajudar els ferits, el van tancar a la presó sis mesos. El van torturar, el van acusar de delictes que no havia comès i quan el van alliberar va entendre que l’objectiu d’Assad era inculcar-los la por. I va funcionar: la majoria dels seus companys van fugir del país; altres van decidir agafar les armes sota la bandera de l’Exèrcit Sirià Lliure, i ell va optar per seguir fent de metge al bàndol rebel.
“Estat Islàmic ens va segrestar la revolució”, es lamentava el Yasser quan va veure que fins i tot alguns dels seus veïns acabaven a les files d’EI. No perquè fossin monstres, sinó perquè el grup gihadista era el que tenia més diners i armament per continuar lluitant.
El Yasser sempre va empunyar el bisturí. La seva contribució a la causa va ser la de salvar vides als hospitals i posar-se del costat dels civils. Uns civils que han estat objectiu directe d’atacs, que s’han fet servir com escuts humans i que els han gasejat amb armes químiques. Han patit la pitjor crisi humanitària de la història recent, en bona part, perquè mai es va arribar a crear una zona segura per ells. Els que no tenien mitjans per emigrar es veien obligats a desplaçar-se arreu del país fugint dels fronts de combat.
És un miracle que el Yasser continuï viu, però a aquestes alçades, una dècada després, ja no espera res de la comunitat internacional. I és que els sirians a dia d’avui ja no controlen el país. La guerra de Síria no ha estat només una guerra civil: potències regionals com l’Iran i Turquia miren de cobrar-se’n la seva part i fins i tot Rússia i els Estats Units continuen presents al territori. A més, el conflicte no ha acabat i manté focus actius.
La pandèmia del coronavirus els ha complicat encara més les coses en un país on falta atenció mèdica, medicaments i ajuda humanitària urgent. Però assegura el Yasser que el pitjor ja ha passat. I ara, quan li recordo que fa 10 anys que va començar la revolució, em respon amb desencís i prefereix preguntar-me pel Barça. Té la sensació que el món els ha abandonat en mans d’uns assassins i, com ell, molts es pregunten si el preu que han pagat durant aquesta dècada terrorífica ha valgut la pena.
Pel simple fet d’estar present a les protestes i ajudar els ferits, el van tancar a la presó sis mesos. El van torturar, el van acusar de delictes que no havia comès i quan el van alliberar va entendre que l’objectiu d’Assad era inculcar-los la por. I va funcionar: la majoria dels seus companys van fugir del país; altres van decidir agafar les armes sota la bandera de l’Exèrcit Sirià Lliure, i ell va optar per seguir fent de metge al bàndol rebel.
“Estat Islàmic ens va segrestar la revolució”, es lamentava el Yasser quan va veure que fins i tot alguns dels seus veïns acabaven a les files d’EI. No perquè fossin monstres, sinó perquè el grup gihadista era el que tenia més diners i armament per continuar lluitant.
El Yasser sempre va empunyar el bisturí. La seva contribució a la causa va ser la de salvar vides als hospitals i posar-se del costat dels civils. Uns civils que han estat objectiu directe d’atacs, que s’han fet servir com escuts humans i que els han gasejat amb armes químiques. Han patit la pitjor crisi humanitària de la història recent, en bona part, perquè mai es va arribar a crear una zona segura per ells. Els que no tenien mitjans per emigrar es veien obligats a desplaçar-se arreu del país fugint dels fronts de combat.
És un miracle que el Yasser continuï viu, però a aquestes alçades, una dècada després, ja no espera res de la comunitat internacional. I és que els sirians a dia d’avui ja no controlen el país. La guerra de Síria no ha estat només una guerra civil: potències regionals com l’Iran i Turquia miren de cobrar-se’n la seva part i fins i tot Rússia i els Estats Units continuen presents al territori. A més, el conflicte no ha acabat i manté focus actius.
La pandèmia del coronavirus els ha complicat encara més les coses en un país on falta atenció mèdica, medicaments i ajuda humanitària urgent. Però assegura el Yasser que el pitjor ja ha passat. I ara, quan li recordo que fa 10 anys que va començar la revolució, em respon amb desencís i prefereix preguntar-me pel Barça. Té la sensació que el món els ha abandonat en mans d’uns assassins i, com ell, molts es pregunten si el preu que han pagat durant aquesta dècada terrorífica ha valgut la pena.