Sí, Sixena és "Twin Peaks". La sèrie de televisió que canvia les sèries i la televisió. El poble de feliços barrufets humans envoltats de verd narcòtic. Muntanyes lisèrgiques. Pau de bolet al·lucinogen. Mai passa res. Fins que passa: troben el cadàver de l’estudiant rossa angelical Laura Palmer. Qui va matar Laura Palmer? No importa. A partir d’aquí el poble normal de ros estereotipat es destenyeix i apareix un poble anormal de roig infern caldera de Pere Botero. La felicitat són misteris. Els boscos de somnis verds són foscos de gola de llop. Res és el que sembla. Ningú és com sembla. Com Sixena. Sixena és Twin Peaks perquè el crim no va d’obres d’art: va d’óssos, de memòria.
Si l’estat aprofita el 155 diabòlic per fer tornar les 44 obres del Museu de Lleida els ilergetes (i Catalunya) tornaran a perdre. Ilergetes, poble iber. Pagesos i guerrers. La sideral indústria agro alimentària de la Terra Ferma del segle XXI té l’espermatozou ilergeta. I ells són també els nostres Rambos. Lluitadors. Fins al final. S’enfronten a les dos potències planetàries del moment: Roma i Cartago. Perden. Els ilergetes són uns herois morals. Són els que haurien de guanyar i no guanyen. Però no és la lluita una cara de la victòria? Perquè sí, els romans passen la piconadora i ho asfalten tot. Fot-li oli i sal dels grecs i fenicis. Espargeix julivert dels visigots. Beu l’aigua dels sarraïns. Posa-hi el formatge dels francs. I arriba el dret a decidir. Ens autodeterminem. La proto Catalunya comtal que trenca el contracte escombraria autonòmic amb els francs. Naixeran els Comtats catalans: la coca de samfaina, l’all i oli, el trencadís gaudinià, la Catalunya Catalunyes. Els ilergetes ressusciten: neix el Comtat d’Urgell, el Ponent actual. I Sixena era físicament i espiritualment lleidatana.
Fins a finals del segle XX Sixena pertanyia al Bisbat de Lleida. El nacional-catolicisme espanyol es va petar el Bisbat i va annexionar en nom del seu Déu les parròquies, els fidels i l’esperit de la Franja de Ponent. El que no aconseguir el franquisme, ni l’absolutisme de l’Espanya de ficció inventada amb pegament a partir de 1714 ho aconsegueix la democràcia espanyola de bombeta de 20 vats. Sí, 1714, quan també liquiden legalment un dels invents més fràgils i complexos: la Corona catalano-aragonesa (1162). La unió del Regne d’Aragó i el Comtat de Barcelona. Una confederació: dos estats independents que sumen. Al tema. El Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i el Comte d’Urgell Ermengol VI el 1149 en una road movie sanguinària reconquereixen Lleida i tota la gran planúria de la Franja de Ponent fins... Sixena. I allà, els Reis de la Corona: Alfons el Cast (fill successor de Ramon Berenguer IV) i la seva dona Sança de Castella construeixen el Monestir de Sixena (1188). Un pollastre de rostisseria que arriba fins el segle XXI. Després de la mort del seu marit ella s’enfronta amb el fill: el Rei Pere el Catòlic. És la història d’una família genèticament desestructurada. És la història del fracàs de la pell de brau que és una pell de frau. Ella tira cap als seus: Castella. Ell tira cap als seus: Catalunya. Un drama.
La Corona catalano-aragonesa va abocar cisternes i cisternes de diners a Sixena. No era un monestir: era un palau d’essències, un xalet espiritual, un motel per a l’ànima. Era el cel a la terra. Fins, fins... que el Rei Martí l’Humà va suar poc i no va fer la feina: es va quedar sense descendència. Tot per culpa d’un espermatozou sense gol. La corona catalano-aragonesa es queda sense futur. Segle I del tradicional coitus interruptus català.
El successor natural, racional, lògic era... un ilergeta: el Comte d’Urgell, Jaume d’Urgell. Nebot i cunyat del Rei Martí. Home de confiança. Però, però... tot és molt complicat. Els catalans han de saber que avui, com aleshores, ja pots ser bo, tenir la raó, la cantarella de la democràcia i el que vulguis, que els altres te la giren, capgiren, i te la foten amb una metralladora de manipulacions, mentides i hòsties. El Compromís de Casp (1412) va ser una ficció per nomenar el successor de la corona. Guanya: Ferran d’Antequera. Un castellà que li agrada repartir. Castella entra a sac i governa la Corona catalano-aragonesa amb un 155 de l’època. Gir de guió per sempre més a la nostra història. Però hem dit que els ilergetes quan es cabregen i se’ls inflen els pebrots són atòmics, oi? Dons el Comte Jaume no ho accepta. “O rei, o res”, li diu sa mare la Comtessa Margarida de Montferrat. Aquí neix tot: o ara o mai; o caixa o faixa. Lluitador però li van fotre porres com l’1 d’octubre. I el van empresonar. I li van robar tot. I van humiliar a la seva família fins el que no està escrit en una de les històries més tristes ja no de Catalunya sinó de la galàxia. I també van dir que tot era mentida. I aquí s’acaba tot. La Corona i Sixena. Perquè a Castella li suava Sixena. Sixena passa a Sijena. De la “x” a la “j”. Tot dit.
Però el monestir és un zombi moribund que el manté, com pot, Lleida, el Bisbat. Fins a finals del segle XX Sixena és espiritualment catalana. Els catalans ho han fe tot per Sixena. Diners, rescatar obres (les pintures murals de la crema de 1936), ajudar a les monges.... I les 44 obres de Lleida que ara es volen endur són legalment i documentalment nostres. Protegides per totes les lleis catalanes. Ho hem fe tot i ens han dit i repetit que vam cremar el monestir que el vam saquejar, robar, espoliar... Això és Sixena: no volen les obres. Volen la memòria. Per fer-li un photoshop de la desmemòria. Per tunejar-la. Per lobotomitzar-la. Per dir que no hi va haver la Sixena que parlava català. Per dir que no hi havia ni una Corona d’estats independents. Per dir que no hem existit mai. Per esborrar. Per fer un CTR+ALT+SUPR. No són les obres: són els óssos, la memòria. El 155 a Sixena és la serra elèctrica que ens assassinarà l’esperit. Volen la nostra ànima. Els bocins de la qual estan al Museu de Lleida.
PD. El lector disculparà l’spoiler però crec que entendrà l’article: forma, fons i raons. El moment Sixena m’agafa tancant una investigació periodística i històrica sobre Sixena que properament sortirà en llibre. I ja li regalo-avanço el títol del primer capítol: "Sixena és Twin Peaks". Continuarà...
Si l’estat aprofita el 155 diabòlic per fer tornar les 44 obres del Museu de Lleida els ilergetes (i Catalunya) tornaran a perdre. Ilergetes, poble iber. Pagesos i guerrers. La sideral indústria agro alimentària de la Terra Ferma del segle XXI té l’espermatozou ilergeta. I ells són també els nostres Rambos. Lluitadors. Fins al final. S’enfronten a les dos potències planetàries del moment: Roma i Cartago. Perden. Els ilergetes són uns herois morals. Són els que haurien de guanyar i no guanyen. Però no és la lluita una cara de la victòria? Perquè sí, els romans passen la piconadora i ho asfalten tot. Fot-li oli i sal dels grecs i fenicis. Espargeix julivert dels visigots. Beu l’aigua dels sarraïns. Posa-hi el formatge dels francs. I arriba el dret a decidir. Ens autodeterminem. La proto Catalunya comtal que trenca el contracte escombraria autonòmic amb els francs. Naixeran els Comtats catalans: la coca de samfaina, l’all i oli, el trencadís gaudinià, la Catalunya Catalunyes. Els ilergetes ressusciten: neix el Comtat d’Urgell, el Ponent actual. I Sixena era físicament i espiritualment lleidatana.
Fins a finals del segle XX Sixena pertanyia al Bisbat de Lleida. El nacional-catolicisme espanyol es va petar el Bisbat i va annexionar en nom del seu Déu les parròquies, els fidels i l’esperit de la Franja de Ponent. El que no aconseguir el franquisme, ni l’absolutisme de l’Espanya de ficció inventada amb pegament a partir de 1714 ho aconsegueix la democràcia espanyola de bombeta de 20 vats. Sí, 1714, quan també liquiden legalment un dels invents més fràgils i complexos: la Corona catalano-aragonesa (1162). La unió del Regne d’Aragó i el Comtat de Barcelona. Una confederació: dos estats independents que sumen. Al tema. El Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i el Comte d’Urgell Ermengol VI el 1149 en una road movie sanguinària reconquereixen Lleida i tota la gran planúria de la Franja de Ponent fins... Sixena. I allà, els Reis de la Corona: Alfons el Cast (fill successor de Ramon Berenguer IV) i la seva dona Sança de Castella construeixen el Monestir de Sixena (1188). Un pollastre de rostisseria que arriba fins el segle XXI. Després de la mort del seu marit ella s’enfronta amb el fill: el Rei Pere el Catòlic. És la història d’una família genèticament desestructurada. És la història del fracàs de la pell de brau que és una pell de frau. Ella tira cap als seus: Castella. Ell tira cap als seus: Catalunya. Un drama.
La Corona catalano-aragonesa va abocar cisternes i cisternes de diners a Sixena. No era un monestir: era un palau d’essències, un xalet espiritual, un motel per a l’ànima. Era el cel a la terra. Fins, fins... que el Rei Martí l’Humà va suar poc i no va fer la feina: es va quedar sense descendència. Tot per culpa d’un espermatozou sense gol. La corona catalano-aragonesa es queda sense futur. Segle I del tradicional coitus interruptus català.
El successor natural, racional, lògic era... un ilergeta: el Comte d’Urgell, Jaume d’Urgell. Nebot i cunyat del Rei Martí. Home de confiança. Però, però... tot és molt complicat. Els catalans han de saber que avui, com aleshores, ja pots ser bo, tenir la raó, la cantarella de la democràcia i el que vulguis, que els altres te la giren, capgiren, i te la foten amb una metralladora de manipulacions, mentides i hòsties. El Compromís de Casp (1412) va ser una ficció per nomenar el successor de la corona. Guanya: Ferran d’Antequera. Un castellà que li agrada repartir. Castella entra a sac i governa la Corona catalano-aragonesa amb un 155 de l’època. Gir de guió per sempre més a la nostra història. Però hem dit que els ilergetes quan es cabregen i se’ls inflen els pebrots són atòmics, oi? Dons el Comte Jaume no ho accepta. “O rei, o res”, li diu sa mare la Comtessa Margarida de Montferrat. Aquí neix tot: o ara o mai; o caixa o faixa. Lluitador però li van fotre porres com l’1 d’octubre. I el van empresonar. I li van robar tot. I van humiliar a la seva família fins el que no està escrit en una de les històries més tristes ja no de Catalunya sinó de la galàxia. I també van dir que tot era mentida. I aquí s’acaba tot. La Corona i Sixena. Perquè a Castella li suava Sixena. Sixena passa a Sijena. De la “x” a la “j”. Tot dit.
Però el monestir és un zombi moribund que el manté, com pot, Lleida, el Bisbat. Fins a finals del segle XX Sixena és espiritualment catalana. Els catalans ho han fe tot per Sixena. Diners, rescatar obres (les pintures murals de la crema de 1936), ajudar a les monges.... I les 44 obres de Lleida que ara es volen endur són legalment i documentalment nostres. Protegides per totes les lleis catalanes. Ho hem fe tot i ens han dit i repetit que vam cremar el monestir que el vam saquejar, robar, espoliar... Això és Sixena: no volen les obres. Volen la memòria. Per fer-li un photoshop de la desmemòria. Per tunejar-la. Per lobotomitzar-la. Per dir que no hi va haver la Sixena que parlava català. Per dir que no hi havia ni una Corona d’estats independents. Per dir que no hem existit mai. Per esborrar. Per fer un CTR+ALT+SUPR. No són les obres: són els óssos, la memòria. El 155 a Sixena és la serra elèctrica que ens assassinarà l’esperit. Volen la nostra ànima. Els bocins de la qual estan al Museu de Lleida.
PD. El lector disculparà l’spoiler però crec que entendrà l’article: forma, fons i raons. El moment Sixena m’agafa tancant una investigació periodística i històrica sobre Sixena que properament sortirà en llibre. I ja li regalo-avanço el títol del primer capítol: "Sixena és Twin Peaks". Continuarà...