Quan Alemanya es penedeix d’haver tancat les nuclears i arreu del món es torna a invertir en aquesta tecnologia, l’estat espanyol manté la intenció d’aturar totes les centrals durant la propera dècada. Per Catalunya, on hi ha tres dels set reactors actualment en funcionament a la península, la decisió seria alguna cosa més que un error, podria ser una tragèdia amb conseqüències de molt llarg abast. Un drama energètic, un drama econòmic i un drama polític. Tres en un.
Una xifra ho resumeix a la perfecció sense necessitat d’afegir massa res més: l’energia nuclear suposa més del 55% de l’energia elèctrica generada a Catalunya. Joc, set i partit. La situació és enverinada perquè al tancament de les nuclears s’hi suma l’endarreriment del desplegament de renovables i el rebuig social a les noves línies de Molt Alta Tensió (MAT) que haurien de portar energia d’Aragó per compensar la caiguda de la producció pròpia. O nuclear, o renovables, o MAT... o a les fosques. Són faves comptades i sembla que hem triat estar a les fosques.
Les renovables han de créixer, és evident, però avui la solar i l’eòlica sumen tot just un 8% de l’energia generada a Catalunya i ni tan sols multiplicant per tres el seu impacte, un repte impossible en els propers deu anys, s’arribaria a cobrir la meitat de l’energia que les centrals nuclears generen avui amb zero emissions i de forma constant. Més encara, les renovables necessiten la nuclear. La dependència del sol i el vent fa necessària una font d’energia fiable que pugui cobrir els buits de producció sense dependre d’una cogeneració que el preu del gas fa molt poc competitiva.
El debat nuclear no és només d’energia, és d’economia, perquè la indústria segueix l’energia i sense l’una no hi ha l’altra. La descarbonització i la digitalització demanen quantitats enormes d’energia i amb tensions de subministrament, possibles talls i colls d’ampolla constants, serà impossible que Catalunya aculli les inversions i els projectes empresarials que calen per seguir sent un país industrial. A Euskadi el Lehendakari n’ha parlat les darreres setmanes perquè la seva aposta industrial topa ja amb limitacions de subministrament d’energia. Tancar les nuclears quan més es necessiten seria un tret al peu i una corda al coll pel futur de la indústria catalana.
El debat nuclear és industrial, sí, però també és polític perquè qualsevol aspiració de sobirania catalana passa per unes mínimes garanties d’autonomia energètica. Si ara fa deu anys, en plena ofensiva sobiranista, l’Estat hagués pogut amenaçar de tallar el proveïment d’energia a Catalunya en cas d’independència, tot plegat hauria estat força més difícil i complicat. Si el tancament de les nuclears catalanes durant la propera dècada s’acabés confirmant, Catalunya seria totalment dependent del subministrament elèctric espanyol per poder sobreviure i poques dependències són tan intenses com aquesta.
Alemanya ja no és a temps de corregir l’error del desmantellament nuclear. El cost de tornar a obrir les centrals és enorme i tardarien anys a poder-hi comptar de nou. A Catalunya, però, encara hi ha marge per evitar un error de conseqüències dramàtiques. Hi ha marge i la capacitat de pressió política per aconseguir-ho, però falta visió i voluntat per convertir-ho en una prioritat. Evitar el tancament nuclear. Evitar un error triple. És urgent.