Els mitjans s’han fet ressò els darrers dies d’una entrevista en la qual el president Pujol reclamava mantenir l’aïllament d’Aliança Catalana. Fer-ho per protegir la mirada integradora i oberta a la immigració que el catalanisme ha tingut com a divisa des dels anys seixanta. Res estrany, la qüestió ha estat sempre un dels eixos centrals del pensament i l’obra del president Pujol. Un llibre seu de fa cinquanta anys resumeix les posicions del pujolisme i manté, títol inclòs, bona part de la vigència: La immigració, problema i esperança de Catalunya. Esperança, sí, però també problema. Problema, sí, però també esperança.
Un de cada cinc vots a les eleccions alemanyes de diumenge passat han anat a parar a un partit xenòfob. Un de cada cinc en un context de mobilització total que ha portat la participació fins al 83%. La xenofòbia és un drama que amenaça el projecte europeu, però alguna cosa no acaba de quadrar quan el sistema, partits i mitjans, hi respon majoritàriament des de la xenofília. Entre el recel a la immigració i la idea que la immigració és un regal farcit de beneficis hi hauria d’haver espai per un discurs amb una mica més de gruix. Que la dreta pateix d’aporofòbia i recela dels immigrants perquè són pobres podria ser cert, però també ho és que l’esquerra encara la immigració des de l’aporofília i sense el mínim sentit crític. Anem coixos.
El punt de partida és difícil, costa parlar d’immigració amb la fredor i la distància que demana la bona política. Costa perquè no es pot parlar dels immigrants sense incorporar a l’equació el valor i la dignitat que tota persona carrega a l’esquena des que arriba al món. Tractar la immigració com qui avalua l’atractiu d’una inversió econòmica o la compra d’un camió de bestiar és tan intolerable com fer-se aliè al patiment de qui creua l’estret sota un camió o conviu en una habitació del Raval amb vuit persones més. Alhora, però, oblidar que quan la immigració es desborda genera dificultats i tensions és un error polític de gran magnitud. Quan una part dels votants viuen la immigració més com a problema que com a esperança la xenofòbia i la temptació autoritària no tarden a arribar. No són percepcions, són problemes reals. Som aquí.
Europa és rica i té una natalitat pobra, l’Àfrica és pobra i té una natalitat rica. El context és aquest i la immigració és i serà un fenomen constant durant aquest segle, però hi ha espai per a idees i polítiques que permetin gestionar-la en benefici de tots. El contrast entre la immigració que arriba al País Basc (que gairebé no hi arriba, en aquest cas), Madrid i Catalunya fa evident que el fenomen no és un tsunami que afecti tothom per igual. Les realitats socials, econòmiques, legals i polítiques condicionen el número, l’origen, el perfil social i l’actitud dels immigrants que s’instal·len en cadascun d’aquests destins. Entre el problema i l’esperança, entre la deixadesa i el recel, hi ha marge per pensar i fer. Pel bé de tots, també dels que van arribant, convindria posar-s’hi. És urgent.