Vivim temps convulsos. La tecnologia accelera el canvi a una velocitat que costa de pair. Les tensions geopolítiques desestabilitzen els equilibris mundials i els fonaments de l'economia i el treball tremolen enmig de massa canvis que arriben massa de pressa. L'escassetat d'horitzons clars i la sensació d'inestabilitat permanent generen angoixa, una por difusa que es filtra en les nostres vides quotidianes. La incertesa no és nova, però apareix avui amb una intensitat creixent. Com si tot guanyés velocitat en una cursa cap a un futur estrany que apareix borrós i incert, però inevitable.
En aquest context, la filosofia no és un luxe ni una distracció per a esperits ociosos, més aviat és una eina necessària, gairebé indispensable. Cada època ha tingut pensadors que han ajudat a posar paraules als mals del seu temps, mirant d’obrir camins cap a possibles solucions. Avui, seguint aquesta tradició, un dels filòsofs més rellevants és l’alemany Hartmut Rosa. L’últim de l’Escola de Frankfurt analitza amb lucidesa els efectes de l'acceleració i la darrera crisi de la modernitat, sense caure en el llenguatge críptic que ha fet de la filosofia un camp estrany per a molta gent. Un filòsof que escriu per ser entès ja és una novetat destacable.
Per explicar la proposta de Hartmut Rosa n’hi ha prou amb quatre idees fonamentals: acceleració, estabilitat dinàmica, angoixa i ressonància. L'acceleració no és una percepció, és una realitat estructural. Tot es mou més ràpid: la tecnologia, la comunicació i el ritme de la vida. Una velocitat que ve condicionada pel que Rosa anomena estabilitat dinàmica: una característica del sistema econòmic de la modernitat avançada. Com una bicicleta, el nostre món només es manté dret si va endavant a velocitat creixent. Un mecanisme viciat que és a la base de la nostra angoixa col·lectiva. Enmig de més velocitat, més exigències i més competència, la vella idea de progrés s’ha tornat borrosa. Un cercle viciós que ens devora.
Davant d'aquest escenari, Rosa proposa un remei: la ressonància. Reconnectar amb el món d'una manera que ens interpel·li i que generi significat. La ressonància es troba en aquells espais i moments en què connectem, amb els altres i amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Es pot trobar en la natura, en la relació amb els amics, en la contemplació de l'art, en un dinar familiar, en la bellesa de la música, en el plaer de l'artesania ben feta o en la lectura pausada. La ressonància és l'antídot contra l’angoixa que provoca la inèrcia de l'acceleració i la incertesa que provoca. La bona vida del viure bé contra l'angoixa de la pura supervivència.
En el seu últim llibre -Democracy needs religion, pendent de traducció en català i castellà-, Hartmut Rosa explora una nova dimensió de la ressonància: la seva relació amb la democràcia i l’espiritualitat. Quan la política es converteix en una cursa de declaracions, sense temps per a la deliberació i la conversa pública, es desconnecta de la societat i genera desafecció. La campanya permanent és l'estabilitat dinàmica de la democràcia, sempre més de pressa, i sense diàleg autèntic la política es degrada en populisme. Rosa apunta que la religió, en el seu sentit més profund, ha estat tradicionalment una font de ressonància col·lectiva i lliga la crisi de les democràcies amb la desconnexió espiritual de les societats modernes. El discerniment com a resposta, personal i col·lectiva. Una de les respostes. Un camí.