No et conec. Ei, que no et conec. Ets tu? De veritat? Frase summament repetida aquest estiu. Surt de la boca de persones que, en un moment o un altre de la seva vida, van viure a Barcelona. Fa uns anys que són fora. I ara hi han passat algun dia, unes hores, una estona de pipes. Com un hàmster metrallador les han escopit totes de patac.
El primer i colossal vòmit és al centre. Rambles, Raval, gòtic... Els impacta com l’envestida d’un porc senglar assilvestrat i narcotitzat. No entenen res. Tot és al·lucinant, sorprenent, extraterrestre. Campi qui pugui. Una zona 0. De què? Indefinible, inqualificable, inexplicable. Però, ei, anem pujant, que ens toqui l’aire. Amunt, amunt... I el no et conec també puja com la temperatura d’un termòmetre trucat, drogat. Què passa?
M’ho explicava una amiga que durant els seus anys d’estudiant i post va viure per aquí, per Sarrià. Aquests dies va anar a veure una companya que hi continua vivint. No parava de mirar el mòbil. Què passa? Entren a les cases. Normal, no? No!!! A robar! Com? Sí, tot n’és ple. És un virus, una malaltia. Per això, miro el mòbil sense parar.
Sí, digui. Ja fa temps que dura la cosa. I, per això, també fa temps que hi ha un grup de WhatsApp amb un representant per edifici de la zona de Tres Torres-Sarrià (200 membres em diu el darrer dia, 200 finques). Circula informació immoble a immoble, carrer a carrer: avui han entrat aquí, demà allí, han pispat això, això altre, això ho han fet per aquí, això per allà... Sembla un canal de 24 hores de notícies. S’avisen. Es posen en alerta. Adverteixen, aconsellen, expliquen. I a partir d’aquí es traslladen els fets a la policia. Es veu que aquests grups s’estan clonant a altres zones de Barcelona (per exemple Diagonal Mar). La ciutat ja comença a fer una crida al sometent mòbil.
El món gira, però no avança. I tornem a mil anys enrere. Amb el naixement del sometent. Com sempre passa, quan l’Estat, en mal estat, no sap donar resposta a les necessitats bàsiques de les persones. El sometent és una institució genètica catalana. Així neix: davant de l’autoinsuficiència dels que manen, l’autosuficiència dels subjectes. Els individus per pobles, terres, ciutats, barris, etc., s’organitzen per protegir-se, defensar-se, ajudar-se. Societat civil. Des del 1068 amb el sagramental fins al 1978 que el senat espanyol aboleix el sometent. Devia funcionar la cosa per durar tant, oi? I no és estrany que ara torni via mòbil.
El sometent és la proto societat xarxa. Ràpida, comunicativa, interactiva, eficaç, segura. L’avantguarda davant el retrocés... Què passa a Barcelona perquè els ciutadans s’hagin d’organitzar per no tenir por al segle XXI? És la solidaritat de la desesperació. Els missatges d’ajuda, d’autoajuda, de necessitat, de temença, d’angoixa, d’ànsia... Davant el desnonament real i virtual de Barcelona molts només tenen un telèfon humà al qual aferrar-se. Bé, a vegades ni això.
Aquest estiu uns lladres van robar en el cotxe dels escortes de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. Fins aquí s’arriba. Potser és que a la ciutat no és que hi hagi robatoris als pisos, potser el que passa és que el que han robat, furtat, atracat, confiscat, desvalisat, rapinyat, és, precisament, absolutament, plenament i totalment la ciutat. No és estrany que molts no la (re)coneguin. Barcelona ja no hi és: Barcelona ha volat.
El primer i colossal vòmit és al centre. Rambles, Raval, gòtic... Els impacta com l’envestida d’un porc senglar assilvestrat i narcotitzat. No entenen res. Tot és al·lucinant, sorprenent, extraterrestre. Campi qui pugui. Una zona 0. De què? Indefinible, inqualificable, inexplicable. Però, ei, anem pujant, que ens toqui l’aire. Amunt, amunt... I el no et conec també puja com la temperatura d’un termòmetre trucat, drogat. Què passa?
M’ho explicava una amiga que durant els seus anys d’estudiant i post va viure per aquí, per Sarrià. Aquests dies va anar a veure una companya que hi continua vivint. No parava de mirar el mòbil. Què passa? Entren a les cases. Normal, no? No!!! A robar! Com? Sí, tot n’és ple. És un virus, una malaltia. Per això, miro el mòbil sense parar.
Sí, digui. Ja fa temps que dura la cosa. I, per això, també fa temps que hi ha un grup de WhatsApp amb un representant per edifici de la zona de Tres Torres-Sarrià (200 membres em diu el darrer dia, 200 finques). Circula informació immoble a immoble, carrer a carrer: avui han entrat aquí, demà allí, han pispat això, això altre, això ho han fet per aquí, això per allà... Sembla un canal de 24 hores de notícies. S’avisen. Es posen en alerta. Adverteixen, aconsellen, expliquen. I a partir d’aquí es traslladen els fets a la policia. Es veu que aquests grups s’estan clonant a altres zones de Barcelona (per exemple Diagonal Mar). La ciutat ja comença a fer una crida al sometent mòbil.
El món gira, però no avança. I tornem a mil anys enrere. Amb el naixement del sometent. Com sempre passa, quan l’Estat, en mal estat, no sap donar resposta a les necessitats bàsiques de les persones. El sometent és una institució genètica catalana. Així neix: davant de l’autoinsuficiència dels que manen, l’autosuficiència dels subjectes. Els individus per pobles, terres, ciutats, barris, etc., s’organitzen per protegir-se, defensar-se, ajudar-se. Societat civil. Des del 1068 amb el sagramental fins al 1978 que el senat espanyol aboleix el sometent. Devia funcionar la cosa per durar tant, oi? I no és estrany que ara torni via mòbil.
El sometent és la proto societat xarxa. Ràpida, comunicativa, interactiva, eficaç, segura. L’avantguarda davant el retrocés... Què passa a Barcelona perquè els ciutadans s’hagin d’organitzar per no tenir por al segle XXI? És la solidaritat de la desesperació. Els missatges d’ajuda, d’autoajuda, de necessitat, de temença, d’angoixa, d’ànsia... Davant el desnonament real i virtual de Barcelona molts només tenen un telèfon humà al qual aferrar-se. Bé, a vegades ni això.
Aquest estiu uns lladres van robar en el cotxe dels escortes de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. Fins aquí s’arriba. Potser és que a la ciutat no és que hi hagi robatoris als pisos, potser el que passa és que el que han robat, furtat, atracat, confiscat, desvalisat, rapinyat, és, precisament, absolutament, plenament i totalment la ciutat. No és estrany que molts no la (re)coneguin. Barcelona ja no hi és: Barcelona ha volat.