En Ricard i la Carme són uns amics de fa anys. Són pares, una família que mai hauria imaginat el malson que viuen fa dos anys i mig, buscant el seu fill.
El Pol era noi jove dedicat a la muntanya i l’escalada. Després de la pandèmia va decidir marxar a treballar a la muntanya, en allò que estimava. Va anar acceptant petites feines molt temporals. L’any 2021 va acceptar una feina, es tractava de vigilar una plantació a les Borges Blanques. La plantació era de marihuana i el dia que posava fi a la feina el Pol va desaparèixer. No el van trobar mai més i encara el cerquen.
Com pots fer el dol a algú si no saps on és el seu cos? A Guatemala vaig conèixer Marisa Torressi, una psicòloga social que feia acompanyament en el dol de les comunitats indígenes afectades per les desaparicions. Em va explicar la seva feina, en concret l’acompanyament psicosocial de la comunitat maia que el 1982 es va veure afectada per la massacre de Río Negro, liderada per Rios Montt. En el context del conflicte intern a Guatemala entre 1982 i 83, més de 400 persones, dones, homes i criatures van desaparèixer a la zona executades i enterrades en foses. Na Marisa i els seus companys acompanyaven la comunitat per poder fer el dol sense haver trobat el cos i, alhora, en la reivindicació de trobar-los i exigir veritat, justícia i reparació. Aquesta situació la podem trobar a molts, o tots, els conflictes armats. La importància del dol me la va fer veure la Marisa i com la comunitat era bàsica en aquest acompanyament.
El Ricard i la Carme no viuen en un país en ple conflicte armat, el seu fill va desaparèixer en l’exercici d’una responsabilitat laboral que sembla que ni tan sols li van pagar, i per això la deixava en aquell moment. El risc el van portar les màfies que trafiquen amb drogues. De fet, el cos del Pol el van trobar uns testimonis i va desaparèixer posteriorment, quan els agents de Mossos van arribar ja no hi era, tampoc la marihuana.
Les circumstàncies no permeten saber les causes de l’assassinat. De fet, en Pol, a hores d’ara, és una persona desapareguda tot i que els rastres indiquen que no és viu. Però el dol no es pot tancar, ni tan sols tancar legalment la mort. La justícia no considera, encara, que l’han mort.
La Carme i el Ricard volen, necessiten acomiadar en Pol, tancar el cercle de la vida del seu fill. Plorar la seva mort, no la seva absència. Necessiten respostes i posar final a una espera dolorosa. Demanen suport per poder posar final al patiment, donar un adeu digne al seu fill i poder sobreviure la seva mort. La seva reparació és poder assumir-la, trobar el seu cos i acomiadar-se. La seva reparació seria poder tancar dignament el seu dol.
Torno a la Marisa -que serveixi d’humil homenatge vuit anys després de la seva mort- que em va fer veure la importància de tancar el dol. Com el tancament del dol és un dret no reconegut, però té un impacte enorme. El dany sobre la salut de les persones supervivents que no poden tancar el seu dol, sobretot quan és efecte de fets violents.
Res pot reparar completament el dolor de la mort d’un fill, però poder enfrontar aquesta mort, fer el dol, permet, malgrat el dolor de la pèrdua, seguir la vida sense ell i recordar-lo des de l’enfortiment emocional i no des de la inseguretat i la impotència.