Quan, des de la meva talaia d’anys, evoco segons quins esdeveniments o situacions, el meu oient fa un posat d’incomprensió, i un gest com de no voler del tot contactar; simplement, no està al corrent, no pot estar-hi perquè allò que jo explico cau fora de les coordenades de temps i espai que l’interlocutor abasta. I hi cau en tant que esdeveniment i en tant que tema apetible. Les coses més cruentes viscudes setanta anys enrere per qui aleshores tenia vint o trenta anys, per al que ara té aquella mateixa edat són batalletes d’impossible encarnació; són contalles d’un altre temps. La història comença per als joves a la joventut del pare i mare, a l’adultesa de l’avi.
Hi va haver uns anys que davant dels adolescents no podies quasi parlar de la Guerra Civil; era un tabú, i no entenies, tu que pertanyies a una generació que la va patir molt directament, amb familiars joves al front i tothom sota les bombes, que la quitxalla dels anys cinquanta-seixanta del segle XX ignoressin quasi tot, i els fes nosa l’evocació del conflicte: una fantasma que tu tenies tan present. Els feia nosa no només perquè és una imatge dolorosa, sinó perquè “no volien visionar aquell film”.
Ja sabem que les generacions volen passar pàgina, i ben de pressa, dels fets i discursos de la generació anterior. En aquesta positura constatem no solament un refús perquè els més grans donen importància a un fet desastrós, sinó un xic d’aprensió -qui sap- a viure situacions semblants. Dessota la desqualificació més o menys conscient de la generació que els precedeix, subjau el temor que el fat malèvol els colpeixi a ells. Dins de les consciències viu sempre el serpent adormit que es despertarà un dia i farà viure situacions semblants a les que el relat dels grans desvela amb colors contundents, dramàtics.
O és que, més ensota, petits i grans trobem injust que el món sigui injust? Bé, algú ha dit i repetit allò de la vall de llàgrimes.
Hi va haver uns anys que davant dels adolescents no podies quasi parlar de la Guerra Civil; era un tabú, i no entenies, tu que pertanyies a una generació que la va patir molt directament, amb familiars joves al front i tothom sota les bombes, que la quitxalla dels anys cinquanta-seixanta del segle XX ignoressin quasi tot, i els fes nosa l’evocació del conflicte: una fantasma que tu tenies tan present. Els feia nosa no només perquè és una imatge dolorosa, sinó perquè “no volien visionar aquell film”.
Ja sabem que les generacions volen passar pàgina, i ben de pressa, dels fets i discursos de la generació anterior. En aquesta positura constatem no solament un refús perquè els més grans donen importància a un fet desastrós, sinó un xic d’aprensió -qui sap- a viure situacions semblants. Dessota la desqualificació més o menys conscient de la generació que els precedeix, subjau el temor que el fat malèvol els colpeixi a ells. Dins de les consciències viu sempre el serpent adormit que es despertarà un dia i farà viure situacions semblants a les que el relat dels grans desvela amb colors contundents, dramàtics.
O és que, més ensota, petits i grans trobem injust que el món sigui injust? Bé, algú ha dit i repetit allò de la vall de llàgrimes.