En general, l’esquerra ha mantingut unes anàlisis poc acurades del que va suposar el feixisme a la Itàlia d’entreguerres i el nazisme a Alemanya i de com i per què van arribar al poder. Sens dubte, en el cas alemany, la imposició de reparacions de guerra en el Tractat de Versalles (1919) i en els Acords de Londres (1921) van suposar un cop molt dur per a l’afeblida economia de la República de Weimar i van ocasionar una hiperinflació que va erosionar els ingressos i va reduir dràsticament el poder adquisitiu de les classes mitjanes i de la petita burgesia i de les classes treballadores. Un sentiment d’humiliació es va estendre per àmplies capes de la població, especialment entre els funcionaris i els militars. Sentiment que s’aguditzà el 1923 quan França ocupà el Ruhr perquè Berlín havia deixat de complir amb les seves obligacions. Tot i els acords posteriors per reduir i diferir el deute generat per les reparacions, la crisi de 1929 -com a Àustria, les inversions estatunidenques havien fet Alemanya molt dependent de les vicissituds de l’economia de la potència americana- i un atur creixent portaren al col·lapse econòmic el 1931. En aquest context, les eleccions de setembre de 1930 suposen un tomb. El Partit Socialdemòcrata, que formava part de la coalició de govern, segueix sent el més votat i obté 143 escons sobre 577, però, el Partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP, Partit Nazi) coneix un fort creixement i se situava com a segona força política en passar dels 12 als 107 escons. També augmenta el Partit Comunista que arriba als 77 escons. Tanmateix, el veritable assalt al poder per via electoral del NSDAP té lloc en les dues eleccions federals de 1932, quan esdevé la primera força política del Reichstag (230 escons el juliol i 196 el novembre), i, definitivament, en les novenes i darreres eleccions de la República de Weymar quan arriba als 288 escons. A partir de llavors, tots els partits de l’oposició són prohibits i les llistes electorals només comprenen membres del NSDAP i "independents" afins.
Seria un error, però, creure que el nazisme arriba al poder només a conseqüència de la profunda crisi econòmica d’Alemanya, com també s’argumenta ara per explicar la victòria de Javier Milei a l’Argentina. De la mateixa manera que seria un error creure que el feixisme actual es vesteix amb les mateixes connotacions, corretges, símbols, camises blaves, càntics i banderes que el de fa gairebé un segle, per molt que les manifestacions de Falange d’aquests darrers dies en contra la llei d’amnistia ho recordin. El feixisme italià i el nazisme alemany arriben al poder impulsats per la crisi econòmica i per ser capaços de projectar una certa estètica innovadora i modernista, d’utilitzar amb molta habilitat les fake news (allò de Joseph Goebbels que una mentida repetida manta vegades es converteix en una gran veritat), de saber aprofitar el desgast i el descrèdit de la vella classe política (en l’actualitat el denominat establishment polític professional, un dels tòpics preferits de Donald Trump a les eleccions de 2016 va ser acusar reiteradament a Hillary Clinton de formar-hi part), de dominar la política, els esdeveniments i les tècniques de comunicació de masses i de l’habilitat per culpar de tots els problemes de la nació o de l’estat a l’acció subversiva de minories organitzades que són convertides en veritables "caps de turc" contra les quals acaben legitimant-se tota mena de barbaritats (els jueus i els comunistes a l’Alemanya nazi; per Franco i el nacionalcatolicisme, una versió arnada del feixisme, la conspiració judeo-maçònica-comunista internacional).
Avui les coses són, evidentment, diferents i el cavall de batalla de l’extrema dreta és ara la immigració i els refugiats, sobretot si són musulmans. En els nous feixistes, la islamofòbia ha substituït la fòbia als jueus dels seus avis. Un altre aspecte fonamental és l’aparent acceptació de les regles democràtiques, tot i que quan no aconsegueixen governar no dubten a desqualificar els resultats o fins i tot, esperonats per Donald Trump, intentar assaltar el Capitoli dels Estats Units el gener de 2021 o els edificis federals de la plaça dels Tres Poders de Brasília el gener de 2023 com van fer els partidaris de Jair Bolsonaro. I, per descomptat, també destaquen l’ús de les fake news o les propostes simples per solucionar problemes complexos.
A l’estat espanyol, les eleccions espanyoles del 23 de juliol van deixar uns resultats que, tot i ser el PP el partit més votat, no donaven cap possibilitat a Alberto Núñez Feijóo de formar govern després dels pactes municipals i autonòmiques amb Vox consentits, sinó encoratjats, pel "moderat" expresident de Galícia. Pedro Sánchez arriba de nou al govern amb el suport de sis forces polítiques (ERC, Junts, Bildu, PNB, BNG i CC) a més, òbviament, dels vots del PSOE i de Sumar i, des de llavors, no ha deixat de ser objecte de crítiques, de campanyes d’intoxicació, d'assetjaments diaris de la seu del PSOE a Madrid i d’usar la llei d’amnistia, contra la que s’han mobilitzat els jutges i els fiscals més conservadors, com ariet contra la nova presidència de Sánchez. Llei que, per la cara que posava el dia de la presa de possessió, tampoc sembla agradar al rei Felip VI, ja que la seva aprovació desqualificaria el dur discurs que va pronunciar el 3 d’octubre de 2017.
La darrera aportació a l’univers populista i de l’extrema dreta ha estat la del denominat "Donald Trump argentí", el ja mencionat Milei, que ha rebut el suport de Trump, de Bolsonaro i de Santiago Abascal. És partidari de la lliure venda d’armes de foc i òrgans humans, socialment conservador, contrari a l’avortament (la llei fou aprovada el 2020) i partidari de privatitzar les empreses públiques estatals, d’introduir el dòlar nord-americà i de tancar el Banc Central argentí. En els seus mítings es definia com el "rei de la selva" i apareixia amb una moto serra, símbol de la seva proposta de disminuir la despesa pública amb retallades en les polítiques socials com sanitat, educació i les polítiques relacionades amb la memòria història, mentre la futura vicepresidenta Victoria Villaruel qüestionava els crims, les desaparicions i les tortures atribuïts a la dictadura (1976-1983). Finalment, mentre escrivia aquest article, s’ha produït la victòria als Països Baixos del Partit per la Llibertat de l’ultradretà, xenòfob (islamòfob confés) i euroescèptic Geer Wilders que, tanmateix, no podrà formar govern o requerirà les formacions conservadores per fer-ho.
En suma, l’ascens del populisme (sovint de dretes, però també d’esquerres) i dels moviments neofeixistes i d’extrema dreta són una veritable amenaça per la pervivència dels valors democràtics i les llibertats tal com les hem conegut fins ara. I el més preocupant és que, com demostra l’informe del Latinobaròmetro d’enguany, a l’Amèrica Llatina la democràcia cada cop té menys suport, s’ha incrementat la indiferència pel tipus de règim i la població manifesta àdhuc una creixent preferència per sistemes autoritaris si solucionen els seus problemes (o prometen fer-ho encara que la realitat després sigui molt diferent). En el rerefons d’aquesta crisi democràtica, el descrèdit dels partits polítics i la corrupció: des de finals del segle XX, 21 presidents han estat condemnats per corrupció a l’Amèrica Llatina, 20 no van acabar el seu mandat i molts han canviat les regles del joc per romandre en el poder. I aquest és un mal cada cop més freqüent que també afecta altres latituds i es converteix en la porta d’entrada d’una deriva autoritària que presagia un futur cada cop més desigual, menys democràtic i políticament més conflictiu i inestable.
Seria un error, però, creure que el nazisme arriba al poder només a conseqüència de la profunda crisi econòmica d’Alemanya, com també s’argumenta ara per explicar la victòria de Javier Milei a l’Argentina. De la mateixa manera que seria un error creure que el feixisme actual es vesteix amb les mateixes connotacions, corretges, símbols, camises blaves, càntics i banderes que el de fa gairebé un segle, per molt que les manifestacions de Falange d’aquests darrers dies en contra la llei d’amnistia ho recordin. El feixisme italià i el nazisme alemany arriben al poder impulsats per la crisi econòmica i per ser capaços de projectar una certa estètica innovadora i modernista, d’utilitzar amb molta habilitat les fake news (allò de Joseph Goebbels que una mentida repetida manta vegades es converteix en una gran veritat), de saber aprofitar el desgast i el descrèdit de la vella classe política (en l’actualitat el denominat establishment polític professional, un dels tòpics preferits de Donald Trump a les eleccions de 2016 va ser acusar reiteradament a Hillary Clinton de formar-hi part), de dominar la política, els esdeveniments i les tècniques de comunicació de masses i de l’habilitat per culpar de tots els problemes de la nació o de l’estat a l’acció subversiva de minories organitzades que són convertides en veritables "caps de turc" contra les quals acaben legitimant-se tota mena de barbaritats (els jueus i els comunistes a l’Alemanya nazi; per Franco i el nacionalcatolicisme, una versió arnada del feixisme, la conspiració judeo-maçònica-comunista internacional).
Avui les coses són, evidentment, diferents i el cavall de batalla de l’extrema dreta és ara la immigració i els refugiats, sobretot si són musulmans. En els nous feixistes, la islamofòbia ha substituït la fòbia als jueus dels seus avis. Un altre aspecte fonamental és l’aparent acceptació de les regles democràtiques, tot i que quan no aconsegueixen governar no dubten a desqualificar els resultats o fins i tot, esperonats per Donald Trump, intentar assaltar el Capitoli dels Estats Units el gener de 2021 o els edificis federals de la plaça dels Tres Poders de Brasília el gener de 2023 com van fer els partidaris de Jair Bolsonaro. I, per descomptat, també destaquen l’ús de les fake news o les propostes simples per solucionar problemes complexos.
A l’estat espanyol, les eleccions espanyoles del 23 de juliol van deixar uns resultats que, tot i ser el PP el partit més votat, no donaven cap possibilitat a Alberto Núñez Feijóo de formar govern després dels pactes municipals i autonòmiques amb Vox consentits, sinó encoratjats, pel "moderat" expresident de Galícia. Pedro Sánchez arriba de nou al govern amb el suport de sis forces polítiques (ERC, Junts, Bildu, PNB, BNG i CC) a més, òbviament, dels vots del PSOE i de Sumar i, des de llavors, no ha deixat de ser objecte de crítiques, de campanyes d’intoxicació, d'assetjaments diaris de la seu del PSOE a Madrid i d’usar la llei d’amnistia, contra la que s’han mobilitzat els jutges i els fiscals més conservadors, com ariet contra la nova presidència de Sánchez. Llei que, per la cara que posava el dia de la presa de possessió, tampoc sembla agradar al rei Felip VI, ja que la seva aprovació desqualificaria el dur discurs que va pronunciar el 3 d’octubre de 2017.
La darrera aportació a l’univers populista i de l’extrema dreta ha estat la del denominat "Donald Trump argentí", el ja mencionat Milei, que ha rebut el suport de Trump, de Bolsonaro i de Santiago Abascal. És partidari de la lliure venda d’armes de foc i òrgans humans, socialment conservador, contrari a l’avortament (la llei fou aprovada el 2020) i partidari de privatitzar les empreses públiques estatals, d’introduir el dòlar nord-americà i de tancar el Banc Central argentí. En els seus mítings es definia com el "rei de la selva" i apareixia amb una moto serra, símbol de la seva proposta de disminuir la despesa pública amb retallades en les polítiques socials com sanitat, educació i les polítiques relacionades amb la memòria història, mentre la futura vicepresidenta Victoria Villaruel qüestionava els crims, les desaparicions i les tortures atribuïts a la dictadura (1976-1983). Finalment, mentre escrivia aquest article, s’ha produït la victòria als Països Baixos del Partit per la Llibertat de l’ultradretà, xenòfob (islamòfob confés) i euroescèptic Geer Wilders que, tanmateix, no podrà formar govern o requerirà les formacions conservadores per fer-ho.
En suma, l’ascens del populisme (sovint de dretes, però també d’esquerres) i dels moviments neofeixistes i d’extrema dreta són una veritable amenaça per la pervivència dels valors democràtics i les llibertats tal com les hem conegut fins ara. I el més preocupant és que, com demostra l’informe del Latinobaròmetro d’enguany, a l’Amèrica Llatina la democràcia cada cop té menys suport, s’ha incrementat la indiferència pel tipus de règim i la població manifesta àdhuc una creixent preferència per sistemes autoritaris si solucionen els seus problemes (o prometen fer-ho encara que la realitat després sigui molt diferent). En el rerefons d’aquesta crisi democràtica, el descrèdit dels partits polítics i la corrupció: des de finals del segle XX, 21 presidents han estat condemnats per corrupció a l’Amèrica Llatina, 20 no van acabar el seu mandat i molts han canviat les regles del joc per romandre en el poder. I aquest és un mal cada cop més freqüent que també afecta altres latituds i es converteix en la porta d’entrada d’una deriva autoritària que presagia un futur cada cop més desigual, menys democràtic i políticament més conflictiu i inestable.