He visitat unes hores Sant Feliu de Guíxols, ciutat amb la qual tinc una llarga relació. N’he recorregut els impol·luts carrers, n’he admirat les llustroses façanes en un dia de llum immillorable, en aquesta cua de mig estiu que és la incipient tardor. El massiu gruix de turistes ha minvat, els espais s’omplen de sentit i tot és més abastador per al visitant. Els molts cafès i bars del centre i vora mar estan encara en activitat, una imatge que es multiplica en tot el mapa turístic; rètols en diferents llengües, car estem al servei del client forà.
Proveu de demanar quelcom en molts de bars i cafeteries de la costa, amunt i avall de Barcelona. Trobareu encarregats naturals del país, però també molts empleats estrangers, que s’expressen en castellà als clients. Si els parleu en català us respondran en castellà. A alguns els he sentit dir “no l’entenc perquè em parla en català”, i això en boca d’un immigrat a Catalunya és com un retret sorprenentment feridor: no m’entén perquè li parlo a la meva terra en la meva llengua? Però: on som?
Mirem de retrocedir unes quantes dècades, car el mal ve de lluny. En el creixement explosiu del turisme dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, els treballadors sobrevinguts als serveis de bar i menjar provenien del sud espanyol i dins aquell règim franquista resultava improductiu aconsellar que els treballadors aprenguessin el català, que ni s’ensenyava a l’escola ni era als mitjans. Com que els estrangers a tot estirar sabien alguns mots en castellà, els cambrers i encarregats dels establiments en tenien prou amb aquella llengua i fins a cert punt es desentenien dels clients del país, els quals, per l’automatisme propiciat pel règim, s’expressaven amb ells quasi sempre en castellà. Jo vaig tenir feina a Blanes perquè un cambrer em portés una forquilla, mot que jo no li volia traduir.
Potser a partir de 1980 hauria estat raonable que els propietaris dels establiments comencessin a canviar les coses, induint els empleats a servir-se del català, encara que fos mig-après, amb els clients de la terra. De segur que l’ambient hauria canviat. Per a fer això calia que l’amo o mestressa fos catalanòfil, en el sentit de conscient de l’afeblida salut de la llengua i la necessitat d’envigorir-la. Per dissort, molts empresaris miraven exclusivament al calaix, i el calaix no té llengua.
Després d’un temps, als cambrers i mossos meridionals s’hi van afegir els procedents de països llunyans, eslovacs, bielorussos, bosnians, romanesos, llatinoamericans. Aquests han endurit la situació, majorment els de l’Amèrica Llatina, que arriben a un país que té com a llengua estatal el castellà, la seva. Com que, malgrat les campanyes i avisos seriosos que el català retrocedeix, els responsables dels locals no indueixen els empleats a entrar en el català, i com que el Govern no pot decretar que per treballar aquí calgui saber el català, ens quedarem en la lluita a favor de la llengua sols amb els lingüistes, els professors de català i algun ardit voluntari, tots maldant no només per aconseguir que els immigrants s’avinguin a emprar el català, sinó també –i sobretot- que els catalans parlin sempre en català, en tota circumstància. Si nosaltres no donem exemple, els treballadors estrangers continuaran, més altius que humils, reiterant: “No le entiendo porque usted me habla en catalán”.
Proveu de demanar quelcom en molts de bars i cafeteries de la costa, amunt i avall de Barcelona. Trobareu encarregats naturals del país, però també molts empleats estrangers, que s’expressen en castellà als clients. Si els parleu en català us respondran en castellà. A alguns els he sentit dir “no l’entenc perquè em parla en català”, i això en boca d’un immigrat a Catalunya és com un retret sorprenentment feridor: no m’entén perquè li parlo a la meva terra en la meva llengua? Però: on som?
Mirem de retrocedir unes quantes dècades, car el mal ve de lluny. En el creixement explosiu del turisme dels anys cinquanta-seixanta del segle passat, els treballadors sobrevinguts als serveis de bar i menjar provenien del sud espanyol i dins aquell règim franquista resultava improductiu aconsellar que els treballadors aprenguessin el català, que ni s’ensenyava a l’escola ni era als mitjans. Com que els estrangers a tot estirar sabien alguns mots en castellà, els cambrers i encarregats dels establiments en tenien prou amb aquella llengua i fins a cert punt es desentenien dels clients del país, els quals, per l’automatisme propiciat pel règim, s’expressaven amb ells quasi sempre en castellà. Jo vaig tenir feina a Blanes perquè un cambrer em portés una forquilla, mot que jo no li volia traduir.
Potser a partir de 1980 hauria estat raonable que els propietaris dels establiments comencessin a canviar les coses, induint els empleats a servir-se del català, encara que fos mig-après, amb els clients de la terra. De segur que l’ambient hauria canviat. Per a fer això calia que l’amo o mestressa fos catalanòfil, en el sentit de conscient de l’afeblida salut de la llengua i la necessitat d’envigorir-la. Per dissort, molts empresaris miraven exclusivament al calaix, i el calaix no té llengua.
Després d’un temps, als cambrers i mossos meridionals s’hi van afegir els procedents de països llunyans, eslovacs, bielorussos, bosnians, romanesos, llatinoamericans. Aquests han endurit la situació, majorment els de l’Amèrica Llatina, que arriben a un país que té com a llengua estatal el castellà, la seva. Com que, malgrat les campanyes i avisos seriosos que el català retrocedeix, els responsables dels locals no indueixen els empleats a entrar en el català, i com que el Govern no pot decretar que per treballar aquí calgui saber el català, ens quedarem en la lluita a favor de la llengua sols amb els lingüistes, els professors de català i algun ardit voluntari, tots maldant no només per aconseguir que els immigrants s’avinguin a emprar el català, sinó també –i sobretot- que els catalans parlin sempre en català, en tota circumstància. Si nosaltres no donem exemple, els treballadors estrangers continuaran, més altius que humils, reiterant: “No le entiendo porque usted me habla en catalán”.