"La sèrie Chernobyl ha fet molt mal", va comentar l'altre dia un company després de veure que el turisme a la zona zero ucraïnesa ha augmentat exponencialment arran de l'èxit audiovisual d'HBO. Vaig pensar que era just a l'inrevés: el que fa mal és que la reacció d'alguns espectadors hagi estat comprar vols i cap a Prípiat, que hi falta gent (mai més ben dit).
En quin moment no van entendre que es tracta d'una zona d'exclusió nuclear? No els va quedar clar com pot ser de nociu per a la salut? Fins al 2010 només hi podia entrar personal autoritzat, i ara hi ha qui paga 100 euros, signa un paper assumint tota responsabilitat i s'acosta al reactor número 4 per fer-se un bany de radioactivitat! Per no parlar dels que ho fan disfressats amb mascaretes, granotes blanques i dosímetres, que em sembla, més que frívol, pornogràfic.
Això només es pot explicar per una tendència inherent en l'ésser humà al morbo. És a dir, l'al·licient per a aquests turistes rau precisament en el fet que es tracta d'un lloc perillós i que ha estat escenari d'una gran tragèdia. Assumeixen el risc perquè els perd la transgressió, els sedueix enormement allò que està prohibit. Si, a més, hi sumem la tendència connatural a seguir les modes, ja tenim la combinació perfecta.
Fins i tot hi ha una derivada encara més obscena: el "turisme de guerra". Fa uns anys vaig anar als Alts del Golan, des del costat israelià, i em vaig esgarrifar veient que als miradors hi havia turistes que s'hi havien acostat expressament per contemplar en directe els bombardejos i combats al territori sirià. Guiris amb camises hawaianes i binocles que volien ser testimonis de l'espectacle més macabre que existeix.
A Espanya, la inconsciència instagramer ha trobat refugi en un llac tòxic proper a una mina abandonada de Galícia. L'aigua contaminada ha quedat tenyida d'un idíl·lic color turquesa i l'ha convertit en la postal ideal. Una horda de joves assedegats de likes s'hi han banyat malgrat les contraindicacions. De fet, han ignorat el testimoni dels seus predecessors, que van admetre que la visita els havia provocat vòmits i erupcions a la pell però que "la foto havia valgut la pena".
En definitiva, no entenc el risc gratuït. Trobo ridícul jugar-se la salut pel morbo i les modes. És clar que en moments puntuals té sentit arriscar la vida, si és per un motiu de pes. Quan he estat treballant en zones de guerra era conscient que assumia un risc, però ho feia per informar de la tragèdia que vivia la població civil. Tinc la sensació que qui es posa en perill a Txernòbil és perquè no sap què significa el perill.
En quin moment no van entendre que es tracta d'una zona d'exclusió nuclear? No els va quedar clar com pot ser de nociu per a la salut? Fins al 2010 només hi podia entrar personal autoritzat, i ara hi ha qui paga 100 euros, signa un paper assumint tota responsabilitat i s'acosta al reactor número 4 per fer-se un bany de radioactivitat! Per no parlar dels que ho fan disfressats amb mascaretes, granotes blanques i dosímetres, que em sembla, més que frívol, pornogràfic.
Això només es pot explicar per una tendència inherent en l'ésser humà al morbo. És a dir, l'al·licient per a aquests turistes rau precisament en el fet que es tracta d'un lloc perillós i que ha estat escenari d'una gran tragèdia. Assumeixen el risc perquè els perd la transgressió, els sedueix enormement allò que està prohibit. Si, a més, hi sumem la tendència connatural a seguir les modes, ja tenim la combinació perfecta.
Fins i tot hi ha una derivada encara més obscena: el "turisme de guerra". Fa uns anys vaig anar als Alts del Golan, des del costat israelià, i em vaig esgarrifar veient que als miradors hi havia turistes que s'hi havien acostat expressament per contemplar en directe els bombardejos i combats al territori sirià. Guiris amb camises hawaianes i binocles que volien ser testimonis de l'espectacle més macabre que existeix.
A Espanya, la inconsciència instagramer ha trobat refugi en un llac tòxic proper a una mina abandonada de Galícia. L'aigua contaminada ha quedat tenyida d'un idíl·lic color turquesa i l'ha convertit en la postal ideal. Una horda de joves assedegats de likes s'hi han banyat malgrat les contraindicacions. De fet, han ignorat el testimoni dels seus predecessors, que van admetre que la visita els havia provocat vòmits i erupcions a la pell però que "la foto havia valgut la pena".
En definitiva, no entenc el risc gratuït. Trobo ridícul jugar-se la salut pel morbo i les modes. És clar que en moments puntuals té sentit arriscar la vida, si és per un motiu de pes. Quan he estat treballant en zones de guerra era conscient que assumia un risc, però ho feia per informar de la tragèdia que vivia la població civil. Tinc la sensació que qui es posa en perill a Txernòbil és perquè no sap què significa el perill.