No coneixia els seus noms, però es va escapar cap allà en un viatge llampec. Tots el miraven. És ell. Des de Califòrnia fins a Catalunya. Flist-flast. Ve a recollir la Creu de Sant Jordi, però vol passar unes hores a la ciutat on va néixer. El 1985, Josep Carner-Ribalta (1898-1988) fa una xerrada a un grup de joves de Balaguer. El mite. La mà dreta de Francesc Macià. L’home que estava al seu costat a Moscou i a Prats de Molló, que fa d’avançada de la causa de Catalunya al món: Brussel·les, l’Havana, Mèxic, els Estats Units... Exiliat etern. Tots aquells joves sense nom sembla que volen el mateix. El mateix que ell busca des de tota la vida. Obre la boca. Antiga, rovellada i lenta, però clara, claríssima: “Amb Espanya no ens podem entendre, la independència és la sola solució”. Se’l miren. Es miren. Estan sols.
El 20 d’octubre del 2006, el sociòleg Salvador Cardús escriu un article al diari Avui: “Els sense nom”. Resum mirant el carrer: “Ara, catalanistes expulsats, nacionalistes sospitosos, sobiranistes traïdors i independentistes independents ens hem quedat sense nom. No tenim nom, nosaltres, ni té nom el nostre espai, que és ben bé polític, nacional, sí, però que no és partidista”. 2006, no cal dir què ha passat des d'aquell precís any fins avui. No cal dir-ho. Tothom pot fer el seu àlbum de fotos. Però, ara mateix, tornen els sense nom.
Són molts. Són força. Més del que ens pensem.Més del que es creuen o no volen creure alguns de totes bandes. Cert: difícils de quantificar numèricament, electoralment i anímicament. El denominador comú és que, des del 2017, no tenen nom o han anat perdent el nom. Han votat Junts, ERC i CUP, i, d'altra banda, no han votat partits anomenats sobiranistes. Els veureu i no els veureu. Els veureu a la cimera Sánchez-Macron, però d’altres no hi eren. Uns criden, els altres callen. Hi ha molts sense nom. Sí, d’acord. N’hi ha que votaran. Però d’altres, no. Els sense nom s’eixamplen sense partit. Com Espanya s’eixampla com a piconadora. S’obre camí el PSC. I a les properes municipals veurem com cauran bastions dels partits dits sobiranistes. Serà també un clic. Cada cop, governar serà més difícil: aquí i allí. No és la fragmentació: és la complexitat de la realitat, de les realitats. Miralls trencats. Els sense nom, però continuaran. Ja hi eren.
“L’únic interès de la meva vida és Catalunya i la independència. No em desvio ni un pèl d’aquesta única prioritat. Aquest és l’objectiu que persegueixo i tot el que faig és en aquesta direcció”, va dir Carner-Ribalta el 1985 a aquells joves sense nom. La qüestió és per què sempre tornen, els sense nom. I per què mai marxen. I perquè es repeteix, generació rere generació, el que diuen i rediuen els Carner-Ribalta de torn: “Per ser independents, Catalunya necessita voler-ho i que els catalans formin un moviment fort, amb una base social àmplia i una visió clara, donant la prioritat a la independència per damunt de les diferències ideològiques, polítiques i socials”.
El 20 d’octubre del 2006, el sociòleg Salvador Cardús escriu un article al diari Avui: “Els sense nom”. Resum mirant el carrer: “Ara, catalanistes expulsats, nacionalistes sospitosos, sobiranistes traïdors i independentistes independents ens hem quedat sense nom. No tenim nom, nosaltres, ni té nom el nostre espai, que és ben bé polític, nacional, sí, però que no és partidista”. 2006, no cal dir què ha passat des d'aquell precís any fins avui. No cal dir-ho. Tothom pot fer el seu àlbum de fotos. Però, ara mateix, tornen els sense nom.
Són molts. Són força. Més del que ens pensem.Més del que es creuen o no volen creure alguns de totes bandes. Cert: difícils de quantificar numèricament, electoralment i anímicament. El denominador comú és que, des del 2017, no tenen nom o han anat perdent el nom. Han votat Junts, ERC i CUP, i, d'altra banda, no han votat partits anomenats sobiranistes. Els veureu i no els veureu. Els veureu a la cimera Sánchez-Macron, però d’altres no hi eren. Uns criden, els altres callen. Hi ha molts sense nom. Sí, d’acord. N’hi ha que votaran. Però d’altres, no. Els sense nom s’eixamplen sense partit. Com Espanya s’eixampla com a piconadora. S’obre camí el PSC. I a les properes municipals veurem com cauran bastions dels partits dits sobiranistes. Serà també un clic. Cada cop, governar serà més difícil: aquí i allí. No és la fragmentació: és la complexitat de la realitat, de les realitats. Miralls trencats. Els sense nom, però continuaran. Ja hi eren.
“L’únic interès de la meva vida és Catalunya i la independència. No em desvio ni un pèl d’aquesta única prioritat. Aquest és l’objectiu que persegueixo i tot el que faig és en aquesta direcció”, va dir Carner-Ribalta el 1985 a aquells joves sense nom. La qüestió és per què sempre tornen, els sense nom. I per què mai marxen. I perquè es repeteix, generació rere generació, el que diuen i rediuen els Carner-Ribalta de torn: “Per ser independents, Catalunya necessita voler-ho i que els catalans formin un moviment fort, amb una base social àmplia i una visió clara, donant la prioritat a la independència per damunt de les diferències ideològiques, polítiques i socials”.