El president del Sabadell va ironitzar fa mesos sobre la necessitat de crear un Podem de dretes que, dit en altres paraules i perquè ho entenguessin els que ho han d’entendre, serveixi per a què tot canviï una mica sense tocar gaire res. I ja és aquí: Ciudadanos.
Com que no tinc el gust no vull dir que Oliu pensés en Rivera ni que hi tingui cap mena de fília política, però fa l’efecte que allò que anomenaríem casta li ha comprat la idea per frenar el fenomen de Pablo Iglesias.
Per molt que Iglesias sembli disposat a seguir evolucionant fins a fer innecessari Rivera, el cert és que una Syriza espanyola seria encara un problema per una classe política i social que fins fa poc semblava encaminada a superar la devastadora crisi sense haver assumit canvis en allò important.
Si hom compara les agendes de C’s i de Podemos se n’adona que la de Rivera té poc a envejar de la d’Iglesias. Al contrari, C’s té presència en mitjans de gairebé tots els grups de comunicació, mentre que Podemos la té concentrada en uns de concrets. Si fins ara la sobreexposició de Rivera es devia al seu anticatalanisme balsàmic, ara, a més, se l’exposa per la possibilitat que té de redreçar els vots mal encaminats a Iglesias: doble oportunitat per ell, dues tasses per nosaltres.
Rivera ofereix el que l’establishment demana, un vot alternatiu que no qüestioni el que és substancial. Rivera mesura molt bé contra qui i contra què carrega. Els seus blancs són els excessos del poder polític, la corrupció i l’independentisme. Són crítiques còmodes, per aquells que necessiten algú que canalitzi el cabreig en la bona direcció.
Segurament aquest és un dels passos en fals de Rosa Díez, d’entrada més ben posicionada que Rivera per jugar el paper d’alternativa sensata que ara té el segon. Rosa, et vas equivocar. Mira que tenies coses a explicar-nos, però querellar-te contra Rato i tot el consell de Bankia era començar a entrar en terreny prohibit. Una cosa és fer-se el revolucionari contra quatre regidors de poble enganxats en algun cas de corrupció i l’altra molt diferent és trepitjar el jardí de segons qui. I Ciutadans ho cuida, això.
Díez i UPyD han estat completament defenestrats dels mitjans espanyols. Les tertúlies de Telecinco o La Sexta inclouen representants dels tres partits tradicionals i dels extraparlamentaris Podemos i C’s, però exclouen UPyD sense contemplacions. D’haver-se tractat d’un partit de l’esquerra alternativa, un boicot així hauria generat acampades permanents a Sol i a Torrespaña. Ho sento, Rosa, però el que hi ha en joc és molt important i ara fas nosa. A més, el culebrot de la sagrada unitat (dels partits) ha acabat en favor de Rivera i la qüestió generacional el posa al nivell d’Iglesias.
Mentrestant, al “centro izquierda no nacionalista” li plouen suports de tot el ventall de prohoms de la dreta més aviat nacionalista: Isabel San Sebastián, Hermann Tertsch, Jiménez Losantos o Bertín Osborne. I al País Valencià, Carolina Punset ja ha dit que, si poden, mantindran el PP al govern.
Com que no tinc el gust no vull dir que Oliu pensés en Rivera ni que hi tingui cap mena de fília política, però fa l’efecte que allò que anomenaríem casta li ha comprat la idea per frenar el fenomen de Pablo Iglesias.
Per molt que Iglesias sembli disposat a seguir evolucionant fins a fer innecessari Rivera, el cert és que una Syriza espanyola seria encara un problema per una classe política i social que fins fa poc semblava encaminada a superar la devastadora crisi sense haver assumit canvis en allò important.
Si hom compara les agendes de C’s i de Podemos se n’adona que la de Rivera té poc a envejar de la d’Iglesias. Al contrari, C’s té presència en mitjans de gairebé tots els grups de comunicació, mentre que Podemos la té concentrada en uns de concrets. Si fins ara la sobreexposició de Rivera es devia al seu anticatalanisme balsàmic, ara, a més, se l’exposa per la possibilitat que té de redreçar els vots mal encaminats a Iglesias: doble oportunitat per ell, dues tasses per nosaltres.
Rivera ofereix el que l’establishment demana, un vot alternatiu que no qüestioni el que és substancial. Rivera mesura molt bé contra qui i contra què carrega. Els seus blancs són els excessos del poder polític, la corrupció i l’independentisme. Són crítiques còmodes, per aquells que necessiten algú que canalitzi el cabreig en la bona direcció.
Segurament aquest és un dels passos en fals de Rosa Díez, d’entrada més ben posicionada que Rivera per jugar el paper d’alternativa sensata que ara té el segon. Rosa, et vas equivocar. Mira que tenies coses a explicar-nos, però querellar-te contra Rato i tot el consell de Bankia era començar a entrar en terreny prohibit. Una cosa és fer-se el revolucionari contra quatre regidors de poble enganxats en algun cas de corrupció i l’altra molt diferent és trepitjar el jardí de segons qui. I Ciutadans ho cuida, això.
Díez i UPyD han estat completament defenestrats dels mitjans espanyols. Les tertúlies de Telecinco o La Sexta inclouen representants dels tres partits tradicionals i dels extraparlamentaris Podemos i C’s, però exclouen UPyD sense contemplacions. D’haver-se tractat d’un partit de l’esquerra alternativa, un boicot així hauria generat acampades permanents a Sol i a Torrespaña. Ho sento, Rosa, però el que hi ha en joc és molt important i ara fas nosa. A més, el culebrot de la sagrada unitat (dels partits) ha acabat en favor de Rivera i la qüestió generacional el posa al nivell d’Iglesias.
Mentrestant, al “centro izquierda no nacionalista” li plouen suports de tot el ventall de prohoms de la dreta més aviat nacionalista: Isabel San Sebastián, Hermann Tertsch, Jiménez Losantos o Bertín Osborne. I al País Valencià, Carolina Punset ja ha dit que, si poden, mantindran el PP al govern.