Les valoracions que s’han fet del 9-N han estat majoritàriament de dues classes: les que s’han focalitzat en el context que ha precedit la votació i les que ho han fet en les expectatives que genera.
En el primer cas, s’han posat en valor coses com: l’enorme incertesa sobre la realització de la consulta a tan sols 72 hores de la mateixa; la intensitat de les amenaces durant la setmana prèvia –i la seva especificitat, la seva mala bava, assenyalant els agents més vulnerables i que no havien entrat en cap moment en el joc polític: els directors d’institut-; la nul·la sensació d’estar en campanya electoral durant tota la campanya electoral (“ostres, si el 9-N és diumenge que ve”); i la odissea del consens polític durant els dos anys previs al dia D.
L’altra classe de valoracions, diria que majoritària –la més interessant i interessada, crec-, gira al voltant de les expectatives generades pels resultats. És a dir, se centra en dues dades: la participació i el nombre de vots favorables a la independència. Això ens condueix immediatament a “La Pregunta”: té prou força, l’independentisme, per dur a terme el procés d’independència? Que en el context espanyol, és: són majoria els que donen suport al trencament de la legalitat espanyola i la seva conseqüent substitució per una de catalana? Votaran en conseqüència, el dia que sigui vinculant?
Els resultats han permès defensar qualsevol resposta. Jo em decanto a pensar que sí, que és probable que actualment es compti amb aquesta majoria. De forma ajustada i, per tant, molt vulnerable al que pugui passar els propers mesos i, especialment, durant la campanya electoral que s’esdevingui, però hi és. Penso que ballarà especialment en funció de les declaracions públiques que vagin provenint de la comunitat internacional –al final, serem independents quan els altres ens diguin que ho som-.
Per posar en context la força dels 1.861.753 vots del “sí-sí” (a manca de comptabilitzar els més de 13.000 vots a l’estranger i els que arribin fins el dia 25) he fet una simulació partint dels resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Em sembla que són una bona referència per tres motius: primer, per la seva proximitat temporal; segon, per la confusió, durant la campanya, de la idea força de consulta amb la d’independència (els lemes de campanya de PSC, ERC, C’s, UPyD, SI i PP feien referència al binomi unió-separació, i no al de decisió-no decisió); i, tercer, per haver comptat amb una participació clarament superior a la de les últimes eleccions europees, que també reuneixen les dues primeres condicions. Per fer la simulació he pres diversos supòsits, tots ells arbitraris i, per tant, discutibles: he considerat els vots a CiU, ERC, CUP i SI com a vots favorables a la independència, i els de PSC, PP, C’s, UPyD i PxC com a vots contraris. El resultat portaria a pensar que els favorables a la independència són majoria (1.787.656 davant de 1.346.116).
Però, què passaria si la participació no hagués estat del 67,75% sinó del 80%, com va passar a Escòcia? I és que, previsiblement, a unes eleccions plebiscitàries la participació augmentaria com acostuma a passar en les grans ocasions, i com ho féu allà. Sens dubte, una participació de 13 punts més pot alterar significativament els resultats. He pres el 80% perquè els percentatges de participació a Escòcia acostumen a ser prou semblants als nostres (normalment superiors a les eleccions a Westminster que a les de Holyrood). Què haurien votat, doncs, les 662.784 persones que faltaven per assolir aquest 80%?
S’especula sovint que serien vots contraris a la independència: són la majoria silenciosa, els que només voten a les eleccions generals, els que ja tenen el que volen, i fot-li per aquí, fot-li per allà. No entraré a discutir-los. Assumint aquesta tesi desfavorable per a l’independentisme, he establert tres escenaris: el primer contempla què hauria passat si el 75% d’aquests electors de més haguessin votat opcions contràries a la independència i el 25% opcions favorables; el segon, situa els percentatges al 80% i 20% respectivament i, el tercer, al 85%-15% (veure el primer gràfic).
En els dos primers escenaris els resultats són favorables per a l’independentisme. Suposant que el 80% dels abstencionistes que van faltar per assolir una participació del 80% votessin opcions contràries a la independència, aquesta seria malgrat tot l’opció guanyadora. L’independentisme sumaria 1,92 milions de vots, contra els 1,88 milions de contraris. En el cas que els contraris a la independència fossin el 85% (i no el 80%), aleshores sí, aquests superarien en 22.000 vots els independentistes. L’escenari d’empat apareix al segon gràfic. Si més del 83,3% dels abstencionistes que haguessin calgut per arribar a la participació del 80% fossin contraris a la independència, aquesta perdria. Si en són menys, la victòria seria de l’independentisme. Ambdós comptarien amb 1,89 milions de vots.
Partint d’aquests escenaris orientatius és més fàcil posar en valor els resultats de diumenge. Malgrat aquest supòsit clarament desfavorable per a l’independentisme (l’abstencionisme és majoritàriament unionista), sembla que els 1,86 milions de vots aconseguits diumenge acostarien molt l’independentisme al llindar de la victòria. Els abstencionistes que, en cas de referèndum o plebiscitàries, anirien a votar haurien de ser molt majoritàriament unionistes per guanyar, una hipòtesi força agosarada si tenim en compte que aquesta teoria va quedar en entredit a les eleccions de 2012 quan, tot i el rècord de participació, la suma dels sobiranistes es va mantenir gairebé intacta. A totes les excepcionalitats esmentades, cal afegir-hi el fet que caldria restar del “sí-sí” de diumenge els vots dels menors de 18 anys i dels estrangers, si bé caldrà afegir-hi els propers dies els vots dels residents a l’estranger i els que no van poder votar el 9-N i ho faran fins el dia 25.
Sigui com sigui -i espero que no se sentin estafats per la manca de novetats-, el que és clar és que tot i que es parteix d’un bon nivell de suport social no s’hi val a badar perquè les majories no són clares. Possiblement la nota més positiva de la jornada és l’alleugeriment que suposa saber que els vots del “sí-sí” equivalen a la suma obtinguda per CiU, ERC, CUP i SI el 2012 (74.000 vots més pel “sí-sí” en aquest cas). Ho és perquè confirmen –i ara sí que ho sabem- que una part molt significativa dels votants de CiU no només són favorables a la consulta sinó que també ho són a la independència, i estan disposats a votar en conseqüència fins i tot en un escenari de certa inestabilitat política. I ho són, també, perquè cal suposar que quan Catalunya s’hi jugui el coll i hi hagi 40 punts percentuals més de participació els vots favorables al Sí també s’incrementaran respecte els 1,86 milions que tenim certs per ara.
(Nota: No cal dir que aquesta aproximació no té en compte molts factors que l’allunyen de l’exactitud. No n’era la intenció. A destacar, cal dir que no es computen els vots d’ICV de 2012 en cap dels dos cantons, i caldria fer-ho en cas d’unes plebiscitàries i un cop s’hagin posicionat davant d’una hipotètica DUI. Tampoc es té en compte el fet que diumenge alguns d’ells haguessin optat pel “sí-sí”. En quant als escenaris plantejats, cal dir que si les majories són ajustades podria passar que el “sí” superés el “no” en nombre de vots però que no tingués el 50% dels sufragis per l’efecte del vot en blanc, que el 9-N va ser de l’1,5%, i que plantejaria un debat de legitimitats).
En el primer cas, s’han posat en valor coses com: l’enorme incertesa sobre la realització de la consulta a tan sols 72 hores de la mateixa; la intensitat de les amenaces durant la setmana prèvia –i la seva especificitat, la seva mala bava, assenyalant els agents més vulnerables i que no havien entrat en cap moment en el joc polític: els directors d’institut-; la nul·la sensació d’estar en campanya electoral durant tota la campanya electoral (“ostres, si el 9-N és diumenge que ve”); i la odissea del consens polític durant els dos anys previs al dia D.
L’altra classe de valoracions, diria que majoritària –la més interessant i interessada, crec-, gira al voltant de les expectatives generades pels resultats. És a dir, se centra en dues dades: la participació i el nombre de vots favorables a la independència. Això ens condueix immediatament a “La Pregunta”: té prou força, l’independentisme, per dur a terme el procés d’independència? Que en el context espanyol, és: són majoria els que donen suport al trencament de la legalitat espanyola i la seva conseqüent substitució per una de catalana? Votaran en conseqüència, el dia que sigui vinculant?
Els resultats han permès defensar qualsevol resposta. Jo em decanto a pensar que sí, que és probable que actualment es compti amb aquesta majoria. De forma ajustada i, per tant, molt vulnerable al que pugui passar els propers mesos i, especialment, durant la campanya electoral que s’esdevingui, però hi és. Penso que ballarà especialment en funció de les declaracions públiques que vagin provenint de la comunitat internacional –al final, serem independents quan els altres ens diguin que ho som-.
Per posar en context la força dels 1.861.753 vots del “sí-sí” (a manca de comptabilitzar els més de 13.000 vots a l’estranger i els que arribin fins el dia 25) he fet una simulació partint dels resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Em sembla que són una bona referència per tres motius: primer, per la seva proximitat temporal; segon, per la confusió, durant la campanya, de la idea força de consulta amb la d’independència (els lemes de campanya de PSC, ERC, C’s, UPyD, SI i PP feien referència al binomi unió-separació, i no al de decisió-no decisió); i, tercer, per haver comptat amb una participació clarament superior a la de les últimes eleccions europees, que també reuneixen les dues primeres condicions. Per fer la simulació he pres diversos supòsits, tots ells arbitraris i, per tant, discutibles: he considerat els vots a CiU, ERC, CUP i SI com a vots favorables a la independència, i els de PSC, PP, C’s, UPyD i PxC com a vots contraris. El resultat portaria a pensar que els favorables a la independència són majoria (1.787.656 davant de 1.346.116).
Però, què passaria si la participació no hagués estat del 67,75% sinó del 80%, com va passar a Escòcia? I és que, previsiblement, a unes eleccions plebiscitàries la participació augmentaria com acostuma a passar en les grans ocasions, i com ho féu allà. Sens dubte, una participació de 13 punts més pot alterar significativament els resultats. He pres el 80% perquè els percentatges de participació a Escòcia acostumen a ser prou semblants als nostres (normalment superiors a les eleccions a Westminster que a les de Holyrood). Què haurien votat, doncs, les 662.784 persones que faltaven per assolir aquest 80%?
S’especula sovint que serien vots contraris a la independència: són la majoria silenciosa, els que només voten a les eleccions generals, els que ja tenen el que volen, i fot-li per aquí, fot-li per allà. No entraré a discutir-los. Assumint aquesta tesi desfavorable per a l’independentisme, he establert tres escenaris: el primer contempla què hauria passat si el 75% d’aquests electors de més haguessin votat opcions contràries a la independència i el 25% opcions favorables; el segon, situa els percentatges al 80% i 20% respectivament i, el tercer, al 85%-15% (veure el primer gràfic).
En els dos primers escenaris els resultats són favorables per a l’independentisme. Suposant que el 80% dels abstencionistes que van faltar per assolir una participació del 80% votessin opcions contràries a la independència, aquesta seria malgrat tot l’opció guanyadora. L’independentisme sumaria 1,92 milions de vots, contra els 1,88 milions de contraris. En el cas que els contraris a la independència fossin el 85% (i no el 80%), aleshores sí, aquests superarien en 22.000 vots els independentistes. L’escenari d’empat apareix al segon gràfic. Si més del 83,3% dels abstencionistes que haguessin calgut per arribar a la participació del 80% fossin contraris a la independència, aquesta perdria. Si en són menys, la victòria seria de l’independentisme. Ambdós comptarien amb 1,89 milions de vots.
Partint d’aquests escenaris orientatius és més fàcil posar en valor els resultats de diumenge. Malgrat aquest supòsit clarament desfavorable per a l’independentisme (l’abstencionisme és majoritàriament unionista), sembla que els 1,86 milions de vots aconseguits diumenge acostarien molt l’independentisme al llindar de la victòria. Els abstencionistes que, en cas de referèndum o plebiscitàries, anirien a votar haurien de ser molt majoritàriament unionistes per guanyar, una hipòtesi força agosarada si tenim en compte que aquesta teoria va quedar en entredit a les eleccions de 2012 quan, tot i el rècord de participació, la suma dels sobiranistes es va mantenir gairebé intacta. A totes les excepcionalitats esmentades, cal afegir-hi el fet que caldria restar del “sí-sí” de diumenge els vots dels menors de 18 anys i dels estrangers, si bé caldrà afegir-hi els propers dies els vots dels residents a l’estranger i els que no van poder votar el 9-N i ho faran fins el dia 25.
Sigui com sigui -i espero que no se sentin estafats per la manca de novetats-, el que és clar és que tot i que es parteix d’un bon nivell de suport social no s’hi val a badar perquè les majories no són clares. Possiblement la nota més positiva de la jornada és l’alleugeriment que suposa saber que els vots del “sí-sí” equivalen a la suma obtinguda per CiU, ERC, CUP i SI el 2012 (74.000 vots més pel “sí-sí” en aquest cas). Ho és perquè confirmen –i ara sí que ho sabem- que una part molt significativa dels votants de CiU no només són favorables a la consulta sinó que també ho són a la independència, i estan disposats a votar en conseqüència fins i tot en un escenari de certa inestabilitat política. I ho són, també, perquè cal suposar que quan Catalunya s’hi jugui el coll i hi hagi 40 punts percentuals més de participació els vots favorables al Sí també s’incrementaran respecte els 1,86 milions que tenim certs per ara.
(Nota: No cal dir que aquesta aproximació no té en compte molts factors que l’allunyen de l’exactitud. No n’era la intenció. A destacar, cal dir que no es computen els vots d’ICV de 2012 en cap dels dos cantons, i caldria fer-ho en cas d’unes plebiscitàries i un cop s’hagin posicionat davant d’una hipotètica DUI. Tampoc es té en compte el fet que diumenge alguns d’ells haguessin optat pel “sí-sí”. En quant als escenaris plantejats, cal dir que si les majories són ajustades podria passar que el “sí” superés el “no” en nombre de vots però que no tingués el 50% dels sufragis per l’efecte del vot en blanc, que el 9-N va ser de l’1,5%, i que plantejaria un debat de legitimitats).