Valls ha anat creixent en solvència al llarg de la campanya. El fet d'haver-se integrat en la candidatura avalada per Ciutadans li ha donat una visibilitat que Graupera, i sobretot Pitarch (Convergents) o Garriga (VOX) no han pogut tenir. En canvi ha quedat la seva pretensió de missatge catalanista integrador desdibuixat pel més bronc i radical que la formació política taronja ha tingut tant en aquesta com sobretot en la prèvia de les generals.
Però Valls és una figura política de talla, amb un model de ciutat i a poc a poc amb un tarannà un xic més distés que quan va començar. Si l'experiència en la gestió política hagués estat la dada, la batalla s'hauria lliurat entre Valls i Maragall, però hi havia massa factors superposats als temes que interessen a la gent, i cada poc es trobaven tots batallant per decidir qui era més feixista o més nazi que l'altre. Si la batalla hagués estat la de la novetat, s'hauria lliurat entre la quasi nova Colau i el nou en plaça Valls. Però la batalla era més de bàndols, i el resultat depenia també de les diverses perspectives (ideològica, sistèmica, territorial, a més de la utilitària) per emprar l'eina del vot.
El resultat, tenint en compte que es tractava d'un exprimer ministre de França i que en el seu dia va ser presentat com la gran esperança blanca per a la salvació de la ciutat, no pot ser més que agredolç. Més agre que dolç. Sens dubte es tractava del millor candidat, però Barcelona està disposada a condemnar-se, les possibilitats per a fer-ho eren dues, i Colau i Maragall han estat millors candidats, almenys en això que avui sembla tan important, com és la gestió de les emocions (és difícil lluitar contra candidats emotius en temps de labilitat emocional), la disfressa dels defectes en la fal·libilitat benintencionada i l'excusa de l'errada pròpia en el concurs de les errades dels altres.
Valls no és precisament un home de talant liberal en el sentit socioeconòmic de la paraula malgrat ha donat suport una formació que, ara, diu ser-ho. Valls s'ha definit sovint com un home d'esquerres i progressista, i potser sigui en part aquesta contradicció ideològica amb el segment de població al que s'havia d'adreçar, la que li ha passat factura en l'àmbit de les propostes, de manera que potser no ha convençut el perfil de votants el qual les altres opcions, per activa i per passiva, tampoc han donat satisfacció. Un votant catalanista, més aviat d'edat madura i desenvolupament laboral satisfactori, que viu i treballa a la metròpoli i a qui la socialdemocràcia de Valls, de Corbacho, similar a la de Collboni o Maragall, convenç tan poc com el comunisme disfressat de f(Ada) Colau.
És evident que una formació liberal-conservadora catalanista es fa ja tan necessària a Barcelona com al conjunt de Catalunya, i potser sigui aquest resultat electoral l'espurna on fer créixer el moviment de recuperació de la Barcelona que fou en la que Catalunya que va saber ser per a l'Espanya que més convé a la llibertat de la gent. Caldrà que la burgesia catalana, protagonista en el passat, deixi de llepar-se les ferides, es posi dempeus i assumeixi la responsabilitat que li correspon en tot aquest desori.
Però Valls és una figura política de talla, amb un model de ciutat i a poc a poc amb un tarannà un xic més distés que quan va començar. Si l'experiència en la gestió política hagués estat la dada, la batalla s'hauria lliurat entre Valls i Maragall, però hi havia massa factors superposats als temes que interessen a la gent, i cada poc es trobaven tots batallant per decidir qui era més feixista o més nazi que l'altre. Si la batalla hagués estat la de la novetat, s'hauria lliurat entre la quasi nova Colau i el nou en plaça Valls. Però la batalla era més de bàndols, i el resultat depenia també de les diverses perspectives (ideològica, sistèmica, territorial, a més de la utilitària) per emprar l'eina del vot.
El resultat, tenint en compte que es tractava d'un exprimer ministre de França i que en el seu dia va ser presentat com la gran esperança blanca per a la salvació de la ciutat, no pot ser més que agredolç. Més agre que dolç. Sens dubte es tractava del millor candidat, però Barcelona està disposada a condemnar-se, les possibilitats per a fer-ho eren dues, i Colau i Maragall han estat millors candidats, almenys en això que avui sembla tan important, com és la gestió de les emocions (és difícil lluitar contra candidats emotius en temps de labilitat emocional), la disfressa dels defectes en la fal·libilitat benintencionada i l'excusa de l'errada pròpia en el concurs de les errades dels altres.
Valls no és precisament un home de talant liberal en el sentit socioeconòmic de la paraula malgrat ha donat suport una formació que, ara, diu ser-ho. Valls s'ha definit sovint com un home d'esquerres i progressista, i potser sigui en part aquesta contradicció ideològica amb el segment de població al que s'havia d'adreçar, la que li ha passat factura en l'àmbit de les propostes, de manera que potser no ha convençut el perfil de votants el qual les altres opcions, per activa i per passiva, tampoc han donat satisfacció. Un votant catalanista, més aviat d'edat madura i desenvolupament laboral satisfactori, que viu i treballa a la metròpoli i a qui la socialdemocràcia de Valls, de Corbacho, similar a la de Collboni o Maragall, convenç tan poc com el comunisme disfressat de f(Ada) Colau.
És evident que una formació liberal-conservadora catalanista es fa ja tan necessària a Barcelona com al conjunt de Catalunya, i potser sigui aquest resultat electoral l'espurna on fer créixer el moviment de recuperació de la Barcelona que fou en la que Catalunya que va saber ser per a l'Espanya que més convé a la llibertat de la gent. Caldrà que la burgesia catalana, protagonista en el passat, deixi de llepar-se les ferides, es posi dempeus i assumeixi la responsabilitat que li correspon en tot aquest desori.