Cada cop que vaig al súper i em demanen si vull bosses de plàstic, no puc evitar uns segons de perplexitat. Gràcies al fet que ens les cobren, molts ens hem acostumat a anar amb les mateixes bosses, però no puc deixar de visualitzar els tomàquets, la carn, el peix envasats, i penso, què són unes bosses comparades amb la quantitat de plàstic que duc cap a casa? Aquest munt de residus, encara no es limita per llei, com no es limita el nou costum d'envasar en Tetra Brick, un invent difícil i car de reciclar perquè és un material mixta fet del 70% de cartó, el 25% de plàstic i el 5% d'alumini.
Ara no només serveix per a la llet de llarga durada sinó també per al sucre, quan no faria cap falta, però es veu que queda més bonic servit d'aquesta manera. I de les capsuletes de cafè, què me'n dieu? Què en farem? Arracades? Manualitats escolars? Decoracions de Nadal?
Si esperem que sigui el consumidor qui s'adoni d'aquests despropòsits, anem arreglats. Malauradament, no tots som graciencs militants de les botigues a granel. Va ser per normativa que es va decidir cobrar les bosses i només pot ser per normativa que es limitin tots aquests altres envasos i s'engegui una nova política de reciclatge real i no un pegot per semblar que fem alguna cosa per al planeta.
El problema és que totes aquestes limitacions són antipàtiques. Atempten contra la nostra comoditat i no hi ha res de més sagrat que la comoditat, així, en majúscula, com si fos divina. I no hi ha res de més valuós que la popularitat, una altra divinitat, si més no, així tenim muntat el "xiringuito". Com si fossin adolescents pendents del nombre de seguidors d'Instagram, als polítics no els agrada córrer el risc de fer la punyeta al consumidor, és a dir, al votant amb mesures que li toquin la pera.
Per la mateixa preservació sacrosanta de la popularitat, tampoc els pares no volen fer de dolents i esbroncar les criatures; ni els mestres volen castigar-les per no crear mala maror a l'aula; ni els periodistes volen tocar el crostó ni al poder ni a la massa; ni els professors d'universitat volen suspendre perquè es creen enemics i prou mal pagats que estan i etcètera, etcètera;... i així anem fent, tots ben Populars i votant als qui defensen el dret d'una minoria a anar en cotxe, a tenir un sou obscè i il·limitat, a consumir energia a dojo, a malgastar aigua i, si no vigilem, a plastificar-nos l'ànima.
Ara no només serveix per a la llet de llarga durada sinó també per al sucre, quan no faria cap falta, però es veu que queda més bonic servit d'aquesta manera. I de les capsuletes de cafè, què me'n dieu? Què en farem? Arracades? Manualitats escolars? Decoracions de Nadal?
Si esperem que sigui el consumidor qui s'adoni d'aquests despropòsits, anem arreglats. Malauradament, no tots som graciencs militants de les botigues a granel. Va ser per normativa que es va decidir cobrar les bosses i només pot ser per normativa que es limitin tots aquests altres envasos i s'engegui una nova política de reciclatge real i no un pegot per semblar que fem alguna cosa per al planeta.
El problema és que totes aquestes limitacions són antipàtiques. Atempten contra la nostra comoditat i no hi ha res de més sagrat que la comoditat, així, en majúscula, com si fos divina. I no hi ha res de més valuós que la popularitat, una altra divinitat, si més no, així tenim muntat el "xiringuito". Com si fossin adolescents pendents del nombre de seguidors d'Instagram, als polítics no els agrada córrer el risc de fer la punyeta al consumidor, és a dir, al votant amb mesures que li toquin la pera.
Per la mateixa preservació sacrosanta de la popularitat, tampoc els pares no volen fer de dolents i esbroncar les criatures; ni els mestres volen castigar-les per no crear mala maror a l'aula; ni els periodistes volen tocar el crostó ni al poder ni a la massa; ni els professors d'universitat volen suspendre perquè es creen enemics i prou mal pagats que estan i etcètera, etcètera;... i així anem fent, tots ben Populars i votant als qui defensen el dret d'una minoria a anar en cotxe, a tenir un sou obscè i il·limitat, a consumir energia a dojo, a malgastar aigua i, si no vigilem, a plastificar-nos l'ànima.