Aquella amiga resident a Madrid, de visita a casa meva em deia, en un to d’amable repte, que els catalans vinga a queixar-nos a propòsit de la qüestió lingüística, quan, comptat i debatut, aquella qüestió és una invenció dels catalans. I va i rebla: “Bé prou que podeu fer el que voleu, vosaltres, amb la vostra llengua, a casa vostra”. Jo vaig pensar de seguida: nosaltres i vosaltres. “A casa vostra”. És a dir, dos mons diferents.
Molta d’aquella gent no entén la diferència, la diferència clar i net, justament que pugui haver-hi, més enllà d’uns quilòmetres, uns humans que vesteixen com tu, que tenen el seu treball i els seus problemes com tu tens, però que parlen diferent i defensen el seu dret a parlar la llengua heretada. Aleshores passa que… Passa que venen els “altres” a queixar-se aquí, precisament aquí, de l’imperialisme lingüístic català
El desconeixement de l’abast de la realitat lingüística catalana per part dels que en viuen lluny és abismal. I també dels límits, molt amples, que els catalans posem a la validesa de la nostra llengua; si coneguessin la nostra voluntat no ens dirien que podem fer el que volem amb la nostra llengua, a casa nostra. Perquè tampoc és veritat, hi ha lleis que la restringeixen i voldrien rebaixar-la. No fan cap esforç per assabentar-se de manera satisfactòria de l’estat de la qüestió. Com a conseqüència es poden dir barbaritats contra l’existència i validesa de la llengua catalana per part dels més exaltats o dels afiliats eterns a la campanya adversa, o es poden fer relliscades de gran calibre, causades per qui les hauria pogut evitar. O, en nivells decisoris i fins judicials, mesures fredament calculades per reduir aquella antipàtica parla a no-res.
Temps enllà, abundaven els indiferents al rei espanyol, el que viu lluny, però em refereixo a quan vivia a Madrid. No soc partidari que hi hagi monarquies, però no m’havia queixat d’una figura que, per les informacions i fora de les xafarderies, em semblava en aquells anys reculats, només decorativa. Fins que vaig sentir-li dir en televisió oberta que “mai no s’ha perseguit la llengua catalana”, colossal mentida que els seus consellers van tolerar que declamés urbi et orbi., o que algun del seu entorn li va deixar escrita. A l’acte vaig considerar que aquella figura amb uniforme i de parla pastosa prenia partit. Era dels “altres”, dels de fora. No el podia considerar ni amic meu ni dels meus.
No podem pas variar de posició, perquè les ofensives continuen. Josep Maria Castellet, en rebre a Madrid el Premio Nacional de Literatura, ho va dir ben clar, va respondre als qui afirmaven que hi havia diàleg entre cultures, dient: “No hi ha una actitud de respecte, hi ha silenci en els millors dels casos”. Va afegir que només hi havia connexió en un sentit, que nosaltres anéssim allà. De la cultura en llengua catalana només en parlem nosaltres. No hi ha bona harmonia, respecte i convivència. A Madrid, en reunions de treball al Ministeri de Cultura com a delegat català, en vaig rebre, pel cap baix en dues ocasions, proves ben concretes.
Bajanades, tot plegat. Imaginem que aquestes ratlles que ara escric, i que no pretenen amagar la indignació que em provoca tanta ofensiva, l’hagués estampat en temps del dictador Franco i referida a ell. Ara un servidor estaria servint un temps de presó. Deducció: hem guanyat en llibertat d’expressió, però “els altres” són com sempre han estat.
Molta d’aquella gent no entén la diferència, la diferència clar i net, justament que pugui haver-hi, més enllà d’uns quilòmetres, uns humans que vesteixen com tu, que tenen el seu treball i els seus problemes com tu tens, però que parlen diferent i defensen el seu dret a parlar la llengua heretada. Aleshores passa que… Passa que venen els “altres” a queixar-se aquí, precisament aquí, de l’imperialisme lingüístic català
El desconeixement de l’abast de la realitat lingüística catalana per part dels que en viuen lluny és abismal. I també dels límits, molt amples, que els catalans posem a la validesa de la nostra llengua; si coneguessin la nostra voluntat no ens dirien que podem fer el que volem amb la nostra llengua, a casa nostra. Perquè tampoc és veritat, hi ha lleis que la restringeixen i voldrien rebaixar-la. No fan cap esforç per assabentar-se de manera satisfactòria de l’estat de la qüestió. Com a conseqüència es poden dir barbaritats contra l’existència i validesa de la llengua catalana per part dels més exaltats o dels afiliats eterns a la campanya adversa, o es poden fer relliscades de gran calibre, causades per qui les hauria pogut evitar. O, en nivells decisoris i fins judicials, mesures fredament calculades per reduir aquella antipàtica parla a no-res.
Temps enllà, abundaven els indiferents al rei espanyol, el que viu lluny, però em refereixo a quan vivia a Madrid. No soc partidari que hi hagi monarquies, però no m’havia queixat d’una figura que, per les informacions i fora de les xafarderies, em semblava en aquells anys reculats, només decorativa. Fins que vaig sentir-li dir en televisió oberta que “mai no s’ha perseguit la llengua catalana”, colossal mentida que els seus consellers van tolerar que declamés urbi et orbi., o que algun del seu entorn li va deixar escrita. A l’acte vaig considerar que aquella figura amb uniforme i de parla pastosa prenia partit. Era dels “altres”, dels de fora. No el podia considerar ni amic meu ni dels meus.
No podem pas variar de posició, perquè les ofensives continuen. Josep Maria Castellet, en rebre a Madrid el Premio Nacional de Literatura, ho va dir ben clar, va respondre als qui afirmaven que hi havia diàleg entre cultures, dient: “No hi ha una actitud de respecte, hi ha silenci en els millors dels casos”. Va afegir que només hi havia connexió en un sentit, que nosaltres anéssim allà. De la cultura en llengua catalana només en parlem nosaltres. No hi ha bona harmonia, respecte i convivència. A Madrid, en reunions de treball al Ministeri de Cultura com a delegat català, en vaig rebre, pel cap baix en dues ocasions, proves ben concretes.
Bajanades, tot plegat. Imaginem que aquestes ratlles que ara escric, i que no pretenen amagar la indignació que em provoca tanta ofensiva, l’hagués estampat en temps del dictador Franco i referida a ell. Ara un servidor estaria servint un temps de presó. Deducció: hem guanyat en llibertat d’expressió, però “els altres” són com sempre han estat.