La crisi que arrossega el món (i que no és només econòmica) ha afectat premsa, ràdio i televisió. Ha arrasat mitjans, ha provocat la precarització de la feina dels professionals i, entre molts d'altres, ha fet desaparèixer la crítica cultural dels mitjans. El perill de guanyar-se enemics a canvi de quatre duros i la incertesa de saber per on i per aquí acabaràs treballant ha fet que aquella crítica directa i punyent acabi, en molts dels casos, en meres insinuacions.
Em costa molt llegir coses com aquest muntatge teatral és infumable, aquesta pel·lícula és tan dolenta que no mereixeria cap tipus d'ajut públic o haurien d'haver explotat els micros quan s'enregistrava aquest disc. No és que m'agradi ser destraler però una desbarrada argumentada (i amb la que un pot estar o no d'acord) serveix per generar debat, per posar la cultura al centre, per discutir sobre tendències... Crec però que, sobretot en els grans mitjans, això no ho tornarem a veure en molts anys.
La complicitat de grans grups de comunicació i productores (publicitat, venda d'entrades...) que en alguns moments semblen actuar com a lobbys, el preu que té pel mitjà una crítica ben pagada i argumentada, ens ha fet que allò que abans en dèiem crítica, ara sigui, en la majoria dels casos, una crònica sobre allò vist dalt de l'escenari, a la pantalla... També hi ha afectat la immediatesa.
Abans podia aparèixer una crítica artística d'un espectacle, una pel·lícula o una exposició 15 dies després. Això permetia que fos un argumentari ben digerit que generés polèmica i que fos un atractiu per l'espectador. Ara i amb la volatilitat actual, si es publica al cap de 15 dies, és molt probable que l'espectacle, la pel·lícula o l'exposició, ja hagin quedat tancats en un bagul, com quan Chicho Ibañez hi tancava l'1,2,3 a cada final de temporada.
No es tracta de tenir crítiques que desbarrin per desbarrar. Es tracta de què, com a lector, oient, televident, deixi de llegir textos lineals que diuen ben poca cosa o directament no aporten res. Hi ha coses que poden estar molt bé però no em crec que siguin totes i que res hi grinyoli. Les vull clares, argumentades, que hi pugui o no estar d'acord i que qui les faci les cobri al preu que toca perquè s'ho ha preparat, en té els coneixements i aquell sentit crític que com a societat hem anat perdent.
Em costa molt llegir coses com aquest muntatge teatral és infumable, aquesta pel·lícula és tan dolenta que no mereixeria cap tipus d'ajut públic o haurien d'haver explotat els micros quan s'enregistrava aquest disc. No és que m'agradi ser destraler però una desbarrada argumentada (i amb la que un pot estar o no d'acord) serveix per generar debat, per posar la cultura al centre, per discutir sobre tendències... Crec però que, sobretot en els grans mitjans, això no ho tornarem a veure en molts anys.
La complicitat de grans grups de comunicació i productores (publicitat, venda d'entrades...) que en alguns moments semblen actuar com a lobbys, el preu que té pel mitjà una crítica ben pagada i argumentada, ens ha fet que allò que abans en dèiem crítica, ara sigui, en la majoria dels casos, una crònica sobre allò vist dalt de l'escenari, a la pantalla... També hi ha afectat la immediatesa.
Abans podia aparèixer una crítica artística d'un espectacle, una pel·lícula o una exposició 15 dies després. Això permetia que fos un argumentari ben digerit que generés polèmica i que fos un atractiu per l'espectador. Ara i amb la volatilitat actual, si es publica al cap de 15 dies, és molt probable que l'espectacle, la pel·lícula o l'exposició, ja hagin quedat tancats en un bagul, com quan Chicho Ibañez hi tancava l'1,2,3 a cada final de temporada.
No es tracta de tenir crítiques que desbarrin per desbarrar. Es tracta de què, com a lector, oient, televident, deixi de llegir textos lineals que diuen ben poca cosa o directament no aporten res. Hi ha coses que poden estar molt bé però no em crec que siguin totes i que res hi grinyoli. Les vull clares, argumentades, que hi pugui o no estar d'acord i que qui les faci les cobri al preu que toca perquè s'ho ha preparat, en té els coneixements i aquell sentit crític que com a societat hem anat perdent.