Josep Ricart: la poètica d’un artista arrelat a la natura

La seva llarga i productiva trajectòria artística es va iniciar a la meitat dels anys seixanta del segle passat. A punt de complir setanta anys, malgrat les inclemències d’una leucèmia que fa una dècada el va portar a sotmetre’s a un trasplantament de medul·la, continua al peu del canó. No para de fer escultures i pintures, una activitat que combina amb la docència en qualitat de professor jubilat i col·laborador voluntari a l’Escola d’Art de Vic.

Reconegut com un dels artistes catalans més sòlids, des que fa cinc dècades va mostrar públicament la seva obra per primera vegada, no ha parat de treballar al taller i mostrar la seva obra en prop d’un centenar d’exposicions individuals i col·lectives arreu de Catalunya, però també a Madrid, Holanda, Tòquio o Roma, entre altres. Fa set anys a Vic es va organitzar una antològica repartida en sis espais diferents de la ciutat.

Fins al 28 d’agost, el Seminari de Vic acull la mostra Dibuixar: com anar lluny entre les pedres, amb un centenar d’obres seves (dibuixos i pintures).


                                -------------------------------------------------


Parlem amb Josep Ricart un plàcid matí de juny al claustre i al taller d’escultura de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, el centre d’ensenyament on des de fa trenta anys imparteix el seu mestratge, tot i que els últims cinc anys ho fa en la condició de ‘professor jubilat i col·laborador voluntari’, un títol atorgat per la Generalitat que li permet continuar mantenint el vincle amb la docència, una passió que comparteix amb la pràctica de l’escultura i la pintura. Curiosament, aquest espai dècades enrere havia acollit els banys públics de Casa Caritat, al convent de Sant Domènec, que també era un antic hospici. Durant la conversa, alguns alumnes d’escultura li consulten detalls sobre la instal·lació en diversos espais de Vic d’uns encofrats de fusta que s’han d’omplir de formigó i convertir-se en obres escultòriques, en el context de la capitalitat cultural de Vic 2016.
 

Els seus ulls brillants, el poblat bigoti i la barba que porta des dels divuit anys, li confereixen un aspecte solemne i reverencial, gairebé bíblic. Afable i de conversa fluïda, parla amb serenitat i concentració: “fa deu anys que no tinc un horari escolar fix. Des que em van fer trasplantament del moll de l’os, el dia pot transcórrer de maneres molt diferents. Fa pocs anys em trobava aïllat en una habitació de l’Hospital de Sant Pau, un lloc d’on no em podia moure. No tinc aprensió a parlar de la malaltia, però tampoc no hi vull donar una categoria excepcional. Tanmateix, durant uns anys el meu horari era ‘llit, llit i llit’”.

Abans de posar-se malalt, durant molt de temps, tenia la seva jornada ben organitzada: es llevava d’hora per poder ser a les 8 del matí a l’escola; a les 12, anava a la piscina; dinava a casa i entrava al taller per no sortir-ne fins a l’hora de sopar. Després, aprofitava les primeres hores de la nit per altres activitats, com ara llegir o escoltar música, sense oblidar la vida familiar.

En sortir de l’hospital va recuperar els horaris laborals: “El temps passa inexorablement i ara procuro aprofitar-lo en tots els àmbits: a l’escola, al taller i amb la família. Pel que fa a l’activitat artística, tant estima la docència com la creació; però li resulta difícil separar les dues activitats: “Durant el curs acadèmic, els últims sis anys, la meva jornada habitual transcorre de 10 a 1 i de 4 a 8 a l’escola, on col·laboro en el taller d’escultura i faig coses meves en un espai que em deixen. Quan fa bo, també treballo a l’exterior, al taller que tinc al camí de la Creu de Gurb, a tres quilòmetres de Vic. Allà pinto, dibuixo i esculpeixo a fora, al pati. El meu taller no és un espai tancat entre quatre parets: el taller és allà on sóc. A l’estiu treballo sota un xiprer que vaig plantar fa trenta anys; ha crescut molt i ara fa ombra extraordinària”.

La Plaça i el carrer Estret. Personatges populars.

 Josep Ricart i Rial –Pep Ricart pels amics- va néixer a Vic el 1946, sis anys després d’acabada la guerra civil. La seva infantesa va transcórrer a la casa familiar del carrer Estret, a la mítica sabateria Ricart, en una època amb moltes restriccions durant la qual, a manca de dutxa, la família es banyava en un cubell de zenc.

De petit va arribar a conèixer la besàvia, els avis materns i l’àvia paterna, casada en segones núpcies; aquesta última, la Ramona, era filla de ‘Can Cama’, una espardenyeria de l’antiga plaça de ‘la Presó’ (avui dita de ‘l´Ambulatori’ ). La primera àvia paterna –Rosa Perecaula- provenia de Besalú i havia vingut a Vic a fer de majordoma d’un capellà, fins que es va casar amb l’avi. Els progenitors d’en Pep eren de Vic i de Gurb. El pare havia nascut al carrer Estret, a la sabateria; la mare, al Bosquetó, una masia de Gurb. Tanmateix, amb tots aquests antecedents, ell mai no va tenir vocació de sabater: “Jo era el gran de set germans. Semblava lògic que em fes càrrec del negoci. De fet hi vaig ajudar a vendre i a preparar aparadors fins poc després dels vint anys. Però no era la meva vocació. Jo volia fer escultura”.

Habituat a moure’s al centre neuràlgic de Vic, al rovell de l’ou de la ciutat, en Pep recorda que durant la seva infantesa va passar més estones a la Plaça Major, jugant a bales, que no pas a casa seva: “Las plaça era la meva casa gran. En conservo inesborrables records dels mercats del dissabte, que ja s’iniciaven els divendres a la tarda, cap al tard, amb la instal·lació d’algunes parades i tendals, com els que venien fruita. També recordo els bidons on els paraires feien foc per escalfar-se amb llenya. I l’entranyable figura del Gravat Crosta (Anton Nofraries), un bohemi que venia trossos de roba que exhibia damunt d’un gran mocador de farcell. S’instal·lava a les voltes de sota l’Ajuntament i llegia llibres empolsinats i esgrogueïts ajudant-se d’una lupa”.

Del carrer Estret té gravats a la memòria alguns personatges, com “el teòleg Ramon Pou; l’astrònom Manel Serinanell, conegut com Mossèn Passi-ho bé; el matrimoni que regentava el ‘colmado’ Oller, un establiment molt particular on venien articles introbables de qualitat que no es trobaven enlloc més; la senyora de Ca la Mica, que regentava una minúscula botigueta ‘minimal’ de cafè torrefacte, amb rajoles grogues i negres; la gent de la merceria de Can Pallàs i la de Can Comas; o l’avi Bofill, el ganiveter. Aquells dies, a través d’un pati interior triangular que compartíem amb Can Bofill i Can Vernis, sovint escoltava el soroll produït per la forja dels ganivets de Can Bofill. Aquell pati era molt fosc i quan ocasionalment hi entrava un raig de sol, semblava un miracle. Aleshores les restriccions i els talls de subministrament elèctric eren constants i tot sovint els de casa m’enviaven a Can Furriols a comprar carburo per als llums portàtils”.

El vailet xalava de valent jugant a la cuit de l’amagada al garatge de Can Fonoll, entre la rambla del Carme i el carrer del Pla de Balenyà, on s’amagava darrere els carros i els escassíssims cotxes que hi havia. També passava moltes estones a la rambla del Carme on, en companyia dels amics, anava a la bolera a empipar els qui jugaven a bitlles.

No oblida en Ton dels ‘tebeus’, un personatge entranyable que cada dia empenyia un carro ple de revistes que situava al capdavall del carrer Estret, a la cantonada amb el Passeig. Llavors llegia les novel·les de l’Oeste de Marcial Lafuente Estefanía, que valien tres pessetes. A banda d’aquestes publicacions “tan horroroses, també comprava els tebeus de Roberto Alcázar y Pedrín, i els famosos sobres-sorpresa, que no sabies mai què t’hi podies trobar a dins”, rememora.

El contacte amb la natura

Una realitat que avui pot resultar anacrònica era la tranquil·litat amb què els nens podien jugar al carrer davant l’absència de cotxes i de semàfors. Encara faltaven molts anys per la fallida instauració del ‘Dia sense Cotxes’, en una època durant la qual el contacte de la gent amb la natura era habitual.

En Pep recorda les llargues caminades quan anava a dinar al Bosquetó, la casa de pagès dels avis materns, a la carretera de Manlleu, on avui hi ha les últimes naus del polígon industrial. Era un trajecte de prop de dos quilòmetres que es podia fer plàcidament, corrent, saltant i jugant pel mig de la carretera (només s’apartaven quan, molt de tant en tant, circulava algun cotxe despistat o una tartana). Al mas, hi passava molts dies d’estiu, en contacte amb el bestiar i els elements rurals habituals de la pagesia. I allà es banyava al torrent Rimentol, quan l’aigua encara era neta.
 
Tanmateix, la natura també era present en les excursions que feia amb els ‘estudiants’ (seminaristes) i algun capellà que les tardes d’estiu tenia cura dels nens i els portava a passejar pels boscos i les fonts dels voltants de Vic: “Recordo amb ‘carinyo’ mossèn Colomer, mossèn Serra Rosanas i, especialment, en Jaume Rodri. El meu paradís preferit era la Font dels Frares, que per arribar-hi passàvem per un camí molt bonic. Allà, al rec de la font, hi fèiem pantans, construccions i preses, i pescàvem peixos amb mocador i algun cranc. També conservo un molt bon record de la pineda de Gatillepa, la font del Pi, la de la Talaia, la del Bruguer i la roureda del Cantarell”.

De fet, aquest contacte amb la natura l’ha acompanyat tota la vida: “A l’època final de l’art conceptual, a mitjans dels setanta, quan es valorava més el procés creatiu que no pas l’obra acabada, vaig caminar moltes hores pels voltants de Sant Pere de Torelló, on collia pedres de riu al Ges i al Fornés. I ara ja porto trenta anys fent caminades a prop de la creu de Gurb, gaudint de l’entorn”.

Ensenyament sense al·licients, en un Vic conservador.

De la seva primera etapa escolar diu que conserva molt pocs records del parvulari del Pare Coll: “Només la imatge d’alguna monja de qui no recordo el nom. En canvi, tinc gravades a la memòria les xocolatades populars que en aquella època es feien al Passeig, on m’acompanyava la meva àvia”.

Del col·legi de Sant Miquel dels Sants, diu tenir-ne “una visió general d’ensenyament exclusivament masculí. No sé si era una bona escola. Allà, tret del senyor Pagespetit, conegut com el Pirata Cojo, no hi vaig trobar cap mestre ni cap incentiu que m’impulsés a estudiar. I em sap greu. Hi ha una gimnàstica que s’aprèn des de la infància que jo no vaig tenir. M’hagués agradat trobar algú que m’hagués fet sentir el gust pel coneixement. Valoro la memòria, però encara més la passió per l’aprenentatge i l’estudi, uns al·licients que jo no vaig conèixer”.

Contràriament a la majoria de pintors i artistes, el petit Josep no acostumava a guixar gargots als full dels llibres de text ni a les parets, encara que, com molts futurs artistes vigatans, va estar tutelat pel professor Salvador Puntí. Però en aquella època no li agradava gens la pràctica de copiar i passar a net les làmines oficials de l’assignatura. De fet, no va treure mai cap bona nota en una activitat que per ell no tenia cap encant.
 
Durant els anys seixanta, a Vic eren habituals les processons, com la del Rosari de l’Aurora, la de Corpus, la del Rei Moro, els viacrucis i les celebracions de Setmana Santa. En Pep, però, explica que “aquell Vic conservador no em va afectar massa, ni em va provocar gaire recança. M’ho agafava amb tranquil·litat i anava amb tots els nens de l’escola, en fileres de tres, a l’església del Carme per celebrar el mes de Maria”. Ja de més gran, va tenir contactes amb el moviment de ‘Colores’, els mítics Cursets de Cristiandat: “Allà vaig conèixer una de les persones que m’ha influït més a la vida: en Pep Junyent, que era un gran poeta i traductor, un capellà excel·lent que es va instal·lar a Manresa i posava molt poc els peus a Vic”.

Una de les activitats lúdiques habituals del Pep adolescent era la seva regular assistència al cinema Cooperativa: “Com que a la botiga del carrer Estret sempre teníem penjats uns cartrons publicitaris de les pel·lícules que s’hi exhibien, a canvi de fer la promoció, cada setmana ens regalaven dues entrades que aprofitàvem el meu pare i jo. Als 14 anys em vaig empassar tots els films rancis del moment”. Sis o set anys després, inspirat en les pel·lícules de Bergman, va fer un breu intent de conrear el cinema, amb realització sense mitjans d’un parell de curts surrealistes en súper 8, que no sap on paren. La cosa, però, no va passar d’un tastet.

Pel que fa a les lectures, devorava els llibres que llegien la majoria de nens: les obres d’Emilio Salgari i Jules Verne: “Si a l’escola hagués cultivat alguns aspectes docents, probablement m’hauria familiaritzat amb la lectura d’obres més profundes. Però no en vaig sentir la necessitat fins que als vint anys vaig començar a llegir els primers assajos”.

La vocació artística

A la sortida de la infantesa i durant l’adolescència en Pep sempre havia tingut una certa predilecció per l’escultura. Per això, la seva família li va suggerir que anés a estudiar aquesta disciplina a l’escola dels Salesians de Sarrià, on coneixien l’escultor Puigdollers. I tal dit, tal fet: el van enviar a Barcelona, a Sarrià, amb el matalàs a sota el braç. Malauradament, quan va arribar, el curs d’escultura s’havia suspès perquè només hi havia un sol matriculat, que era ell mateix. Però com que els seus pares tenien uns parents a la capital catalana que regentaven una impremta, es va trobar fent d’aprenent d’impressor en comptes d’estudiant escultura. Tres mesos després, tornava a Vic, de nou amb el matalàs sota el braç. Durant una època va treballar a l’impremta Campà, on feien el setmanari Ausona.

Els seus primers passos de formació en el món de l’escultura cal situar-los als 16 anys, a l’època que va entrar a treballar d’aprenent en un taller de talla situat al carrer Vergós, que un any i mig després es va traslladar a la carretera de la Guixa. Els productes que fabricaven la quarantena d’empleats eren reproduccions d’escultures romàniques i gòtiques. A partir de les còpies dels originals que feia l’escultor Comas, majoritàriament relleus, els treballadors feien còpies en sèrie, vogien la fusta amb una serra i marcaven perfils, preparaven els fons de fusta, acoblaven les parts i polien. I el pintor Xandri posava color a les cares de les marededéus gòtiques, una feina que no podia fer qualsevol aprenent.
 
Durant els dos anys que va estar al taller, va aprendre l’ofici i també hi va fer bones amistats, com la que va establir amb Enrique Picón, un gallec entranyable. Quan l’empresa vigatana se’n va anar en orris i es va traslladar a Barcelona, ell i tres treballadors més (Baulenas, Ponce i el propi Picón), van muntar un taller propi en uns baixos del carrer Bisbe Torras i Bages. Allà van elaborar cendrers i un model de ‘Déu vos guard’ inspirat en una escultura de Subirachs; però el negoci no va sortir bé i van haver de tancar.

Aquells dies es relacionava amb diversos pintors vigatans, uns artistes joves que regularment anaven a pintar paisatges rurals als afores de Vic. És el cas de Ferran Sanz, Josep Uribe Robert o Eusebi Balcells, tots tres marcats pel mestratge del pintor Eduard Xandri, un dels puntals de l’Escola Municipal de Dibuix, un centre docent on en Pep mai no va estudiar.

Acabat el període d’adolescència, als 19 anys, va sortir mig rebotat de Vic. No combregava massa amb el tancament de la ciutat: “Dels 16 als 19 la meva rebel·lia, més que política, era general i generacional. No m’agradava el clima social opac. De tota manera, he de dir que uns anys després, quan vaig tornar després d’estudiar a la capital catalana, em vaig trobar amb un altre ambient. S’havia girat una mica la truita, havia aflorat un nou esperit, amb noves implicacions polítiques i intel·lectuals. Llavors vaig conèixer algunes persones que em van colpir: Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Sala, Vila Parareda i altres”.

El pas per Belles Arts

Però tornem enrere. Poc després de complir els 19 anys, va decidir anar a Barcelona per estudiar a Belles Arts. Abans, per preparar-se per accedir-hi, havia rebut classes particulars de dibuix de l’entranyable senyor Puntí, consistents a copiar escultures de guix en llapis. Tot plegat, però, no li va servir de gran cosa, ja que quan es va examinar per entrar a Belles Arts, li van fer dibuixar una figura a mida real, en un paper d’un metre per setanta centímetres. Segons explica, en aquest examen “vaig fer el ridícul més espantós de la meva vida; mentre els altres aspirants van fer la prova amb carbonets, jo vaig fer el dibuix amb un llapis”.

El fracàs va ser absolut i no va superar l’examen. Això li va comportar haver d’estudiar durant un any, a les tardes, a la Llotja de la plaça Palau, on novament es va preparar per superar la prova de dibuix per poder accedir a Belles Arts. Durant aquest període, va aprofitar els matins per treballar en un taller de talla al barri de Gràcia, recomanat per un viatjant de sabates amic de la família. Allà es va dedicar a fer cornucòpies barroques i objectes decoratius, com uns micos que es van exposar a l’aparador de la casa Loewe.
 
Els matins treballava al taller de Gràcia i després de dinar en alguna tasca, abans d’anar a les classes de dibuix de la Llotja, anava un parell d’hores a l’estudi de l’artista Pilar Leita, on va pintar els primers olis de la seva vida: “Vaig realitzar els meus primers bodegons: gerros amb flors, una carbassa i alguna peça de ceràmica. De la Pilar Leita vaig aprendre a treballar molt amb l’espàtula, en comptes dels pinzells”. Finalment, totes aquestes activitats, a més de l’experiència passada al taller de talla de Vic, li van permetre superar la prova d’accés a Belles Arts. Això passava l’any 1968.

Durant quatre anys va estudiar pintura i escultura. I encara que hauria volgut aprendre a tallar pedra, no ho va poder fer per culpa de l’asma del seu professor, el senyor Ballester. I va decidir buscar feina d’aprenent de picapedrer. Primer va provar, sense èxit, d’entrar al taller de escultor Enric Monjo, però aleshores se li va obrir la porta d’un altre taller, el de l’escultor Viladomat, on va conèixer el seu millor mestre, Llorenç Cairó, “un republicà de Figueres marginat per tots els estaments, un home meticulós, pulcre i amb un ofici espectacular, que solia repetir que per fer escultura s’ha de trempar”. Aquest home va ser clau per l’activitat artística futura de Josep Ricart. Un altre gran mestre va ser Jaume Coll, professor de Belles Arts originari de Blanes. I no s’oblida, de nou, del poeta Josep Junyent, “un savi que sabia moltes coses i que ens va despertar l'interès pel coneixement i l'estudi ”.

Oteiza, Steiner i l’espiritualitat laica

Durant tot el període d’aprenentatge, l’escultor i pintor no tenia massa clara quina havia de ser la seva trajectòria personal com a creador. Aquells dies hi havia molta desinformació i ell es limitava a estudiar i a aprendre l’ofici. En aquest sentit, la seva descoberta d’Henry Moore va ser un esdeveniment. Més endavant, a finals del tercer curs, va descobrir Jorge Oteiza, l’escultor basc que va acabar convertint-se en el seu principal referent. El dia que va llegir el seu llibre Quousque tandem...!, se li van regirar tots els conceptes. Es tracta d’un aplec d’assaigs i articles on l’autor exposa, de manera molt poètica, els principis i les idees que conformen una estètica pròpia en el món de l’art i la literatura.

Ricart es considera una persona molt espiritual, sense que aquest concepte vagi lligat a la carrincloneria o a una religió oficial. I fa seva una de les tesis d’Oteiza, un rebel integral, quan deia que “l’home se sosté sobre tres potes (i no dues). Una és la político-social; l’altra, l’artística; i la tercera, l’espiritual. Si falla un d’aquests tres puntals no hi pot haver un home complet”.
 
L’interès de Ricart per Oteiza va créixer a principis dels anys 70, coincidint amb l’últim curs que va fer a Belles Arts, i va culminar el dia que va tenir l’oportunitat de conèixer-lo. Aprofitant un viatge a Euskadi, es va assabentar de l’adreça de la família d’Oteiza a Orio. Després d’algunes vicissituds, va poder trobar l’home que buscava a Zarautz, al seu domicili particular. Ricart, que no les tenia totes i temia importunar aquella celebritat, va trucar a la porta. L’escultor basc va obrir i es va mirar el noi amb curiositat; i va reparar que en Pep a la mà hi portava el llibre Vol de nit, de Saint Exupéry, una obra literària que al vigatà li va servir de passaport. Després de conversar una bona estona, Oteiza li va regalar un exemplar signat i dedicat del seu llibre Quousque tandem...! En anys posteriors, l’artista vigatà va tenir l’oportunitat de tornar a veure un parell de vegades el seu admirat Oteiza, una autèntica referent mundial en el món de l’art.

Anys després, va redescobrir una variant casual de les tesis ‘trinitàries’ d’Oteiza en un assaig de George Steiner titulat Trítons: els tres llenguatges de l’home, on l’autor, reputat crític i teòric de la literatura i la cultura, “fa conversar un científic, un literat i un músic, cada un dels quals parla des de la seva especialitat, amb la intenció de demostrar que el seu llenguatge és més universal i humà que el dels altres dos. Fins que poc a poc, els tres personatges van aproximant les seves visions, i al final acaben configurant una visió global”.

Continuant amb l’interès per la espiritualitat amb rerefons místic, Ricart no s’està de llegir en veu alta una cita de Steiner: “L’art ens ensenya la proposta més enigmàtica de totes: ‘L’home és un interrogant per a Déu mateix’. D’aquest interrogant, nosaltres no en som els amos”. L’escultor, treballador infatigable durant tota la seva vida, també destaca una altra idea de Steiner expressada en l’assaig La poesia del pensament, referit a l’esforç humà: “Només allò que és laboriós, en el sentit radical, pot activar la comprensió. La recepció passiva és fútil. Per mitjà del treball esforçat de l’assimilació concentrada, la inquietud es converteix en ordre en la nostra consciència”. Per Ricart, aquesta apologia de l’esforç conscient està “íntimament lligat a l’aposta que Steiner fa per un nou concepte de ‘paciència’, que no té res a veure amb esperar els fruits de l’esforç a la llarga, si no en la idea de no tenir pressa i deixar que les coses es vagin sedimentant, sense impaciència, ni l’estat de gran tensió nerviosa que avui coneixem com estrès”.

El retorn a Vic. El primer taller. Amb la contracultura.

Acabada la dilatada etapa d’aprenentatge i el seu pas pels diversos tallers, va abandonar Belles Arts perquè aquella institució acadèmica ja no li oferia res més que ell pogués aplicar a la seva vocació, tot i que, anys més tard, va acabar la carrera per obtenir el títol i poder ensenyar a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic, on ha passat trenta anys donant classes.

 L’any 1972 va muntar el seu primer taller a Vic, als baixos de la casa dels seus pares, al barri de Santa Clara Vella. En realitat es tractava d’una escola-taller, ja que a resultes d’uns anuncis que va posar a la llibreria El Clam, una colla de joves es van apuntar a les seves classes. I a banda dels cursets, va començar a treballar intensament amb l’escultura, tot i que ell mateix reconeix que sota la influència de Chillida, Oteiza i l’italià Marino Marini. Les seves primeres exposicions, individuals i col·lectives, van començar a sovintejar a començaments dels setanta, tot i que ja n’havia fet alguna a finals dels seixanta. En un principi, a més de l’escultura, treballava el dibuix, la ceràmica, el tapís i la pintura.

L’any 1976, pocs mesos després de la mort del dictador, en el context de les festes populars de Sant Jordi, l’Assemblea de Catalunya va organitzar una trobada festiva i reivindicativa al Gurri Xic. Si en l’edició de l’any anterior a l’ermita de sant Jordi, l’aparició sobtada de la Banda Puig havia resultat un èxit apoteòsic, aquesta vegada la presència de la mateixa formació, acompanyada d’una vintena de joves de tendències àcrates, va desembocar en una discussió pacífica dels anomenats “contraculturals” amb els dirigents de l’Assemblea de Catalunya. Els contres, que eren antifranquistes, però també criticaven l’autoritarisme i el pactisme del partits democràtics organitzats, van interrompre un parlament de Rafael Ribó fent sonar tambors i instruments musicals; portaven màscares a la cara i exhibien caricatures gegants de personatges de còmic, a més de dues pancartes. L’una deia: “Ni pactes ni hòsties: Banda Puig”, un text que va ser replicat per Rafael Ribó (l’actual Síndic de Greuges) amb la frase: “Estem pel pacte perquè no volem rebre més hòsties!”; l’altra pancarta proclamava: “La revolució per etapes és el coitus interruptus del proletariat”. L’elaboració de les màscares (fetes amb capses de sabates), les caricatures vogides en fusta (el Capitán Trueno i el gat Fritz) i les pancartes es va elaborar al jardí de la casa on Pep Ricart tenia el taller.

Aquells dies, l’artista era més aviat crític amb la manera com l’oposició encarava la transició, igual que la resta d’integrants de la colla de contres. Aquesta acció va ser la primera d’un seguit d’actes protagonitzats pels antiautoritaris osonencs, amb l’objectiu de palesar les contradiccions de l’oposició oficialista i precipitar un trencament efectiu amb les arrelades estructures franquistes. Passats quaranta anys, Ricart reconeix que “tots plegats érem molt impetuosos. Des de la perspectiva actual és difícil d’opinar, però tal com va anar la transició, probablement el país hauria d’haver apostat per l’anomenada ‘ruptura democràtica’. Va faltar una mica més d’atreviment. Potser ens haguéssim estalviat temps. I algunes coses de les que avui ens queixem no haurien passat”, apunta.

A Sant Pere de Torelló. Òxid de Boira.

Arran d’una mostra que Ricart va presentar a Granollers l’any 1978 (el de l’eclosió del grup vigatà Òxid de Boira), quan el seu camí artístic ja estava ben consolidat, el crític Josep Algueró deia que l’obra conjunta de l’artista era sorprenent i que en contemplar-la tenia la impressió que l’autor obeïa “els dictats de la seva veu interior amb un lliurament total”.

Ricart va formar part d’Òxid de Boira però en va viure l’experiència una mica des de lluny, tot i que molts membres de l’entitat el descriuen com un dels pioners. Aleshores vivia amb la seva dona, Pilar Sanmartín, a Sant Pere de Torelló, on ella donava classes. Ton Granero i Jordi Cano, que l’anaven a visitar sovint, el van posar al corrent del que s’estava preparant. Amb Granero, a més, tenien contactes relacionats amb el món del disseny. Aquells mateixos dies, en Pep també sovintejava el taller de l’Araceli Plans i el seu germà Pep, a Torelló, on acudia a fer ceràmica. Allà, l’Araceli li va passar molta informació del projecte Òxid de Boira, que va fer seu, s’hi va afegir i va participar en algunes reunions i en les exposicions que es van fer més endavant. Sobre aquella l’experiència, opina, com Vernis, que Òxid de Boira va ser una continuació no orquestrada de l’esperit innovador del grup vigatà d’Els Vuit, tot i que la nova associació tenia un caràcter més transversal, on confluïen intel·lectuals de tendències més ortodoxes i els abans mencionats joves lligats a la contracultura local i a tendències àcrates.
 
En el transcurs de la seva curta trajectòria, entre 1977 i 1979, Òxid de Boira va desenvolupar una activitat cultural tan intensa com efímera i boirosa: va organitzar exposicions a Vic i a Manresa, subhastes d’art, un cicle de cinema d’avantguarda, representacions teatrals i concerts de música antiga i moderna, com els que van oferir Synaulia, Rafael Subirachs, Anna Ricci, Carles Santos, La Voss del Trópico o Música Urbana, entre d’altres. Tanmateix, les dificultats econòmiques i el cansament van acabar imposant-se i l’associació es va dissoldre prematurament oxidada a les portes dels vuitanta. Trenta-set anys després de la desaparició de l’entitat, alguns noms han tingut una projecció rellevant; és el cas de Ricart, Esclusa, Vernis, Furriols o Pladevall.

Activitat artística frenètica.

Pel que fa a les seves tendències artístiques, de mica en mica, sense deixar del tot la línia de la figuració geomètrica, Ricart es va posar a investigar el tema de l’ocupació i desocupació de l’espai. En aquella època va fer amistat amb l’arquitecte Jordi Sarri, que el va posar en contacte amb l’empresa vigatana Prat & Homs, per qui va fer diferents murals a la vista, en escales, vestíbuls i parets exteriors de nova construcció. Des d’aleshores, va seguir treballant amb tota mena de materials i suports, destacant per sobre de tot l’escultura amb fusta, però sense bandejar el formigó, el ferro colat i el bronze. Curiosament, una de les matèries que més li agraden, la pedra, no l’ha utilitzat massa, cosa de què actualment es penedeix. En el cas del ferro i el bronze, sempre ha deixat que les seves obres tinguin el procés natural d’oxidació, amb el consegüent canvi de cromatisme i de textura: “La idea –diu– és recuperar la qualitat del material. No m’he plantejat mai pintar el ferro, perquè cada material té un acabat per ell mateix”.

A començaments dels 80, amb motiu d’una exposició al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Vic, en un escrit traduït del castellà per Segimon Serrallonga, el crític J. Corredor-Mateos deia que “quan apareix un escultor autèntic, cal fer un esforç perquè la gent se n’assabenti. Aquest és el cas de Ricart, de qui només deuen haver arribat a Barcelona, tan centralista en aquest camp, notícies indirectes. Ricart treballa la fusta i el formigó. Crea estructures d’un rigor extrem, on els plans s’interpenetren. Encara que no es noti a primer cop d’ull, es tracta d’un món d’entranya vegetal, tot ell arran del camp, tot arran de la terra. On es podrien apreciar més bé, les escultures de Ricart, és al bell mig de la naturalesa, perquè han estat concebudes per això, per continuar-la i per fer-ne al mateix temps una rèplica”.

El fet que la gent consideri que Ricart és només escultor, no es correspon a la realitat; aquesta identificació obeeix al fet d’haver presentat més material escultòric que no pas pictòric en les seves exposicions. Tanmateix, per ell, la pintura, el dibuix i l’escultura es complementen perfectament; i afegeix que li agrada molt “la immediatesa que tenen la pintura i el dibuix. La sensació d’haver aconseguit un resultat en tan poc temps és difícil que l’escultura te la proporcioni. Per això m’agrada utilitzar tots els recursos. En el moment de crear tens una disposició molt semblant, sigui quina sigui l’obra; només canvien els materials i la sensació que et dóna cada un d’ells”.
 
Repassant la seva evolució, diu que després de concentrar-se en la realització de formes geomètriques allunyades de tota referència a la figura humana, amb els anys es va anar engrescant amb les referències anatòmiques. Així, durant la primera dècada del segle XXI, va realitzar una sèrie d’obres inspirades en la novel·la de Thomas Wolfe, L’àngel que ens mira, on va recuperar ingredients figuratius, sense abandonar, però, elements descontextualitzats. D’altra banda, a ell no li ha agradat mai utilitzar la paraula ‘abstracció’, perquè té unes connotacions massa equívoques; tal com deia Oteiza “només el pensament pot ser abstracte, encara que quan el pensament es concreta, també deixa de ser abstracte”. A Ricart, la separació entre art realista i no figuratiu no l’ha afectat: “No tinc cap inconvenient a barrejar les coses. El que m’interessa és explicar-me. Els recursos només són uns mitjans per aconseguir-ho”.

Referents literaris i filosòfics

Tal com s’ha dit més amunt, la utilització d’obres literàries o filosòfiques com a punt de partida per materialitzar una pintura o una escultura ha estat des de sempre una constant en l’obra de Ricart. Així, a banda de Wolfe, es va inspirar en escrits dels filòsofs Eugeni Trias i Henry Lefebvre per fer unes escultures i dibuixos presentats l’any 1989 a la galeria El Carme; o més endavant, en un poema de William Wordswoth; en l’Oració sobre la dignitat de l’home, de Pico de la Mirandola; en la novel·la d’inspiració renaixentista Bomarzo, de Manuel Mujica Láinez (que Ricart ha llegit infinitat de vegades); o en poemes del portuguès Antero de Quental.
 

També ha pres com a referència algunes talles romàniques despullades del color, com El davallament del mestre d’Erill la Vall, o la mateixa naturalesa: “Moltes de les obres que he fet o faig sorgeixen de l’observació de la natura, que sempre et dóna molta informació en forma de nous de colors, textures i estructures. L’altre dia, netejant les bardisses d’un marge va aparèixer la terra nua amb uns degotims d’aigua que em van captivar i vaig memoritzar”, explica.

Pel que fa a l’ús del color en la pintura, no està abonat a cap tonalitat concreta, li interessa més la interacció entre totes les games cromàtiques. I considera que els informalismes del segle XX l’han influït “en la manera de deixar la pintura, amb pinzellades soltes, procurant que no hi hagi preocupació pels acabats”.

El taller sota la Creu de Gurb. L’Escola d’Art de Vic

Des de la segona meitat dels vuitanta, treballa al taller que va habilitar al peu de la Creu de Gurb, molt a prop del taller del pintor Josep Vernis. És allà que, els darrers trenta anys, ha pogut desenvolupar el seu art amb total tranquil·litat, lluny de la tensió de la ciutat. Si de vegades la feina continuada pot arribar a carregar o a embotar la ment, gràcies a l’ambient de silenci i a l’entorn natural, l’artista ha pogut relaxar-se i fer petites pauses: “Quan et canses d’estar al taller, surts mitja hora a fora, talles dues branques, fas un sot a l’hort o plantes un arbre, i tornes a estar en situació de reprendre la feina”, explica. I afegeix que una de les seves il·lusions des de fa anys i panys, plantar arbres, l’ha practicat abastament i ara pot veure com, a banda del xiprer citat al començament de la crònica, creixen els lledoners, aurons, ginkgo-bilobes nepalesos i tota mena d’espècies que ha entregat a la terra per fer-les créixer.
 
Paral·lelament, les tres dècades de mestratge a l’Escola d’Art de Vic li han donat moltes satisfaccions i s’ho ha passat molt bé en els tallers d’escultura, amb un alumnat reduït, tracte quotidià i un contacte amb els estudiants que ha anat més enllà del protocol institucional, desembocant en molts casos en una relació d’amistat que s’ha mantingut amb el pas dels anys. Un factor molt positiu de la seva assignatura ha estat que, contràriament a les mancances que ell va trobar a Belles Arts, a l’Escola d’Art de Vic els alumnes han pogut aprendre talla de pedra, talla de fusta, forja i fosa, en estreta col·laboració amb el professor Miquel Amblàs.

La malaltia

Des que a començaments del nou segle li van diagnosticar la leucèmia, Ricart ha viscut llargs parèntesis sense fer escultura ni pintura de gran format, un període que, quan ha pogut, ha aprofitat per pintar aquarel·les, una pràctica artística tècnicament més manejable i que no requereix un gran esforç físic.

Parla sense embuts de la malaltia i de com aquesta ha condicionat la seva vida i la seva obra: “Més que resignar-me, que és un concepte que no m’agrada, he procurat adaptar-me a les circumstàncies que se’m presenten. De tota manera, la meva adaptació tampoc no és una conformitat absoluta. He d’acceptar, però no m’hi conformo: lluito. La malaltia és una lliçó de paciència. A l’hospital on vaig passar moltes hores els auxiliars em repetien una frase que vaig fer meva: ‘Aquí no hi ha malalties: hi ha malalts’. Cada persona, cada pacient és un cas diferent. La malaltia pot ser la mateixa, però les persones que la pateixen tenen una disposició diferent. Gràcies a la gimnàstica de no cedir a la malaltia, la ment m’ha ajudat a tirar endavant. Mentre recuperava forces físiques he tingut temps per a reflexionar i la tranquil·litat per buscar nous temes i noves fonts de creació. Quan hi ha una sotragada, les coses es disloquen o es posen a lloc; en el meu cas, n’he valorat algunes que abans passaven desapercebudes, com el concepte del temps”.

El reconeixement. Exposició Antològica a Vic.

L’any 2000, abans de posar-se malalt, en una exposició de dibuixos i escultures a l’Albergueria de Vic, va oferir una sèrie de treballs emmarcats sota l’epígraf Pauper, una reflexió crítica al voltant de la pobresa. Amb el parèntesi hospitalari pel mig, nou anys més tard, la seva ciutat natal va acollir una gran exposició antològica de la seva obra, organitzada per H. Associació per a les Arts Contemporànies. La quantitat d’obra era tal -prop de 150 obres de diferents formats- que es va presentar el mes de setembre en sis espais emblemàtics diferents: el Casino, el Col·legi d'Arquitectes, el Col·legi d'Aparelladors, l’Escola d'Art, la Llotja del Blat i el Museu de l'Art de la Pell.

 Anna Palomo, la comissària de l’exposició, explicava com la mostra recollia la pràctica totalitat de l’obra de Ricart i la descrivia com una “antologia oberta”. La mostra es va presentar de manera cronològica, tot i que en cada espai s’hi va introduir una peça fora de context per “demostrar la coherència de l’obra de l’artista vigatà”.

Aquests darrers anys, Ricart no ha parat de treballar i de mostrar les seves creacions. Així, l’octubre del 2014, l’Espai Art de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses va acollir una retrospectiva d’escultures, pintures i dibuixos. L’exposició estava emmarcada sota l’epígraf Tessera Hospitalis, un terme provinent de l’antiga Grècia i rescatat pel filòsof alemany Georg Gadamer, referit a “la peça de fang o de pedra que un amfitrió trencava en dues parts; aleshores en regalava una a un amic convidat a casa seva. Si, al cap de molts anys, un descendent de l’hoste tornava a aquella casa i mostrava la meitat de la pedra, els portadors dels dos fragments es reconeixien i reafirmaven la seva amistat”. Aplicat al món de l’art, Ricart diu que quan fa una obra, “guardo la meitat de la téssera, i l’espectador l’altra meitat. L’obra es completa quan l’altre la veu”.

Algunes de les escultures elaborades entre el 2013 i el 2014 (exposades a Centelles, San Joan i a Vic) són “peces de fusta (palets reciclats, serrats i polits) inspirades en el poema minimal La mort d’un naturalista, de l’irlandès Seamus Heaney, en els paisatges del poeta i en una entrevista que li van fer abans de morir. Aquestes obres portaven per títol Inishbofin, el nom d’una illa de la costa oest d’Irlanda”. També hi havia alguna peça de ferro oxidat, “basada en el poema de Paul Valéry Esbós d’un serpent, que jo havia llegit en francès i després en català, en una traducció de Gaziel no publicada que vaig trobar a la Biblioteca de Catalunya. La metàfora del serpent em va anar molt bé per materialitzar la línia, un element escultòric que sempre se m’havia resistit”, reconeix l’artista.

Exit d'una exposició a Roma

Després d’exposar a la galeria vigatana El Carme, on ja ha presentat la seva obra en diverses ocasions, el maig del 2015 Ricart va mostrar mig centenar d’escultures, pintures i dibuixos a la universitat La Sapienza de Roma. La mostra més important d’un artista vigatà contemporani fora de Catalunya. Fins aleshores, Ricart no havia posat mai els peus a la capital italiana: “Només coneixia Roma a través de l’art, de manera virtual, però la coneixia”, diu.

 En el cas de les escultures exposades, el referent era Giambattista Piranesi, arquitecte i gravador italià del segle XVIII. La fantasia dels seus dibuixos de les ‘carceri d’invenzione’ (presons inventades) ja havia inspirat anteriors treballs de Ricart, com l’escultura que durant anys va estar situada a la rambla Tarradellas de Vic, una obra de 1989 en fusta i ferro, al centre de la qual esclata el tema de les presons a través de la imatge de les reixes. El material emprat era fusta senzilla, com la que s’utilitza per als palets, i que ja havia fet servir en la seva darrera exposició a la sala d’El Carme de Vic.

Pel que fa a la sèrie pictòrica, la referència a Roma es concretava en el setge del mausoleu d’Adrià per part dels gots, un fet històric produït al segle VI després de Crist: Quan els assetjats van quedar sense armes per defensar-se, van llançar totes les estàtues del recinte contra els assaltants, com si fossin projectils, i aquests van ser foragitats. Ricart reconstruïa aquest episodi en un treball entre l’abstracció i la figuració.

Referint-se a la gran exposició romana, el crític Daniel Giralt-Miracle va escriure: “Conec Ricart des de fa més de quaranta anys i és aquest coneixement el que em permet afirmar que la seva obra ha sabut conjugar tres dimensions que no tots sabem acoblar: la de l’homo faber, la de l’homoludens i la de l’homosapiens. Faber perquè sempre ha reivindicat el domini de l’ofici (de la pintura, escultura, la forja, la ceràmica, etc.), ludens perquè realment gaudeix treballant i això és finalment el que dóna sentit al seu projecte vital, i sapiens perquè tot el que fa és pensat i producte d’un saber filosòfic, literari, artístic o musical. De fet, la seva producció artística és la manifestació visual del seu pensament. Si el filòsof empra les idees, si l’escriptor s’explica amb les paraules, si el músic ho fa amb les notes, Ricart ens transmet el seu discurs intel·lectual a través de pintures i escultures. Per tant, cal mirar les seves obres més enllà de la morfologia o de les variables materials, i llegir-hi l’argument que les fertilitza i omple de sentit la recerca plàstica de l’artista”.

‘Dibuixar: com anar lluny entre les pedres’.

Però la roda del temps no s’atura. Aquest mateix estiu, Josep Ricart mostra al Seminari de Vic –fins al 28 d’agost- un centenar de pintures emmarcades sota l’epígraf Dibuixar: com anar lluny entre les pedres, un títol tret d’un article del filòsof, matemàtic, poeta i traductor francès Yves Bonnefoy (mort a principis d’aquest estiu), publicat l’any 1996 a la Revista de Occidente. Es tracta d’una tria de les 140 peces que va pintar durant els mesos d’hivern, aprofitant que el clima de Vic no li permetia treballar a l’exterior en obres de gran format, al pati del taller de sota la Creu de Gurb, on habitualment treballa quan fa bon temps. En aquesta ocasió, l’artista no ha posat títols a les obres, una prerrogativa que ha regalat a l’espectador.
 
Continuant amb la tendència a relacionar les seves creacions amb textos filosòfics, músiques o poemes, molts dels dibuixos exposats estan originats en la lectura de Bonnefoy quan diu: “El dibuixant mediocre imita amb petites i temoroses pinzellades, discontínues, la massa de la muntanya, que amb molta cura ha observat i analitzat. El gran dibuixant, tot i això, es manté en aquest punt més allà de la percepció -en el centre del que és-, on ha pres el seu impuls la força que reuneix i a l’atzar llança les pedres”. Una altra font d’inspiració han estat els enregistraments musicals del pianista canadenc Glenn Gould interpretant les Variacions Goldberg de Bach: “Gould, que va morir a principis dels vuitanta, era un artista molt espontani i divertit que en els seus enregistraments en vídeo quan toca el piano gesticula molt amb la mà, juga, es mou i canta la partitura amb els llavis”.

La pràctica totalitat de les obres que es veuen al Seminari són peces quadrades de dimensions reduïdes (25 x 25 cms.) realitzades en tècnica mixta (pastel i aquarel·la). La mostra es complementa amb cinc quadres de format més gran, pintats el 2010, originats en la lectura de les Cançons de la roda del temps, del llibre de Salvador Espriu El caminant i el mur (1954). Finalment, tot el conjunt s’arrodoneix amb dues grans escultures de fusta de xiprer, instal·lades a l’entrada del Seminari.

En el text introductori de l’exposició, la crítica d’art Clara Rebollo escriu: “La línia de Ricart s’esmuny, escapada, lliure, més enllà dels barrots enquadrats en estructures escultòriques referencials. Una tensió entre les formes geomètriques i les orgàniques i irregulars esdevé metàfora de la lluita entre la racionalitat i allò misteriós o desconegut, sovint tapat per una doble capa translúcida de paper que intensifica la riquesa de gammes cromàtiques. Però aquesta línia té una aparença contradictòria, és trèmula i valenta, dubitativa i ferma. Malgrat tot és insistent, perseverant, incansable. El dibuix de Ricart comença abans que el llapis marqui el primer punt i continua, tot i les pedres, amb voluntat d’arribar a un traç eixut, a la reducció poètica essencial, al coneixement”.

Nissaga d’artistes

 Per a Ricart, casat amb Pilar Sanmartín, el fet de tenir fills està molt lligat amb el factor creatiu. “Per mi ha estat molt important. El més curiós del cas és que els meus tres fills, igual que la meva dona, es dediquen a activitats relacionades les arts escèniques, la música o la plàstica. Per mi, és una satisfacció; no m’ho hagués pas imaginat. Val a dir que si han escollit aquest camí, no ha pas estat per pressions meves, sinó per la influència de l’ambient on han viscut. Jo no he dit mai als meus fills què havien de fer”.

La seva filla gran, la Laia, treballa en el món del teatre i el cinema, i és especialista en ‘coaching’, un sistema pràctic d'exercicis per a ampliar el coneixement i la bona gestió dels recursos personals; entre altres feines, ‘entrena’ els nens que apareixen a la sèrie Polseres vermelles; també fa cursos de teatre a Bilbao. La mitjana, la Judit, va estudiar Belles Arts i es dedica a la joieria, la pintura i la fotografia. I l’Arnau, el petit, es dedica a l’art sonor i a la pedagogia: fa música, composa i també és un estudiós i practicant del mètode d’ensenyament Waldorf, basat en l'aprenentatge interdisciplinari, un sistema que integra els sabers pràctics, els artístics i elements conceptuals, seguint els ritmes naturals quotidians.

Finalment, la Pilar, la companya d’en Pep, a banda de formar part de l'Associació d’Exalumnes de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, també es mou en l’àmbit artístic des del vessant de curadora d’exposicions i mediadora entre els artistes que desenvolupen els seus projecte i l’espectador. Aquestes passada primavera, coincidint amb la capitalitat cultural de Vic, ha col·laborat en el projecte ‘Parada zero’, i més concretament en els recorreguts pel teixit artístic de la ciutat, concretats en l’experiència Taller dins dels tallers, on els artistes han obert els seus espais privats de treball i creació a altres generacions d’artistes per compartir trajectòries interiors, conversar i, juntament amb el públic, proposar i obrir-se a noves narratives.

La vida de Josep Ricart respira art pels quatre costats.

                                       -------------------------------------

Bibliografia consultada:

Arxiu personal de Josep Ricart Rial; el llibre Òxid de Boira, de Toni Coromina; l’assaig Trítons: els tres llenguatges de l’home, de George Steiner; el llibre Quousque tandem...!, de Jorge Oteiza.

Hemeroteca (diverses publicacions i webs): Articles, ressenyes i escrits de Josep Algueró, Daniel Giralt-Miracle, J. Corredor-Mateos, Jordi Vilarrodà, Anna Palomo, Giuseppe Di Giacomo, Ignasi Roviró, Yves Bonnefoy i Clara Rebollo.