No m'interessa gens Josep Lluís Núñez. Els 22 anys que va manar el Barça van significar un parèntesi mediocre entre les presidències d'Agustí Montal i Joan Laporta, dos personatges que -ells sí- van definir el club com a entitat catalana i universal, amb ambició i identitat pròpia. Mai no els vam veure plorant. Núñez, en canvi, va haver de delegar la dignitat en Nicolau Casaus.

Com a constructor sabíem que era un simple especulador. Ara n'estem segurs, també, que va aconseguir tirar endavant els seus negocis a partir de suborns a funcionaris corruptes. En definitiva, Núñez no ha aportat res a aquest país, més enllà de diner negre i un Barça poruc.

Però molt poques coses poden justificar que a un home de 79 anys se li demani l'ingrés a la presó. En aquest diari hem informat del cas lamentable de Lluís Dalmau, que va morir a la presó de Lledoners als 73 anys, víctima d'un quadre mèdic desastrós. Núñez no és un perill social i veure'l ingressar en un centre penitenciari seria una vergonya per a aquesta democràcia.

I aquest mateix criteri s'hauria d'aplicar amb la majoria dels 76 interns de més de setanta anys que estan tancats a les cel·les de les presons catalanes. Núñez no ha de patir un tracte innecessàriament cruel però, pel fet de ser ric, tampoc no ha de ser un beneficiari privilegiat de la compassió democràtica.