Víctor Maceda (València, 1978) és un dels periodistes que millor retrata la política del País Valencià, com corrobora la seva feina a El Temps i les col·laboracions a La Vanguardia. Acaba de publicar Les cicatrius de València (Pòrtic), que comença rememorant la gran riuada del 1957. Maceda s’endinsa en les relacions conflictives del territori i l’aigua i desemboca en la tragèdia de la dana. Una mirada sobre la desgràcia que demostra que molts dels problemes que va delatar l’aiguat del 1957 continuen irresolts.    

El llibre se centra en el que podríem dir que han estat les dues grans catàstrofes que ha viscut el País Valencià les darreres dècades. 
Sí, n’hi ha hagut més, com la pantanada de Tous del 1982, que va afectar molt la comarca de la Ribera Alta, i que el llibre també en parla. Però, amb molta diferència, la riuada del 57, que comporta la reconfiguració de la València moderna, i ara la dana, que ha tingut una afectació molt més gran en vides perdudes i desfeta econòmica, han estat les dues grans catàstrofes moltes generacions. Tots hem escoltat parlar la gent gran dient "això va ser abans de la riuà" o "després de la riuà", el 14 d’octubre del 1957. Aquells dies de l’octubre passat vaig tenir la sensació que vivíem uns dies històrics.   

La inundació del 1957 continua sent una ferida oberta? Continua explicant el que ha passat ara?
Explica com no som capaços d’aprendre de la desgràcia. En aquell moment, molts barris estaven exposats a una possible inundació. Quan el riu ixia de mare, els barris pobres, sobretot Natzaret, en patien les conseqüències. Allí es va fer una obra megalòmana que s’havia esbossat com era la reconducció de la part final del riu que ha fet de frontera i mur entre l’Horta Sud i el cap i casal. Aquesta reconfiguració és una cicatriu que hi ha a la ciutat. Però lluny d’aprendre’n, el que es va fer va ser créixer desmesuradament en zones que eren inundables. 

El Túria va aguantar les inundacions de l’any passat, però el barranc del Poio, no. Totes les poblacions que ara s’han fet conegudes com Paiporta, Catarroja, Alfafar, vivien en un risc evident. Els únics que van veure el perill van ser els de la multinacional sueca Ikea, que van instal·lar el seu magatzem en un pis elevat. No aprenem de la història.         

Un fet que sorprèn molt del que explica en el llibre és que davant la inundació del 1957, en ple franquisme, les elits de València van estar més a l’alçada que quan la dana. 
Sí, eren gent del règim, com l’alcalde Antonio Trénor, Martí Domínguez, director de Las Provincias, o Joaquín Maldonado, president de l’Ateneu Mercantil, que van criticar l’abandonament de València. Ara gaudim de llibertats i d’una democràcia, malgrat les evidents mancances. Però en aquella època no era així i hi va haver gent que es va jugar el càrrec en benefici de la ciutadania. 

Era gent que provenia de la Dreta Regional Valenciana de Luis Lucia, una figura molt important abans de la Guerra Civil.
Sí. I vivien còmodament dins del règim. Però van fer dues coses molt importants. Una va ser interpel·lar el poder central. Martí Domínguez, en el seu discurs després de la riuada, diu que València té força econòmica, amb una taronja que defineix com el Pla Marshall de València, però que en canvi no rebia l’atenció merescuda. I fan un crit d’alerta, assenyalant que era en part del nostre semenfotisme. Que és l’altra cosa que diuen. És un missatge als valencians. I malauradament, 70 anys després la societat valenciana no ha evolucionat molt. Li costa molt fer-se valer. 

Martí Domínguez va ser substituït com a director de Las Provincias.
Efectivament. Bé, Domínguez formalment va renunciar davant les pressions perquè s’havia comunicat a la propietat que es retallaria la quota de paper i haurien de competir amb els altres mitjans en desavantatge. I a l’alcalde, quan va tornar de vacances, el van apartar.

"El llibre és també un homenatge a Joaquín Maldonado, un home de dretes que va fer els possibles perquè la gent d'esquerres i els valencianistes pogués dir la seva" 

Joaquín Maldonado va continuar a l’Ateneu Mercantil. 
Maldonado era un home també de bona família. Vehement, enèrgic. No era acomodatici. Era una persona de dretes, però va defensar coses de sentit comú, com en el tema de la unitat de la llengua. Educat en castellà, sempre va fer els possibles perquè la gent d’esquerres i valencianista pogués dir la seva. Un home que va pagar fiances per treure de la presó joves empresonats. El llibre és també un homenatge a don Joaquín.

I què se’n va fer, de l’alcalde?
L’alcalde pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia valenciana, els Trénor. Després ja no va tenir una projecció pública, però era gent molt ben posicionada. Voldria dir una cosa arran d’aquests noms. Ara que Carlos Mazón ha reclamat la dimissió del ministre d’Exteriors per no defensar el reconeixement del valencià a Brussel·les, s’ha de recordar que el 1951 es va fer la presentació a València del Diccionari Català-Valencià-Balear. Es fa al Saló de Cristall de l’Ajuntament, amb l’alcalde Baltasar Rull, que inaugura una exposició i fa un discurs en valencià. La mostra està plena de mapes de tots els territoris de parla catalana. Ho dic per copsar com hem involucionat. 

M’ha fet riure l’anècdota de Franco després de la riuada, quan viatja a València i s’atura a parlar amb uns pagesos.
Sí, un pagès li explica com han anat les coses i ho fa parlant en valencià perquè amb prou feines sap castellà. El seguici es comença a posar nerviós. Algú intenta fer de traductor. Franco els atura: "Lo entiendo perfectamente". Quan el dictador s’allunya, l’home crida: "Visca Franco!". Són episodis que hem pogut recuperar gràcies a capbussar-nos en la premsa del moment. 

Com és que no hi ha al País Valencià una burgesia amb figures com Domínguez o Maldonado?
Perquè, malauradament, en el seu moment ells ja eren molt minoritaris. La presència de personatges així ha estat molt poc nombrosa, malauradament. Un dels problemes que patim els valencians és aquesta dreta tan inculta, tan cínica en molts casos. Maldonado era un home que va reclamar que hi hagués una borsa a València com n’hi havia a Madrid i Barcelona. Però ja fa molt que la burgesia valenciana va decidir anar per una via de castellanització i allunyar-se de les arrels del poble valencià. 

El relat de la reconstrucció pot salvar Carlos Mazón?
Ell està jugant a això. Aquests dies ha anunciat un paquet d’ajudes de 350 milions d’euros als afectats. Mazón té el problema que el 29 d’octubre el perseguirà sempre. En política, pots cometre errors però no pot ser que no estiguis on has d’estar en el moment més important de la història del teu poble. Aquesta absència per ell resulta un suplici. Perquè el 80% de la societat valenciana considera que convindria un altre president. Però ell es dedica a vendre esperança i recursos, malgrat que arrosseguem un deute galopant, i que tot i així rebutgen la condonació d’una part del deute. 

"En política, pots cometre errors, però no pot ser que no estiguis en el moment més important de la història del teu poble. L'absència de Mazón per ell és un suplici"

En la seva compareixença davant les Corts del 15 de novembre, Mazón va dir que en funció de com anés la reconstrucció, decidiria si es presentava a la reelecció. Ell està centrat en això, sense seguir una agenda normal. Està evitant al màxim les exposicions públiques, intentant vendre reconstrucció a porta tancada. 

Com analitza els moviments interns dins del PP valencià? Emergeix l’alcaldesa de València María José Catalá. I ha reaparegut l’expresident Francisco Camps. No sembla que el partit estigui molt cohesionat. 
Tenint en compte que Camps vol tornar, no es pot dir que està molt cohesionat… Els moviments de Camps no són una broma. Des de fora pot semblar exòtic, però no és així. Militants actius del PP no crec que siguin més de 15.000 persones i que Camps fos capaç de reunir a l’edifici de Veles e Vents prop de 1.500 persones no és poca cosa. Que iniciï la seva cursa a Alacant, la ciutat de Carlos Mazón, convidant tothom a sumar-se a la seva candidatura, és significatiu.

Al PP valencià subjau encara la batalla fratricida entre zaplanistes i campistes. Mazón és un home lligat a Eduardo Zaplana, els zaplanistes li van fer la vida impossible a Camps i aquest no ho oblida. S’ha pogut desempallegar dels casos judicials que el perseguien i creu que ha de recuperar uns anys perduts.

Veu factible el seu retorn?
No és fàcil guanyar una batalla a l’aparell del partit valencià i a Madrid. Però, com a mínim, està tensionant molt el partit i pot aconseguir algun premi a la rifa. Amb el nivell de rebuig que té Mazón, la seva no repetició com a candidat és un escenari plausible. Si es considera que, pel seu nivell de coneixement públic, l’alcaldessa María José Català fos candidata, Camps podria intentar el que ell ha confessat a vegades que és el seu somni, ser alcalde de València. I recuperar el projecte de Rita Barberá, que va ser la seva padrina política. Camps va començar com a regidor de Trànsit de l’Ajuntament.

Quin perfil té Catalá?
És bàsicament "catalanista". Entengui’m: "catalanista" de Catalá, d’ella sola. Va ser propera a Juan Cotino. Camps la va posar com a candidata a l’alcaldia de Torrent i sona la flauta, guanya per majoria absoluta. Era desconeguda en aquell moment, però mostra una capacitat política innegable, amb una bona oratòria. Comença a progressar. Alberto Fabra la fa consellera d’Educació. Quan es forma el govern d’esquerres del Botànic, apareixen dues dones com a líders del partit, Catalá i Isabel Bonig. 

Però, sembla que per mediació de Mariano Rajoy i Rita Barberá, es decanten per Bonig. Val a dir que a diferència de Camps, Zaplana o Carlos Fabra a Castelló, ella no ha construït una família política pròpia. Però té capacitats i bona imatge. Feijóo la valora. Altra cosa és que ella vulgui: acaba de ser mare per segona vegada, i en aquests moments sembla més senzill retenir l’alcaldia que la Generalitat valenciana.         

Què és el que encara no sabem del dinar d’El Ventorro?

Més que del dinar, de la sobretaula, que va allargar-se excessivament. Encara que la primera versió aportada per la periodista Maribel Vilaplana apuntava que van acomiadar-se a les 17,45, en el seu comunicat de divendres passat retarda la seua eixida del local fins a les 18,30 o 18,45. Donant per bo que el dinar acaba llavors, fins a les vuit i mitja en què Mazón arriba a les dependències del Cecopi, encara hi ha un tram de prop de dues hores. Un tram força enigmàtic. La distància entre València i l'Eliana no és com la que hi ha entre Moscou i Vladivostok, sinó que és com anar de Barcelona a Cabrera de Mar. Aquestes dues hores són les que fan preguntar-se a tothom on estava o com estava. Aquí hi ha el drama. 

Tant ell com el seu equip han repetit que es trobava seguint els esdeveniments des del Palau de la Generalitat, però com pot ser que, en circumstàncies com aquelles, no seguís la reunió del Cecopi convocada a les cinc, ni que fos telemàticament? Ell va repetir aquella frase mítica que "un no pot arribar tard a la reunió d’un organisme al qual no pertany". És cert que la consellera de Justícia i Interior designada per ell, Salomé Pradas, era la cap de l’emergència, però ell era el president. A més, en la seua declaració davant la jutgessa instructora, Nuria Ruiz Tobarra, l'exconsellera ha admès que no en sabia d'emergències, que no tenia la preparació suficient per un càrrec així. Les dues hores que encara falten per esclarir definiran el futur polític de Mazón.

"Sánchez no ha mostrat caliu pels afectats de la dana i no ha fet didàctica de l’esforç fet pel govern espanyol, i això ha deixat espai per Mazón"

Però també podríem parlar de la desaparició de Sánchez en aquesta reconstrucció. És cert que el govern espanyol hi ha abocat molts recursos però també ho és que el president espanyol no ha estat sobre el terreny. No ho ha fet pel que fa al caliu amb els afectats ni fent públics els passos que està donant l’executiu espanyol. No ha fet didàctica. En canvi, Mazón sí que ho fa. Sobre aquest camp expedit que li ha deixat Sánchez és on Mazón està edificant les seves expectatives de futur polític. 

Del que deu circular per València sobre aquelles tres hores, què té més pes?
Això entra dins de la rumorologia. La gran qüestió és que no estava on havia d’estar. Encara que estigués al Palau, com diuen des de Presidència sense cap prova, si no va connectar amb la reunió del Cecopi, no queda tampoc en bon lloc. 

Algunes de les comunicacions entre Mazón i la consellera, que vostè detalla en el llibre, van ser converses de pocs segons, a més.
Sí, però no en sabem el contingut. La consellera ha dit que, en tot cas, no va estar esperant el president per enviar l'SMS d’emergència. Just un minut abans d’enviar-lo hi ha un contacte telefònic entre Mazón i la consellera. Va ser ella qui va decidir enviar-lo. Sembla que quan va tenir coneixement que existia aquest mecanisme. Li van haver d’explicar aquell dia.

Contempla un retorn de l’esquerra a la Generalitat valenciana?
Si li soc sincer, no. No, perquè l’esquerra també s’ha equivocat. Ho han centrat tot massa en la figura de Mazón. Ho ha fet el PSOE, però també Compromís. És ara que Compromís comença a demanar també explicacions a Sánchez. Han pecat massa de Ventorro. En molts municipis amb regidors de Compromís hi ha hagut desemparament. De fet, un dels damnificats d’aquesta crisi és el model autonòmic. No és el parer majoritari, però ha guanyat espai l’opinió que un govern més centralitzat hagués estat més eficaç. De la mateixa manera que, fins ara, Vox n’ha sortit el més ben parat. Es va veure a Paiporta el 3 de novembre, quan foren increpats el monarca, Sánchez i Mazón. 

No el veig massa optimista.
És cert que no molt. Hi ha hagut una gran mobilització, amb una manifestació al mes exigint la dimissió de Mazón, que ha estat un fenomen que mai s’havia vist. Però al mateix temps, l’esquerra no ho tindrà fàcil. El ciutadà valencià vota molt en clau estatal, en un moment en què la imatge de Sánchez està erosionada i hi ha un espai a l’esquerra del PSOE que no sabem si es recompondrà, i no hi ha un lideratge clar a Compromís. Tots aquests elements fan el joc a la dreta. L’esquerra al País Valencià, per imposar-se, ha d’anar a 1.200.000 vots i això vol dir una mobilització enorme.

Fa deu anys va escriure un llibre d’un títol molt diferent, El despertar valencià. Què ha passat? 
Sí, aquell era un títol optimista i aquest és un títol pessimista. Però el primer llibre acabava explicant que la capacitat del govern valencià per generar un marc propi perquè els ciutadans pensessin en clau valenciana quan arriben les eleccions a les Corts determinaria la vigència del projecte progressista. A la dreta ja li va bé lligar política valenciana amb política espanyola. L’esquerra ha d’intentar ser més autònoma i projectar que la política valenciana és tan important com l’espanyola. L’any 2019, es van fer coincidir les eleccions valencianes amb les eleccions al Congrés per intentar mobilitzar votants que volguessin aturar l’ascens de Vox a Espanya. 

Però el 2023, amb uns bons indicadors econòmics, després de l’arribada de la gigafactoria de Volkswagen que és una de les grans notícies dels darrers anys, amb xifres d’atur baixes i bons números en turisme, com es poden perdre unes eleccions?

"La incapacitat de l’esquerra per construir un marc propi no  contaminat des de Madrid va fer caure el govern del Botànic"

També hi ha un factor que sovint es produeix, quan l’esquerra a l’esquerra no perd l’oportunitat de perdre una oportunitat amb les batusses, en aquest cas, entre Podem i Sumar.

A la ciutat de València, Podem no va obtenir representació. Eren vots sense els quals era impossible reeditar la majoria a l’Ajuntament. En el cas del 2023 també hi va haver un maremàgnum de coses des del "que te vote Chapote", les controvèrsies entorn Irene Montero, es van barrejar coses que només li feien mal a l’esquerra. Però estic segur que el Botànic hagués tingut més opcions si les eleccions no haguessin coincidit amb el total d’eleccions autonòmiques i municipals estatals. La incapacitat de l’esquerra per construir un debat polític propi, no permanentment contaminat des de Madrid, és el que va fer que el govern del Botànic morís.