13
d'agost
de
2023, 16:30
"L'esperit del 78" és un mantra invocat contínuament en la política espanyola que també es va escoltar durant la campanya de les eleccions del 23-J. En la major part dels casos, el record arriba des de les files conservadores, que aprofiten per confrontar-lo al "sanchisme" i el govern de coalició amanit amb acusacions de guerracivilisme i de reobrir ferides. Però és un fet que la polarització extrema ha esdevingut un tret de la política espanyola. No es tracta d'un fenomen local sinó global, però que a cada país es produeix d'una manera diferent. En el cas d'Espanya, ha suposat el retorn dels dimonis particulars de la seva història tràgica. Els acords de la Transició, mitificats per uns, menystinguts per altres, apareixen ara com un horitzó llunyà.
Per què aleshores va ser possible un marc d'entesa ampli que ara és poc menys que inimaginable? Raimon Obiols va ser elegit diputat al Congrés en les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, les del 15 de juny del 1977. Jove parlamentari del PSC, més tard seria primer secretari del partit i candidat a la Generalitat, Obiols explica a Nació que aquell Congrés era "menys polaritzat" que l'actual, tot i les distàncies que podien haver entre polítics que provenien de dues trinxeres: la del franquisme i la de l'oposició al règim.
Obiols descriu el Congrés dels darrers anys com un hemicicle del qual el centre sembla haver desaparegut i en el qual el centredreta o dreta moderada "ha basculat clarament cap a la dreta". L'hemicicle dels anys 70 i inicis dels 80 tenia com a forces hegemòniques un PSOE a l'oposició i una UCD en el govern que havia deixat al marge el partit dels exministres franquistes, Aliança Popular (AP). Obiols assenyala que AP hi era, però clarament "minoritària", i que avui en dia el PP té més a veure amb aquelles sigles que no pas amb la UCD.
La UCD era una amalgama que integrava des de jerarques del règim franquista conscients dels canvis necessaris (com Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa) a exponents de l'oposició moderada a la dictadura. Raimon Obiols ho recorda: "A la UCD hi havia figures com Joaquín Garrigues Walker, liberal no només en la ideologia sinó en l'actitud, i que ara seria inassimilable per la dreta actual". L'exlíder socialista també apunta una idea rellevant: "El PSOE d'aquells anys, com també el PSOE de l'exili, tenia un sentiment anticomunista, potser seria més exacte dir anticarrilista -per la figura de Santiago Carrillo- i mai va jugar a la idea de Front Popular. En aquest sentit, la relació entre el PSOE de Felipe González i el PCE de Carrillo tenia poc a veure amb l'actual de socialistes amb Sumar".
"Hi havia la voluntat de construir un futur compartit". Ho assegura Josep López de Lerma, que va arribar a Madrid com a diputat al Congrés el 1980 i va ser-ho fins al 2004. L'exdirigent de Convergència elogia l'esperit de compromís dels comunistes, que van acceptar, després de dècades en què el PCE va ser la força més ben organitzada de l'oposició, jugar amb les regles del joc establertes per Suárez. Explica una conversa amb Carrillo: "Santiago, sabies quan vau acceptar el joc plantejat per Suárez que el PCE no governaria?". La resposta de Carrillo va ser diàfana: "N'érem completament conscients, però vam apostar clarament pel procés de democratització". El PCE es va haver de conformar amb una vintena de diputats en les eleccions del 1977.
Un canvi essencial en la política espanyola ha estat l'enduriment produït a la dreta en la idea d'Espanya. La Constitució del 1978 es va elaborar enmig de fortes pressions de l'estat profund franquista i de poders fàctics com l'exèrcit. Però amb tot, l'article 2, el mateix que proclama la "unitat indissoluble" de la nació espanyola, inclou el terme "nacionalitats" i expressa el reconeixement de la pluralitat nacional. L'AP de Fraga va votar en contra del títol VIII del text, el que desenvolupa l'estat autonòmic. Però Fraga va acabar votant sí a la Constitució. A Valladolid, un jove José María Aznar, aleshores de pensament falangista, va votar no.
A partir del 1982, la fallida d'UCD va donar a l'AP de Fraga el lideratge de la dreta. Potser per alliberar-se de la marca franquista, els conservadors no van rebutjar el model d'immersió lingüística a Catalunya. Obiols assenyala un moment interessant en què sectors del centre dreta espanyol es van obrir a una concepció més oberta d'Espanya. Va ser amb l'anomenada Operació Reformista impulsada per Miquel Roca i Antonio Garrigues Walker, germà de l'exministre d'UCD. Obiols recorda que en el Partit Reformista Democràtic (PRD) hi van participar figures sorprenents, com l'actual president del Reial Madrid, Florentino Pérez, o una jove María Dolores de Cospedal. Però el PRD va fracassar en les eleccions espanyoles del 1986.
Uns anys més tard, amb la consolidació del lideratge aznarià en el camp de la dreta, el nou PP va decidir passar a l'ofensiva contra la llengua i reforçar el seu nacionalisme espanyol. El fraguista històric Manuel Milián Mestre explica els seus esforços perquè el PP comprengués la realitat catalana, una cosa que es va aconseguir, segons ell, durant el mandat de Fraga: "Els problemes amb Catalunya comencen amb Aznar". Un Aznar que va haver de sotmetre's al Pacte del Majestic el 1996 per obtenir el suport de CiU. La majoria absoluta del 2000 canviaria les coses i Aznar va imposar una clara involució respecte als nacionalismes català i basc. Milián s'hi va oposar i va apel·lar, en una reunió de la cúpula del PP, a un tema de consciència. "Un problema de consciència és sí o no a l'avortament, no té res a veure amb la llengua", va dir Aznar. D'aquell enfrontament, Milián acabaria abandonant el partit.
Per López de Lerma, la irrupció de Podem i Vox ha suposat un element desestabilització: "Els extremismes han condicionat la política espanyola. Ho ha fet l'extrema dreta, però també l'extrema esquerra". L'exdiputat convergent dibuixa un escenari hegemonitzat pels "prejudicis" i ho exemplifica amb la dificultat per trobar espais de trobada: "Durant la Transició, polítics de signe oposat es trobaven, parlaven i feien cafès". No amaga que veuria amb bons ulls una "gran coalició" entre el PP i el PSOE, malgrat que tindria un risc: "Marginar la perifèria". Mirant enrere, considera que el gran error de CiU va ser no escoltar Trias Fargas quan propugnava el concert econòmic, que en els inicis de la Transició va ser possible. "Però ni Pujol ni Roca van voler", diu.
Com contemplen els tres exdiputats l'actual moment? López de Lerma ha estat molt crític amb el procés. "M'agradaria la independència, per això vaig militar a CDC. Però em passen dues coses: soc jurista i tinc experiència a Madrid. I he après que en política has de ser dúctil". Coneix bé Carles Puigdemont: "És un home ferit, com un toro que porta moltes banderilles. Amb l'actual escenari, perquè hi hagi un acord d'investidura amb Junts, Puigdemont ha de fer molts quilòmetres enrere". López de Lerma assegura que mai demanaria a l'expresident de la Generalitat que renunciés als seus principis: "L'aposta que se li demana és el possibilisme en la línia del catalanisme tradicional, i no sé com pot reaccionar".
Milián Mestre insisteix en què el PP ha de tornar als seus orígens "o no se'n sortirà". Els orígens, per a Milián, són els temps de Manuel Fraga. Però l'històric dirigent de la dreta carrega també fort contra dos personatges "nefastos", José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, als qui acusa de "sembrar l'odi de les dues Espanyes". I explica que està escrivint un llibre que es titularà El funeral de la gavina.
Per Obiols, un factor molt negatiu que s'ha produït és que el germen liberal que s'intuïa a UCD ha desaparegut. Obiols apunta clarament cap a Ciutadans, avui gairebé dissolt, com un exemple d'aquesta manca de liberals a Espanya: "Ciutadans va enarborar un suposat liberalisme, però tenia una tara d'origen, que era la marca anticatalana del projecte, d'un anticatalanisme il·liberal". L'exlíder del PSC sentencia que "no hi ha hagut una tercera Espanya".
Per què aleshores va ser possible un marc d'entesa ampli que ara és poc menys que inimaginable? Raimon Obiols va ser elegit diputat al Congrés en les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, les del 15 de juny del 1977. Jove parlamentari del PSC, més tard seria primer secretari del partit i candidat a la Generalitat, Obiols explica a Nació que aquell Congrés era "menys polaritzat" que l'actual, tot i les distàncies que podien haver entre polítics que provenien de dues trinxeres: la del franquisme i la de l'oposició al règim.
Obiols descriu el Congrés dels darrers anys com un hemicicle del qual el centre sembla haver desaparegut i en el qual el centredreta o dreta moderada "ha basculat clarament cap a la dreta". L'hemicicle dels anys 70 i inicis dels 80 tenia com a forces hegemòniques un PSOE a l'oposició i una UCD en el govern que havia deixat al marge el partit dels exministres franquistes, Aliança Popular (AP). Obiols assenyala que AP hi era, però clarament "minoritària", i que avui en dia el PP té més a veure amb aquelles sigles que no pas amb la UCD.
La UCD era una amalgama que integrava des de jerarques del règim franquista conscients dels canvis necessaris (com Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa) a exponents de l'oposició moderada a la dictadura. Raimon Obiols ho recorda: "A la UCD hi havia figures com Joaquín Garrigues Walker, liberal no només en la ideologia sinó en l'actitud, i que ara seria inassimilable per la dreta actual". L'exlíder socialista també apunta una idea rellevant: "El PSOE d'aquells anys, com també el PSOE de l'exili, tenia un sentiment anticomunista, potser seria més exacte dir anticarrilista -per la figura de Santiago Carrillo- i mai va jugar a la idea de Front Popular. En aquest sentit, la relació entre el PSOE de Felipe González i el PCE de Carrillo tenia poc a veure amb l'actual de socialistes amb Sumar".
"Hi havia la voluntat de construir un futur compartit". Ho assegura Josep López de Lerma, que va arribar a Madrid com a diputat al Congrés el 1980 i va ser-ho fins al 2004. L'exdirigent de Convergència elogia l'esperit de compromís dels comunistes, que van acceptar, després de dècades en què el PCE va ser la força més ben organitzada de l'oposició, jugar amb les regles del joc establertes per Suárez. Explica una conversa amb Carrillo: "Santiago, sabies quan vau acceptar el joc plantejat per Suárez que el PCE no governaria?". La resposta de Carrillo va ser diàfana: "N'érem completament conscients, però vam apostar clarament pel procés de democratització". El PCE es va haver de conformar amb una vintena de diputats en les eleccions del 1977.
Espanya i els altres: de l'Operació Roca a l'hostilitat
Un canvi essencial en la política espanyola ha estat l'enduriment produït a la dreta en la idea d'Espanya. La Constitució del 1978 es va elaborar enmig de fortes pressions de l'estat profund franquista i de poders fàctics com l'exèrcit. Però amb tot, l'article 2, el mateix que proclama la "unitat indissoluble" de la nació espanyola, inclou el terme "nacionalitats" i expressa el reconeixement de la pluralitat nacional. L'AP de Fraga va votar en contra del títol VIII del text, el que desenvolupa l'estat autonòmic. Però Fraga va acabar votant sí a la Constitució. A Valladolid, un jove José María Aznar, aleshores de pensament falangista, va votar no. A partir del 1982, la fallida d'UCD va donar a l'AP de Fraga el lideratge de la dreta. Potser per alliberar-se de la marca franquista, els conservadors no van rebutjar el model d'immersió lingüística a Catalunya. Obiols assenyala un moment interessant en què sectors del centre dreta espanyol es van obrir a una concepció més oberta d'Espanya. Va ser amb l'anomenada Operació Reformista impulsada per Miquel Roca i Antonio Garrigues Walker, germà de l'exministre d'UCD. Obiols recorda que en el Partit Reformista Democràtic (PRD) hi van participar figures sorprenents, com l'actual president del Reial Madrid, Florentino Pérez, o una jove María Dolores de Cospedal. Però el PRD va fracassar en les eleccions espanyoles del 1986.
Manuel Milián: "Els problemes comencen amb Aznar"
Uns anys més tard, amb la consolidació del lideratge aznarià en el camp de la dreta, el nou PP va decidir passar a l'ofensiva contra la llengua i reforçar el seu nacionalisme espanyol. El fraguista històric Manuel Milián Mestre explica els seus esforços perquè el PP comprengués la realitat catalana, una cosa que es va aconseguir, segons ell, durant el mandat de Fraga: "Els problemes amb Catalunya comencen amb Aznar". Un Aznar que va haver de sotmetre's al Pacte del Majestic el 1996 per obtenir el suport de CiU. La majoria absoluta del 2000 canviaria les coses i Aznar va imposar una clara involució respecte als nacionalismes català i basc. Milián s'hi va oposar i va apel·lar, en una reunió de la cúpula del PP, a un tema de consciència. "Un problema de consciència és sí o no a l'avortament, no té res a veure amb la llengua", va dir Aznar. D'aquell enfrontament, Milián acabaria abandonant el partit.
López de Lerma: "Els extremismes han condicionat massa"
Per López de Lerma, la irrupció de Podem i Vox ha suposat un element desestabilització: "Els extremismes han condicionat la política espanyola. Ho ha fet l'extrema dreta, però també l'extrema esquerra". L'exdiputat convergent dibuixa un escenari hegemonitzat pels "prejudicis" i ho exemplifica amb la dificultat per trobar espais de trobada: "Durant la Transició, polítics de signe oposat es trobaven, parlaven i feien cafès". No amaga que veuria amb bons ulls una "gran coalició" entre el PP i el PSOE, malgrat que tindria un risc: "Marginar la perifèria". Mirant enrere, considera que el gran error de CiU va ser no escoltar Trias Fargas quan propugnava el concert econòmic, que en els inicis de la Transició va ser possible. "Però ni Pujol ni Roca van voler", diu.
Espanya sense liberals?
Com contemplen els tres exdiputats l'actual moment? López de Lerma ha estat molt crític amb el procés. "M'agradaria la independència, per això vaig militar a CDC. Però em passen dues coses: soc jurista i tinc experiència a Madrid. I he après que en política has de ser dúctil". Coneix bé Carles Puigdemont: "És un home ferit, com un toro que porta moltes banderilles. Amb l'actual escenari, perquè hi hagi un acord d'investidura amb Junts, Puigdemont ha de fer molts quilòmetres enrere". López de Lerma assegura que mai demanaria a l'expresident de la Generalitat que renunciés als seus principis: "L'aposta que se li demana és el possibilisme en la línia del catalanisme tradicional, i no sé com pot reaccionar". Milián Mestre insisteix en què el PP ha de tornar als seus orígens "o no se'n sortirà". Els orígens, per a Milián, són els temps de Manuel Fraga. Però l'històric dirigent de la dreta carrega també fort contra dos personatges "nefastos", José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, als qui acusa de "sembrar l'odi de les dues Espanyes". I explica que està escrivint un llibre que es titularà El funeral de la gavina.
Per Obiols, un factor molt negatiu que s'ha produït és que el germen liberal que s'intuïa a UCD ha desaparegut. Obiols apunta clarament cap a Ciutadans, avui gairebé dissolt, com un exemple d'aquesta manca de liberals a Espanya: "Ciutadans va enarborar un suposat liberalisme, però tenia una tara d'origen, que era la marca anticatalana del projecte, d'un anticatalanisme il·liberal". L'exlíder del PSC sentencia que "no hi ha hagut una tercera Espanya".