Tan bon punt es va conèixer la decisió del Tribunal Constitucional (TC) d'aplicar definitivament l'amnistia, seguida de la retirada de les ordres de detenció per part de Pablo Llarena, la cúpula de Junts va obrir ampolles de cava. El desenllaç se l'esperaven, i van agrair poder-lo celebrar, però al mateix temps els col·laboradors més propers a Carles Puigdemont, amb Gonzalo Boye al capdavant, van prémer el fre: el més probable, sostenien, és que torni passades les eleccions espanyoles del 29 de novembre. L'argument és, diuen, preservar el perfil institucional de l'expresident de la Generalitat. Més enllà de la data, aquest és el context que emmarca un retorn buscat durant nou anys.
Debilitats
L'exili ha passat factura, a nivell personal i polític. "Durant tot aquest temps hem hagut de competir amb les mans lligades a l'esquena", han repetit aquests dies els dirigents de Junts. Una ullada a les enquestes que es publiquen sobre la situació al Parlament indiquen que el partit es quedaria per sota dels 20 escons -ara en té 35-, i que la finestra d'incidència és cada vegada menor: si manen el PP i Vox, el partit no disposarà del marge de maniobra que tenia en la legislatura que s'acaba de tancar. L'estructura de la formació ha aguantat, però amplis sectors dels quadres consideren que l'exili de Puigdemont imposava una excepcionalitat que ara aspiren a tancar camí de les municipals.
Amenaces
N'hi ha una que té nom i cognoms: Sílvia Orriols. El creixement d'Aliança Catalana -hi ha enquestes que ja els situen disputant la victòria al PSC de Salvador Illa- tenalla Junts, que s'ha vist obligada a endurir posicions -immigració, seguretat, fiscalitat o habitatge, com va passar amb els decrets que van precipitar la convocatòria del 29-N i recordaran el PSOE i Front Ampli en campanya- per remuntar. Les municipals, en aquest sentit, seran una prova de foc, perquè es dona per fet que hi haurà pobles i ciutats en què els caps de llista no tancaran la porta a pactar amb Aliança, com sí ho vol la direcció. Puigdemont, a principis del 2025, va descartar una moció de censura a Ripoll contra Orriols.
Una altra amenaça latent és el gap que hi ha entre la Catalunya que va deixar Puigdemont el 2017 amb el país que hi ha actualment. No només pels canvis demogràfics -un motor que impulsa l'argumentari d'Aliança-, sinó perquè el debat ja no es troba centrat en la sobirania, sinó en qüestions que tenen a veure amb les condicions materials de vida, amb l'habitatge al capdavant. Quina capacitat d'arrossegament tindrà Puigdemont en la gira que farà pel país? Hi ha moltes esperances dipositades a Junts en el retorn, ja sigui perquè ocupi l'escó o perquè es converteixi en l'antídot d'Orriols, i al mateix temps ell no vol tacar la figura institucional preservada, segons el seu entorn, des que va aterrar a Bèlgica.
Fortaleses
Pot un lideratge del procés tornar a primera fila i convertir-se en un revulsiu sense que li passin factura els fets del 2017? La pregunta sobrevola el retorn, però el cert és que Puigdemont pot exhibir coherència en l'estratègia judicial -hi ha hagut viaranys complexos, hi ha hagut derrotes, hi ha hagut victòries parcials fins arribar a la definitiva- i haver mantingut la posició en moments en què tot semblava perdut. De fet, en més d'una ocasió, sempre en privat, havia arribat a pronosticar que no podria tornar a Catalunya. Haver aconseguit l'amnistia, també gràcies a ERC però que només va cristal·litzar quan Junts es va sumar a la governabilitat de l'Estat, no deixa de ser un triomf de la persistència.
Oportunitats
N'hi ha una de pendent des de fa nou anys: recuperar la unitat genuïna de l'independentisme, un concepte que mai ha acabat d'existir del tot però que, circumstancialment, va ser prou forta com per promoure grans manifestacions i dues votacions sobre la possibilitat de tenir un estat propi. El retorn de Puigdemont pot propiciar fotografies que fa pràcticament deu anys que no es veuen, i fins i tot fer que aquestes imatges tinguin contingut. Si es tracta de recosir -com fa temps que demana Òmnium- i d'establir un front democràtic que serveixi per aturar l'extrema dreta, l'expresident de la Generalitat i Oriol Junqueras, líder d'ERC, tenen la responsabilitat d'obrir -ara de debò- una nova etapa.
