En les eleccions del 29-N ha aparegut un actor inesperat: el Senat. El PSOE i el PP han pactat amb els seus socis minoritaris per mirar d'assegurar-se el control de la cambra alta espanyola. I aquests moviments han tingut repercussions a Catalunya. Primer va ser el PP, que va acordar retirar-se de Tarragona i Girona per concentrar el vot en les llistes de Vox. I la resposta va arribar amb un pacte entre el PSC i els Comuns pel qual el Front Ampli es retira de Girona, Lleida i Tarragona per donar suport a les llistes del PSC.
Dos moviments que tenen un precedent a Catalunya i que, d'alguna manera, ara s'intenta replicar. Es tracta de l'Entesa Catalana de Progrés que el PSC, ERC i l'extinta ICV van conformar en les eleccions del 2000, el 2004 i el 2008. Aquell moviment va permetre fer la competència i guanyar amb claredat a Convergència i Unió en les eleccions a la cambra alta espanyola. Però amb una paradoxa que és un avís a navegants: les coalicions poden fer perdre vots perquè ja se sap que, en política, dos i dos acostumen a sumar tres i no quatre. Si bé en el cas del Senat, a vegades, sumar menys però concentrant el vot pot donar un millor rendiment a l'hora d'assegurar-se escons.
Entesa de Progrés: menys vots, més senadors
L'Entesa Catalana de Progrés va ser una fórmula que va beneficiar tots els actors. El creixement de CiU impedia que el PSC pogués maximitzar els resultats mentre que ERC i ICV perdien tots els seus vots perquè no aconseguien senador. Però la coalició va ser un èxit: vuit senadors el 2000; i el màxim d'una candidatura, 12 senadors, tant el 2004 com el 2008. En els anys 2004 i 2008, el PSC tenia dos candidats a cada circumscripció i ICV el tercer a Barcelona i ERC el tercer a Girona, Lleida i Tarragona. El 2011, amb ERC ja submergida a impulsar el procés, l'aliança no es va repetir i després els seus bons resultats li donarien senadors en solitari.
Però el més curiós és que, pel funcionament de les eleccions al Senat, l'Entesa va aconseguir millors resultats mentre els seus partits es deixaven vots en comparació als del Congrés. En les eleccions del 2000, 2004 i 2008, un candidat de l'Entesa retenia, de mitjana, el 82,6% dels vots del PSC, ERC i ICV-EUiA al Congrés -excepte el 2000, que EUiA anava en solitari-. Per tant, això vol dir que hi ha un 18,4% dels votants de tots tres partits al Congrés que o bé triaven una altra opció al Senat o directament no votaven.
Els condicionants de l'Entesa
Si bé la fórmula va ser exitosa pel que fa al nombre de senadors, la coalició va tenir certs condicionants. El primer és que va perdre votants de manera progressiva en les diferents eleccions. Comparant altre cop el vot del PSC, ERC i ICV al Congrés, els candidats de l'Entesa van perdre un 15,1% del vot dels tres partits l'any 2000; un 17,7% en l'any 2004; i un 18,6% en l'any 2008. És destacable com el 2004 (5,9%) i el 2008 (4,3%), CiU va aconseguir més vots als candidats del Senat que al Congrés. El 2012, ja sense ERC, el PSC i ICV van repetir l'acord però llavors van obtenir set senadors, quedant per sota de CiU, mentre que els republicans no van obtenir cap representant (ho farien en convocatòries posteriors).
L'experiment també va marcar una tendència interessant en la competència entre partits. A la demarcació de Barcelona, on ERC no aportava cap candidat, l'Entesa tenia una retenció de votant dels republicans més baixa que en les altres demarcacions on sí que hi havia candidat d'ERC. En la mateixa línia, l'Entesa patia també per retenir el votant d'ICV a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona, ja que l'esquerra ecologista no hi presentava cap candidat. És a dir, alguns votants d'ERC i ICV sabien que no podien votar candidats del seu partit i, per tant, s'haurien pogut desmobilitzar o dispersar part d’aquest vot.
Ho poden replicar el PSC i els Comuns?
El misteri és si el PSC i els Comuns podran maximitzar resultats -tot i perdre vots- com va fer l'Entesa. Per començar, la fórmula és diferent: el Front Ampli es retira de Girona, Lleida i Tarragona, i demana directament el vot per la candidatura dels socialistes. Per tant, el votant del Front Ampli en aquestes tres demarcacions no trobarà el nom de cap candidat del partit que ha triat al Congrés en la llista del Senat. L'altra condicionant, evidentment, és que ERC -a l'alça a les enquestes al Congrés- no participa de la coalició i, per tant, a diferència del que va passar amb l'Entesa, hi haurà més d'una papereta d'esquerres.
En tot cas, el moviment sí que té sentit. La situació dels Comuns és similar a la que vivien ERC i ICV a principis de segle: en solitari tenen molt poques opcions d'aconseguir escó i ara en guanyaran un de designació autonòmica arran de l'acord amb el PSC. El pacte no s'ha estès a Barcelona, on els socialistes calculen que podran assegurar-se els tres senadors, però amb el pacte de PP i Vox és cert que l'amenaça era més gran a les altres tres demarcacions. En les eleccions del 2023, el PSC va aconseguir 12 senadors -els tres que presentava a cada demarcació- mentre que ERC en va aconseguir tres i Junts un.
I el PP i Vox podran treure el cap?
A la dreta espanyola s'ha intentat un experiment inèdit: el PP es retira de Tarragona i Girona en el marc d'un intercanvi estatal amb Vox. Per tant, un votant d'Alberto Núñez Feijóo en aquestes dues demarcacions no podrà agafar la papereta de color salmó del PP. Votarà a Vox? Doncs tornant als anys de l'Entesa, hi ha una dada interessant: el PP perdia un 15% dels vots al Senat respecte al Congrés. Això vol dir que, davant la manca d'expectatives que els populars aconseguissin senador, el votant optava per no votar o per triar una altra opció.
L'escenari, en aquest cas, és diferent de l'acord PSC-Comuns. Les esquerres miren de consolidar els senadors que els socialistes tenen mentre que la dreta mira, simplement, de treure el cap. I s'explica en una sola dada: el PP mai ha aconseguit obtenir senadors per Catalunya en unes eleccions. Potser per això els populars no tenen cap problema a apartar-se de dues demarcacions. En solitari, semblava improbable que PP o Vox poguessin obtenir algun senador i caldrà veure si, ara que hi haurà una sola papereta de la dreta espanyola en tres demarcacions catalanes, ho aconsegueixen. No ho tindran fàcil amb el moviment de PSC-Comuns, ni amb la presència d'ERC i Junts.
Un senador més per Catalunya
L'elecció al Senat és doble. Hi ha els quatre senadors escollits a cada província -i en funció de la població a cada illa i ciutat autònoma- el 29-N, que són 208 dels 266 membres. La resta (58) són designats per acord dels parlaments autonòmics en funció de la seva població i composició. Actualment, Catalunya n'escull 8 (3 del PSC, 3 de Junts, 1 d'ERC i 1 del PP). L'increment poblacional farà que el Senat n'hi assigni un novè, que serà pels republicans.
