En la legislatura del referèndum, Carles Puigdemont era president de la Generalitat. Oriol Junqueras ocupava la vicepresidència i era l'encarregat, formalment, de l'arquitectura del referèndum. Ada Colau portava dos anys com a alcaldessa de Barcelona, i era la referent absoluta de l'espai polític dels Comuns. Pràcticament una dècada després, tots tres continuen a primera fila: Puigdemont és a punt de rebre l'amnistia i de poder tornar a Catalunya; Junqueras també espera la desjudicialització definitiva per ocupar càrrecs institucionals; i Colau té tots els números per ser la candidata del Front Ampli a la presidència del govern espanyol en les eleccions que se celebren el proper 29 de novembre.
Nostàlgia? Oportunitat? Dificultats per consolidar nous lideratges? Cada cas conté els tres elements. En el cas del líder de Junts, en cap moment ha deixat de ser la veu decisiva dins de l'espai de Junts, encara que durant dos anys deixés la presidència del partit en mans de Laura Borràs. En tota l'etapa de l'exili ha monitorat les grans decisions, ha encapçalat la llista al Parlament tres vegades, ha estat eurodiputat i ningú li ha qüestionat l'autoritat. Els lideratges que s'han promogut -com la mateixa Borràs, condemnada i ara indultada per un cas de corrupció- no s'han consolidat al seu nivell. De portes endins, una altra cara de l'1-O, Jordi Turull, porta la maquinària del partit d'acord amb Waterloo.
També Míriam Nogueras és una dirigent ben connectada amb Puigdemont, i ara repetirà com a candidata a Madrid amb un equip continuista respecte l'anterior legislatura. Junts ha anat promovent cares noves -Mònica Sales, Salvador Vergés-, però el nucli dur de l'expresident de la Generalitat continua sent similar al que tenia la dècada passada: Albert Batet, ara adjunt a la presidència del partit; Josep Rius, portaveu de la formació; Antoni Castellà, peça clau del retorn fugaç de l'agost del 2024; i sobretot Gonzalo Boye, que a banda de ser l'advocat de Puigdemont és també un dels seus principals consellers polítics. "Sovint sap més coses ell que la direcció del partit", sosté un dirigent consultat.
No va fructificar, per exemple, una aposta com Elsa Artadi, fins al punt que es va haver d'anar a buscar un veterà com Xavier Trias. I, un cop Trias va plegar sense haver pogut accedir a l'alcaldia, un dels primers noms que va anar a buscar Turull per substituir-lo va ser el d'Artur Mas, predecessor de Puigdemont i qui el va proposar per arribar a Palau quan la CUP es va negar a investir-lo. Al final, el candidat és Jordi Martí, que ha fet tota la seva carrera política al costat de Trias. Amb el futur del líder a l'exili guardat amb secretisme, són múltiples els quadres que reclamen claredat, especialment si no continua com a actiu electoral i cal entrenar una figura per presentar-se al Parlament.
Vies per continuar al capdavant
Qui té clar que serà candidat a la presidència de la Generalitat és Junqueras, que el 2021 i el 2024 no s'hi va poder presentar perquè ja estava inhabilitat després de la sentència del Tribunal Suprem sobre l'1-O. El seu lloc el va agafar Pere Aragonès, que va accedir a Palau però, tres anys més tard, va perdre 13 escons a les urnes. El líder d'ERC va deixar temporalment el càrrec i, després d'un congrés especialment mogut, va tornar al mateix despatx. L'acompanyen dirigents amb qui va compartir experiència al Govern -Lluís Salvadó és director general del partit; Josep Maria Jové continua com a president del grup parlamentari- i espera l'amnistia per fer política institucional amb normalitat.
Pel que fa a Colau, va ser alcaldessa entre el 2015 i el 2023. En el primer mandat va imposar-se a Trias, i en el segon va perdre davant Ernest Maragall però els vots de Manuel Valls la van salvar. I fa tres anys, després de quedar tercera, va votar a favor de Jaume Collboni al costat del PP, malgrat que el dirigent històric de CDC havia quedat en primera posició. No va voler assumir cap ministeri en el govern de Pedro Sánchez i estava allunyada de primera fila, però ara la reestructuració de l'esquerra del PSOE la portarà de nou a primera fila, per sobre d'altres lideratges com el d'Ernest Urtasun, ministre de Cultura, i Aina Vidal, candidata dels Comuns a Catalunya en les últimes eleccions espanyoles.
El context, centrat en l'habitatge -va començar la seva carrera com a activista contra els desnonaments i els abusos del mercat hipotecari-, afavoreix el seu retorn, auspiciat també per un índex de coneixement molt alt i la necessitat de trobar els millors referents per reflotar l'espai abans aplegat sota la marca de Sumar. Sigui per nostàlgia, sigui per oportunitat o sigui per la incapacitat de treure nous noms que superin els que ja estan àmpliament establerts en l'imaginari, hi ha dirigents que continuen a primera fila i que tindran un paper decisiu en la campanya electoral que començarà la matinada del 13 de novembre. Vells coneguts que es tenen identificades les les virtuts i els defectes.
